dilluns, 13 d’octubre de 2008

Rasos de Peguera – Manresa’08: Rapidesa i foscor.

Ja en tenim una mes al sac! Aquesta vegada era el torn de la Rasos de Peguera – Manresa, nova per mi i per la majoria dels companys del grup que vam participar-hi (no pel Josep i la Maria). He adjectivat la marxa com a ràpida perquè realment ho és: gairebé tota de baixada o pla (sense menysprear les tres o quatre pujades que té). I com a fosca perquè només vam tenir tres hores de sol. La resta entre tenebres i llums de frontal.

A les dues en punt arribàvem la Txell, el Jordi Atleta i un servidor a Manresa, aparcàvem i ens trobàvem amb el Raul que ja ens estava esperant per allà. Hem dinat de carmanyola i quan al cap d’una estona han arribat el Josep i la Maria hem anat cap al bar a prendre un cafè. Allà m’he trobat amb molta gent dels que sempre ens saludem i xerrem. Un d'ells, el Mikel, ha vingut amb dues estelades. Una per ell i una altre per mi, acabades de comprar. El diumenge era 12 d’octubre i com per tots és sabut, el 12 d’octubre no hi ha res a celebrar. Per tant, per fer-nos ressò, vam quedar de fer la marxa amb l’estelada penjada de l’esquena. I així ha estat: des de que me l’he col·locat al bar i fins que no he acabat la marxa, no me l’he despenjada. Tot un repte!! El Miquel ha fet igual.

Després de que els autocars noliejats per l’organització ens portessin des de Manresa a Rasos de Peguera, a les cinc de la tarda s’ha donat la sortida pels poc més de cent seixanta participants. Amb la meva inseparable companya de viatge penjada de l’esquena afrontem els primers quilòmetres de baixada que ho fan ben verticalment per un corriol realment preciós que va deixar-nos al peu d’una pista on vam poder fer trams corrent fins arribar al primer control al quilòmetre deu.

El següent tram transcorria per un corriol per mig d’un bosc que obsequiava els ulls amb tota mena de tonalitats de colors tardorencs. Segurament el millor tros de la cursa, on pujades i baixades continues va fer que baixéssim el fort ritme que de moment portàvem. Vam recordar-nos tots que el que volíem era acabar la marxa, no acabar abans d’hora. Aquí vam enganxar-nos al grup del Miquel i l’Olga que vam convertir-nos gairebé en inseparables.

A les vuit de la nit ja vam haver d’armar-nos amb el frontal perquè gairebé no es veia res i una hora i mitja més tard després de baixar i baixar vam arribar en grup al control de Montmajor on vam sopar i menjar unes mandarines que estaven boníssimes. Les aturades no volíem que fossin molt llargues així que tant bon punt vam acabar ja vam posar-nos a caminar per tal d’enxampar al grup del Miquel que feia cinc minuts havia començat a tirar.

No els vam poder enganxar, però, fins que no vam començar la pujada que ens havia de dur fins a Serrateix. Pujàvem per pista, de forma “gradual”, segons el Miquel, però tant jo com el Raul seguim pensant que allò de pujada gradual no tenia res i que pujava bastant.

Arribem al control 4 al càmping l’Hostalet (quilòmetre quaranta) a les 00:20h. Allà fem una parada llarga per descansar una mica. Caldo bo, meló i alguns aprofiten per prendre’s una copa de conyac. Quin valor!! Crec que a la Txell no li va agradar gaire per les cares que ens va regalar quan va fer-ne un glop. Segons el Miquel és el que millor va per agafar força i no adormir-se. Potser ho provo algun dia, però m’hauré de veure molt apurat.

Amb el ja típic crit de sortida dels controls de “Visca la terra lliure!!”, tornem a posar-nos en camí. Perquè la tirada no se’ns fes tant llarga vam començar a explicar algun acudit que altre. Alguns de realment bons i vam riure una bona estona. De nou tot era baixada per pista i el ritme el manteníem bastant bé: no feia fred i la lluna gairebé plena ens permetia fer algun tros sense tenir els frontals oberts. Una delícia!

La cosa no va tenir més història: una un parell de pujades més i baixa que baixaràs i xerra que xerraràs amb uns i altres, ens anàvem menjant els quilòmetres. Algun comentari similar a que ja n’estàvem una mica farts de caminar es va sentir, però cada vegada quedava menys.

Arribem al darrer control a Sant Martí (quilòmetre seixanta-set) els quatre del grup: Raul, Txell, Jordi Atleta i un servidor (al Josep i a la Maria els havíem perdut a la sortida). Allà vam posar l’automàtic i com autòmats un pas rere l’altre buscant l’arribada. Allà vam ser-hi a un quart de vuit del matí. Encara no havia sortit el sol. Entrem a la caseta habilitada per l’organització com a punt i final de la marxa i allà veiem a la Dolors i al Xavier de la Floresta que anava avisant als encarregats del control que feinejaven per dintre una habitació de que arribava gent amb la consigna de: “Tens dos clients més!”. Ens faltava, però, un component: l’Atleta, que pensàvem que venia just darrera nostre, però que en veritat li vam treure un quart d’hora. Va arribar malhumorat perquè s’havia perdut i caigut. La veritat és que em va saber bastant greu i si ho arribem a saber ens haguéssim esperat.

Ara quedava el més difícil: tornar amb cotxe cap a Barcelona. Al ritme de l’últim disc del Melendi i alguna que altra cançó vaig aconseguir arribar a bon port (no sense abans passar-me la sortida de les Rondes per deixar a la Txell a casa seva). A les dos quarts de deu em posava al llit. Final de trajecte!

Ara ja només queda La Marxassa que se celebrarà dintre de dues setmanes i ja podré alçar els braços i dir que he arribat als punts per poder penjar la placa de la Copa Catalana de la meva paret de l’habitació. Però pas a pas i amb cautela i precaució. No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat.

Si voleu veure les fotos, podeu clicar aquí.

M’HA AGRADAT.
És una prova molt ràpida. Malgrat els setanta-nou quilòmetres de longitud, la gran quantitat de baixades i plans que té fan que el ritme sigui bastant viu.

La senyalització del recorregut (dues línies blanques amb una línia blava al mig) era perfecte.

El bon ambient regnant entre els participants. La bona estona que vam anar acompanyats pel Miquel, l’Olga i la resta vam passar-nos-ho d’allò més bé.

Que finalment la marxa no fos passada per aigua. Les previsions meteorològiques no eren les més idònies, però no es van complir.

NO M’HA AGRADAT.
Que la marxa fos tota de nit (només vam tenir tres hores de dia). No les gaudeixes com a tal. Des de les vuit del vespre fins a l’hora de l’arribada (un quart de vuit del matí) només vam veure la llum del nostre frontal.

Els avituallaments són una mica justos. Cert és que no és una marxa complicada perquè no hi ha gaire desnivell positiu, però estar ben alimentat és important. En canvi, el que sí que els poso un deu a l’avituallament de l’arribada on hi havia embotit, patates chips i olives farcides acompanyat de vi o coca-cola.

No portar càmera de fotos. Tinc tant assumit l’hàbit de tirar fotografies, que un dia que la no la porto tinc el mono fotogràfic (no en va m’han posat el mot de Japo). L’encarregat del reportatge aquesta vegada va ser l’Atleta, que va suplir amb bona nota l’encàrrec!!

16 comentaris:

garrofaire ha dit...

M'ha agradat el detall de l'estelada.

alba ha dit...

em sap greu això de la càmera, per la resta, felicitats!

Txell ha dit...

Agradar gaire no, GENS!!! Ara t'asseguro que desprès camines amb una soltura que espantes!

De nou un plaer caminar amb vosaltres trocantero team!!

Per cert com era allo de "bistec con ojos"???...deunido el que t'expliquen a altes hores de la matinada, jejeje.

Au revoir,

Txell

Jordi ha dit...

Garrofaire: s'ha de fer país!!

Alba: Gràcies!!

Txell: Ja saps, ara practica i cada dia una copeta fins que aconsegueixis no fer cares rares.
Igualment, Un plaer!

Fran ha dit...

Una llàstima que es faci de nit aquesta marxa, però vaja, de totes maneres ja veig que ho vàreu passar molt bé.
Ara només et queda la marxassa, a veure si et surt bé. Ànim, que ja acabes...

Alex. ha dit...

Nomes per pentinar el Territori durant 79 Km. amb l'Estelada... l'any que ve et podrien donar la Creu de Sant Jordi!

Roig ha dit...

I on era el Xavi Canaleta?????

Anònim ha dit...

I els bolets! en veu trobar?


mama

Jordi ha dit...

Fran: sí, una llàstima! Però bé, crec que la nit i jo ja ens anem fent amics de mica en mica...

Alex: ostres, llavors en Miquel també se la mereixeria!! Bé, que en donin dues!! Bona idea!! Si vols pots proposar-me com a català de l'any a la propera edició.

Roig: Benvingut al blog! Doncs aquesta marxa no va venir. La família el va retenir!!

Mama: Per buscar bolets estava jo!!

Malfieten ha dit...

Felicitats, una més al sac !
Completament d'acord en que no hi ha res a celebrar... jo vaig aprofitar el dia per treballar... :-)

Hem sembla que aviat ens veurem en alguna marxa d'aquestes, m'heu fet venir ganes de provar-ho...
Salut !

Sílvia ha dit...

Hola Jordi!
Em doneu enveja! Com podeu pujar, baixar muntanyes, vinga a caminar destrossant els turmells i les cames...i amb bon humor! Uf!
Bé, jo també he passat un cap de setmana molt esportiu. He quedat com un quatre! Mira. Migdia del dissabte, hockey sobre patins del Barça per la tele. Havent dinat van donar el barça Atlètic i a les 19 hores el bàsquet. Tot per la televsió i en obert! De quan en quan havia de descansar de tant sofà i estirar les cames! Qué dur és ser del Barça!
Salutacions
Sílvia

Jordi ha dit...

Malfieten: Gràcies!! Home, però per treballar tampoc!! Vinga a veure si és veritat. Mira't la del Garraf que és facileta.

Silvia: jajaja ets de la que practiques esport televisiu, vaja... Sí, de tant en tant un cap de setmana d'aquest també s'agraeix. Només va faltar el Barça de futbol el diumenge i ja ho arrodoníem tot!! Bon partit el de basket, no? Aquest any farem quelcom gran!!

Luigi ha dit...

Aviat et tocarà el canvi d'oli!

Enhorabona, quina temporada portes!

Una abraçada

Jordi ha dit...

Gràcies!! Crec que m'estic guanyant un cap de setmana a un balneari!! jejeje

Xavier ha dit...

Ostres, espero que la senyera fos transpirable e impermeable, vaja com el marqueting de muntanya mana.

Vinga, que portes una kilometrada espectacular, cuidat !

Jordi ha dit...

Xavier!! Gràcies!! Transpirable no ho era molt, però ja va fer servei!