Benvolgut, permet-me suposar que malgrat no haguem gaudit de presentació oficial, més o menys així com jo, estàs assabentat de la meva existència, de les coses que faig. Això que tant bé canten els Manel, haguessin pogut ser les primeres paraules que hagués pronunciat en Pep en roda de premsa el dia que ens comunicava que marxava. El dia que deia adéu. Tant de bo no sigui un adéu per sempre i només un adéu per un instant, com diu la cançó d’esplai d’acomiadament per excel•lència. Tant de bo... I que algun dia proper, llunyà, remot, tant se val, tornis a ser entre nosaltres de nou, guiant-nos, marcant-nos amb el teu dit (tu sí) el camí. Perquè ara ens hem quedat mig orfes de pare, futbolísticament parlant. Alguna cosa mor a l’ànima quan un amic se’n va, canta aquella sevillana. I tu, malgrat no conèixer-te, has estat això, un amic, un company, un mestre, un model, un savi, o com a mi m’agradava dir-te, un profeta. Ara escrivint això, paraula! (els que em coneixen saben que no dic mentides), tinc un nus a la gola. El mateix nus que se’m va formar el president Rosell va dir “Bon dia a tothom. Us hem convocat avui aquí per anunciar-vos oficialment que Pep Guardiola no continuarà com a entrenador la pròxima temporada”. Curiós, oi? Com pot ser que sense haver parlat mai amb tu, pugui tenir aquest sentiment? Potser és que et sentia tant meu, potser és que m’has omplert molt (per això et deus sentir ara buit), potser és que senzillament no ho sé, que és el més probable. Per tot això i molt més, donar-te gràcies. Moltes gràcies. Milions de gràcies. Infinites gràcies. Hi ha quelcom més gran que l’infinit? Potser seria massa dir: sí, tu. Però això m’ho guardo per mi, no vull que ningú ho sàpiga.
Només manca acomiadar-me, i ho vull fer com he començat aquest petit, si em permets, homenatge. Amb una cançó d’aquelles que et posen el cor en un puny: que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat (si és que t’ha mancat alguna cosa). Ah! I que t’acaronin els estels.
