De baixa.

Fa un parell de dies que a la feina em va agafar un pinçament a l’esquena. Ni pomades, ni escalfors, ni res de res ha aconseguit reduir-me el grau de dolor. Com que avui encara em feia mal, després d’una reunió maratoniana de dues hores, he decidit posar fil a l’agulla i fer-m’ho mirar. He parlat amb la gent de personal i després d’omplir-me un paperet amb certes dades m’han enviat de pet a la Deixeus.

Quan he arribat allà, la gentil senyora del mostrador m’ha segellat el paperet i sense mirar-me me l’ha entregat i m’ha dit allò tant típic de: “Vagi a la sala u i ja el cridaran”. Quan he trobat la sala d’espera en qüestió, quina ha estat la meva sorpresa quan he vist un munt de gent assentada. Caram!! Jo que em pensava que estaria sol... Imagino que portava el xip de dia feiner pel matí. Però, casualitats de la vida, també la gent es visita i pateix accidents.

He hagut d’estar esperant el temps estàndard d’una hora a que em cridessin. Aquests seixanta minuts, però que se m’ha passat bastant ràpid gràcies al meu inseparable llibre que sempre m’acompanya i a l’improvisat i continuat concert en politó major (el volum estava al màxim) de músiques de mòbils de tot tipus, començant per la clàssica sonata de Bach, passant per la cançó discotequera de moda (acompanyada per un lleuger moviment de cap seguin tel ritme de la música del propietari de l’aparell abans de despenjar) i acabant pel típic ring del telèfon analògic que hi ha al menjador de qualsevol casa.

Quan he sentit el meu nom alt i clar a la llunyania, m’he aixecat i una infermera m’ha acompanyat al primer box. Després de les preguntes de rigor m’ha dit que m’estirés o que em posés còmode que ara vindria el doctor. I aquest ara vindrà el doctor s’ha convertit en una espera de gairebé tres quarts d’hora, on durant diverses vegades m’he plantejat agafar-me al peu de la lletra l’oferiment de l’infermera d’estirar-me i posar-me còmode. El temps l’he passat mirant la frase del salvapantalles que deia “Prevenir infecciones está en nuestras manos (dibuix d’una mà) Lavémonos las manos” i debatent am mi mateix si aquest últim rentar-se les mans feia referència a que havíem de ser nets i polits i emprar el sabó o que ens n’havíem de desentendre. Ha guanyat la primera opció.

El doctor ha arribat, m’ha mirat, m’ha dit amb accent sud-americà que aquesta lesió no els fa gràcia a les mútues i m’ha començat a apuntar un seguit de medicaments i de coses a fer. Després, amb un somriure als llavis m’ha dit que em posarien una injecció. “Al braç, no?”, li he preguntat. “No, en el culete”, m’ha respòs sense esborrar el somriure dels llavis.

Al minut de marxar el doctor i de tenir l’informe a les meves mans, ha entrat una noia molt jove amb una xeringa a les mans. Com que sóc molt aprensiu ja m’han començat a tremolar les cames. “Vinc a posar-te la injecció!”, m’ha dit amb veu convençuda. “Sí.. Sí...”, i m’he començat a arremangar la màniga de la samarreta i li he dit, per si colava “Al braç, no?”. Se m’ha quedat mirant i la resposta ha estat: “No, no, al cul. Baixa’t una mica els pantalons. I, tranquil, que les sé posar molt bé. No et farà mal. Només notaràs una mica de molèstia quan entri el líquid”. I així ha estat.

Però, ah! quan he començat a caminar m’han entrat tots el mals. No, si la noia tenia raó. La punxada no m’ha fet mal, però el que realment em feia mal era el cul cada vegada que feia una passa. Com si fos el Chiquito de la Calzada pel seu caminar de caballo-que-viene-de-Bonanza, he fet el que he pogut, i he arribat a la feina mig ranquejant. Allà m’han enviat a la mútua, a l’altre punta de Barcelona. I apa, plovent com estava, ves a agafar el metro, fes el transbordament de rigor i planta’t a l’edifici de la mútua.

Un cop allà, de nou explica que t’ha passat de rigor, el on em fa mal de rigor, omple els formularis de rigor, m’assec a la sala d’espera de rigor, sento que criden el meu nom de rigor, entro al despatx de rigor, l’infermera em diu que em tregui la samarreta de rigor que ara vindrà el metge de rigor i em farà l’ullada de rigor per fer-me el diagnòstic de rigor, això sí, després d’estar els deu minuts de rigor sense samarreta esperant que vingués el metge de rigor. M’ha revisat i m’ha preguntat què volia fer: si em veia en cor d’anar a treballar demà o em donava la baixa. Me l’he quedat mirant i li he dit: “Vostè sabrà! Jo el que sé és que em fa mal!”. M’ha dit que em donava la baixa per demà i que dilluns tornés a la feina (on segur que m’hi esperaran amb els braços oberts i més després de la reunió d’avui). Si el dilluns em seguia fent mal, que l’anés a veure.

I així estic, a casa amb la manta tèrmica i amb el llibre al meu costat que l’obriré tot just quan acabi d’escriure aquest post.

P.D.:He trucat al Guardiola per dir-li que aquesta nit no em convoqui que no aniré.