Marxa dels castells’09.

Sortida a tres quarts de cinc de Barcelona, el Jordi Atleta i un servidor. Anem amb temps ja que, l’experiència és un grau, i d’aquesta manera no trobarem ni problemes per aparcar ni aglomeracions de gent per recollir la targeta per segellar als controls. Recollim a la Txell i ens trobem a la Maria sortint per la Diagonal amb el seu cotxe. Evidentment, fem camí junts ara un davant ara l’altre.

El GPS, infalible, ens porta fins a Guisona, lloc de sortida, però hàbil que és un servidor, que conduïa, tot xerrant i fent broma em passo la sortida i hem de fer un canvi de sentit per entrar pel lloc correcte. Una vegada tornat al camí, aconseguim aparcar molt a prop del lloc on es donarà la sortida. Ens trobem al cinquè (i últim en aquesta marxa) membre del club i recollim les targetes de control.

L’ambient ja bull, hi ha caliu. Ens trobem amb amics, coneguts i saludats: Floresta, Juanito (que em saluda amb un gran crit), el Miquel Boada (que em mostra amb orgull que ja tenen els carnets de federats a nom del nou club que han fundat, el CEI), la Dolors (que fem intercanvi de sensacions de les lesions mútues) i més i més gent que em deixo. Després dels estiraments de rigor, ens col·loquem als llocs de sortida entre els 1.600 inscrits, i puntual com un clau, explota el petard que dona inici a la marxa i a la Copa. Ja tornem a ser-hi!

Al David el perdem només arrencar i la Maria decideix caminar al costat d’un amic, així doncs ens quedem la Txell, l’Atleta i jo. La triada dels Castells. Els primers quilòmetres els fem ràpids, corrents, per evitar taps de gent. Fa fred i mica en mica entrem en calor. Xerrem durant uns quilòmetres amb el Josep Maria Aima, organitzador de la marxa de Cap de Rec, i excel·lent persona.

Arribem a Florejacs (quilòmetre deu) i es produeix el retrobament sorpresa: l’Alex, que està esperant als seus companys. En fonem amb una efusiva abraçada i intercanviem opinions. Potser caminarà una mica a partir de Cervera, comenta. Potser. Allà al control, coca, xocolata (desfeta i normal), sucs, ... De tot!

Reprenem la marxa i passat el control de Les Pallargues (quilòmetre quinze), ens enxampen en massa els del CEI. El Xavier Floresta ens explica les aventures i desventures que va passar a la Transgrancanària, on meritòriament va aconseguir acabar com un campió. Per allà també para el Juanito, que no para de tirar de valent del grup.

A Montcortès de la Segarra, toca parada i fonda: dinar. Eren tres quarts i cinc d’onze, però el menú ja estava penjat: brou amb mandonguilles de la iaia, entrepà de botifarra amb acompanyament, porró de vi i de postres fruita, cafè (amb raig de licor per qui vulgui). Impressionant. Ens tornem a trobar a l’Alex que armat de paciència espera de nou als seus companys. Allà la fem petar encara més i intercanviem de nou opinions i peripècies. Ha de ser dur tenir ganes de caminar i no poder fer-ho. Penitència!

Arrenquem amb la panxa plena amb el grup del Juanito. Quin home! Sempre té la broma a punta de la llengua i un ànim per tots. La veritat és que ens ho hem passat molt bé i hem rigut de valent passant Cervera (quilòmetre trenta-tres) i Castellnou d’Oluges (quilòmetre trenta-vuit), on per fi m’he pogut estrenar amb els donettes (mig desfets per la calor). Per cert, parlant de calor, el sol pressionava de valent i les mànigues llargues ja feia estona que s’havien canviat per curtes.

Entre ametllers ben florits, castells, poblets i plana i plana i plana de la Segarra, i més plana i monotonia, hem anat devorant mica en mica els quilòmetres que quedaven. Ja ho vaig comentar a la pre-crònica, però la veritat és que els cinquanta-un quilòmetres es fan pesats perquè sempre veus el mateix paisatge. La companyia fa molt per evitar el tedi, i així ha estat. Hem passat per Llor, on a punt d’arribar, hem aconseguit parlar amb el Xavi que encara s’està provant d’ençà de la seva lesió de genoll i fa marxes més curtes. De moment, tot correcte i sembla que ben aviat serà entre nosaltres.

Hem arribat a Guisona quan faltaven cinc minuts per les tres del migdia, set hores i cinquanta-cinc minuts després d’haver començat.Contents i cofois perquè la primera de la temporada ja era al sac, hem recollit el trofeu ja tradicional que reben els que aconsegueixen acabar (una reproducció del castell del poble d’arribada). Ah!! I l’entrepà de rigor per dinar.

Allà ja hi era el David que ha arribat abans que nosaltres, i una mica més tard, com una campiona, ha creuat amb els braços alçats la Maria, fent un gran temps i començant ja a agafar forma per la tant temuda Sur les Traces des Ducs de Savoie, on el GELS en ple, si les lesions així ens deixen, assistirem amb ganes d’acabar-la i tancar el gran repte de la temporada.

Si voleu veure fotos, estan aquí.

M’HA AGRADAT.
Malgrat la massiva participació de gent, l’organització perfecte: avituallaments i senyalització a l’alçada.

Tornar a sentir-me caminador després de la lesió que, per cert, m’ha fet la guitza, però tampoc no m’ha martiritzat gaire.

NO M’HA AGRADAT.
La calor, insoportable ja al final, que ha fet que, a hores d’ara, tingui un morè paleta als braços i la cara més vermella que un tomàquet.