Qui no té memòria...

Tot va començar aquí. Bé, qui diu aquí diu el post anterior. Servidor de vostès, en un moment de lluïdesa i on l’enginy i bon saber fluïa a dojo de neurona a neurona i tiro perquè em toca, va fer un, permeteu-me la medalla, més que meritori article on, rima en mà, vaig compondre una oda, o millor dit, vaig compondre’m una oda (reflexiu) perquè vaig ser capaç de menjar paella per dinar durant cinc dies seguits. No sé, modèstia a part, si és record Guiness, tampoc m’interessa. Bé, no és que no m’interessi, perquè si donessin diners o alguna mena de retribució en espècies m’interessaria i molt, ja us ho puc assegurar. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que era que vaig escriure una oda rima ABAB (que, casualitats de la vida si fos ABBA seria el nom d’un grup de música) i que si el meu professor de [modo castellano on]literatura castellana[modo castellano off] de vuitè d’EGB, franquista fins la medul·la, sabés que als meus trenta-quatre anys i mig he recuperat les seves lliçons i no només això, sinó que també les he utilitzades per saber quin coi de rima tenia un vers que he escrit, servidor de vostès, de ben segur em trauria tots els negatius que em va posar ([modo castellano on]punto rojo[modo castellano off], que deia ell) per algun comportament que per ell (i les seves orelles enormes) era més que dubtós i que entorpia el bon funcionament de la classe. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

.... que era que vaig escriure una oda. Doncs resulta que aquesta oda als cinc dies consecutius d’ingesta de paella de mar i muntanya els quatre primers dies (filla de la mateixa cocció) i marinera amb carxofes el darrer (per tranquil·litat de l'MBosch), meeeeec!! era, segons va avançar en primícia el XeXu repetició de post. No pot ésser! Però si jo recordo haver celebrat tres vegades la castanyada, però això de la paella... I al dotzè dia ressuscità comentari confirmà l’Assumpta la magnitud de la tragèdia dient això és cert. I jo, que la veritat, ni me’n recordava el més mínim del meu autoplagi, lluny de penedir-me, vaig posar-me dempeus i vaig aplaudir amb devoció beata a l’Assumpta i, per extensió, al treure la careta XeXu. Déu meu senyor misericordiós! Quina memòria! Aquest parell quan repartien cervell, neurones i per extensió (novament) memòria, es van posar quatre o cinc vegades a la cua. És clar, com és gratis... Cues de pansa, deia El porquet. Què? És que no sé si m’agradaran. És que es veu que van bé per la memòria. I macarrons?, preguntava la Clidice, volen reblar el clau. Ostres, macarrons... Per la memòria van bé? Jo és que me’ls menjo blancs i amb formatge. I de vegades... Al congelador!, bramava el joan gasull. No, sisplau, tingueu pietat que fa fred! Arròs covat, arròs covat! assegurava l'Alba passant de puntetes. I al lavabo ja vas bé després de tant d’arròs?, deixava anar la Yáiza com qui no vol la cosa. Miri, senyoreta, al lavabo sempre he anat bé. De fet, però, com que no tinc memòria no sóc capaç de recordar quina va ser la darrera vegada (XeXuuuuu, Assumptaaaaa, alguna pista?? Ho sabeu vosaltres???), però només diré que tinc una oferta dels d’Activia de Danone per fer el proper anunci. Pobre Coronado, sense feina! Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que era que vaig acabar pensant gràcies a la Levanah de buscar un soci capitalista per muntar una plana web d’intercanvi de carmanyoles els dies laborables. Canvio arròs versió mar i muntanya per estofat de vedella. O canvio bledes amb patates per còctel de gambes. I el joan va comentar-me no-sé-què-de-la-banyera-plena-d’arròs i jo vaig arrencar a córrer per assegurar-me que no era així, perquè com fos així, d’aquesta manera, vull dir, em veia menjant arròs per dinar in secula seculorum. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que després d’aquest pandemònium de comentaris amunt i avall vaig acabar pensant que qui no té memòria... ha de tenir seguidors de bloc.