L’has ben cagada!

Ei tu! Sí, sí, tu! T’has equivocat!! Ja! L’has ben cagada! Hahahahaha. Mira com ric, amb la boca ben oberta i tirant el cap endarrere (allò per fer notar que ric amb ganes). I m’hi recreo. I m’hi pixo (amb tots els respectes). I t’assenyalo amb el dit perquè la gent sàpiga qui ha estat el que l’ha espifiada. Perquè tu has vingut al món a fer-me la vida impossible. Tu, tu, i només tu, que vas de llest, que et passeges per la vida presumint de perfecció, que sempre ho encertes tot, que tot ho saps. Però no, ai las!, ahir no. Hahahahaha Mira com torno a riure, amb la boca ben oberta i tirant el cap endarrere (allò per tornar a fer notar que ric encara amb moltes més ganes que abans). Mira’m als ulls, t’estic parlant. No m’ignoris, arrogant, més que arrogant. Què, com et sents ara que no ets infal•lible? Hahahahaaha No, no, no ho ets pas, per més que t’ho pensis. Et fa ràbia eh! Doncs llavors com et penses que jo em sento, senyor perfecte? Ja t’ho deia jo que algun dia cauries. I per fi, hahahaha, aquest dia va arribar, per glòria meva. Ahir. Què deies? Que havia de ploure a Barcelona, oi? Per la tarda a les set, si no recordo malament. Doncs no! La vas cagar ben cagada! Ni una sola gota, màquina endimoniada.

Com a a tota resposta es va escoltar un so de rebuda d’un essaemesssa.

Iphone de la punyeta! Ni quan la cagues em deixes tranquil!

El gronxador.

Una proposta de relats conjunts.

Hola! Em recordes? Sí, home, sí, fes memòria! Mira, ara em poso de costat. Què? Res? I d’esquenes? Iujuuuuuu!!!

(de fons) Fiuuuuu fiiiiuuuuu!!!

Gràcies! Tampoc? Ostres tu, quina poca memòria fotogràfica. A veure... i si et dic que abans era d’un altre color? No, ara no pensis amb el Michael Jackson i aquelles operacions per passar de black a white. A mi, amb una pinzell i una mica de pintura ja em pots canviar la cara. És cert, però, que ara no tinc cames, però abans en tenia quatre i tocava de peus a terra. Fa temps que me les van tallar i m’han deixat més penjat que un fuet, amb aquestes cadenes de ferro. Què, encara tampoc? Espero que amb aquetes pistes que et cito a continuació et vingui la inspiració:

- He sortit per la tele.

- Sóc el teu altre banc.

- El Matias s’assentava cada dia i xerrava durant pocs segons a la concurrència.

- Abans era de color taronja.

Què, encara no? I amb aquesta foto??

Senzillesa esparverant i sabó.

Com a home que sóc, rau en mi una senzillesa tal que esparvera. És a dir, a mode d’exemple, per mi existeix el color verd, el color blau, el color negre, .... Per tant, en tant que senzillesa que esparvera, em nego a acceptar que existeixi el color verd turquesa, magenta, salmó, i ja, per acabar-ho de rematar colors com verd-groc. Coi, o és verd o és groc, no fotem!

El mateix em passa amb el sabó. Per mi, gràcies oh senzillesa esparverant!, existeix el sabó del cos i el sabó del cap. Ho sento sóc així! Pobra Alba, sempre intenta ensenyar-me que el sabó del cap es diu xampú i el sabó del cos es diu gel. O al revés, no ho sé! Per més que ho intento no puc. És superior a mi. Impossible recordar-ho/memoritzar-ho.

Homes del món catosfèric (i d’altres galaxies), a que també us passa això? (sisplau, no em deixeu tirat i digueu que sí, que entre els homes ens hem de donar suport i a més a més, els que ho feu entrareu en un sorteig d’un cap de setmana amb la Carmen de Mairena) .

I ara em fastigueja perquè, com sempre, he acabar donant la raó a les dones, sàvies per naturalesa. Bé, és igual, ho he de fer. L’altre dia vaig anar a participar a una cursa amb els amics de sempre. Desconeixia que a l’arribada et podies dutxar. Com que vam quedar-nos a dormir a un hotel a la vora del lloc de sortida vaig arrambar amb els sobrets de sabó gentilesa de l’establiment. I us preguntareu? I la tovallola, què? També la va agafar de l’hotel? No! Com a home preparat que sóc i gràcies a que vam pujar amb el meu cotxe, sempre en porto una (no em pregunteu perquè) al maleter. Seguim. Quan va acabar la cursa, jo feliç i content per poder-me dutxar (és mitja vida), em despullo del tot al vestidor, entro a aquella mena d’habitació amb dutxes de presó (és a dir, dutxes a banda i banda de la paret sense separació ni històries, estil loft) més content que un gínjol perquè entre les meves mans tenia el meu petit tresor: els dos sobres de sabó que havia agafat de l’hotel. Doncs bé, una vegada que m’he ruixat ben ruixat d’aigua, agafo els sabons i... tatxan! en un d’ells escrit hi figura la paraula gel i a l’altre el mot xampú. Merda!, penso, i ara què? Bonica estampa, no? (no cal que us la imagineu, sisplau) servidor en pilota picada i sense saber quin sobre va al cap i quin sobre va al cos. Doncs, com que un és home i no s’avergonyeix, i pensant que què carai! que la resta que s’estaven dutxant també eren homes i no ho deurien saber, vaig decidir preguntar-ho en veu alt: Perdoneu, jo ja ho sé, però és per assegurar-me que vosaltres també ho sabeu: algú sap si el gel és pel cap o pel cos? (home espavilat que sóc, perquè amb una pregunta matava dos ocells d’un tret, ja que per eliminació sabria on havia d’aplicar l’altre sobre). La sorpresa va ser meva quan un em va respondre: el gel al cap. O va ser al revés, ara no me’n recordo perquè encara no he aconseguit retenir-ho al cervell, com ja us he explicat abans. Ostres tu, un home digne d’estudi!, vaig pensar (encara en pilotes, és clar). Li vaig donar les gràcies amb la veu molt d’home i vaig seguir amb la feina, que evidentment va ser intentar obrir els maleïts sobres sense prendre gaire mal... i intentar memoritzar novament l’àmbit d’aplicació del gel i del xampú.

Qui no té memòria...

Tot va començar aquí. Bé, qui diu aquí diu el post anterior. Servidor de vostès, en un moment de lluïdesa i on l’enginy i bon saber fluïa a dojo de neurona a neurona i tiro perquè em toca, va fer un, permeteu-me la medalla, més que meritori article on, rima en mà, vaig compondre una oda, o millor dit, vaig compondre’m una oda (reflexiu) perquè vaig ser capaç de menjar paella per dinar durant cinc dies seguits. No sé, modèstia a part, si és record Guiness, tampoc m’interessa. Bé, no és que no m’interessi, perquè si donessin diners o alguna mena de retribució en espècies m’interessaria i molt, ja us ho puc assegurar. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que era que vaig escriure una oda rima ABAB (que, casualitats de la vida si fos ABBA seria el nom d’un grup de música) i que si el meu professor de [modo castellano on]literatura castellana[modo castellano off] de vuitè d’EGB, franquista fins la medul·la, sabés que als meus trenta-quatre anys i mig he recuperat les seves lliçons i no només això, sinó que també les he utilitzades per saber quin coi de rima tenia un vers que he escrit, servidor de vostès, de ben segur em trauria tots els negatius que em va posar ([modo castellano on]punto rojo[modo castellano off], que deia ell) per algun comportament que per ell (i les seves orelles enormes) era més que dubtós i que entorpia el bon funcionament de la classe. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

.... que era que vaig escriure una oda. Doncs resulta que aquesta oda als cinc dies consecutius d’ingesta de paella de mar i muntanya els quatre primers dies (filla de la mateixa cocció) i marinera amb carxofes el darrer (per tranquil·litat de l'MBosch), meeeeec!! era, segons va avançar en primícia el XeXu repetició de post. No pot ésser! Però si jo recordo haver celebrat tres vegades la castanyada, però això de la paella... I al dotzè dia ressuscità comentari confirmà l’Assumpta la magnitud de la tragèdia dient això és cert. I jo, que la veritat, ni me’n recordava el més mínim del meu autoplagi, lluny de penedir-me, vaig posar-me dempeus i vaig aplaudir amb devoció beata a l’Assumpta i, per extensió, al treure la careta XeXu. Déu meu senyor misericordiós! Quina memòria! Aquest parell quan repartien cervell, neurones i per extensió (novament) memòria, es van posar quatre o cinc vegades a la cua. És clar, com és gratis... Cues de pansa, deia El porquet. Què? És que no sé si m’agradaran. És que es veu que van bé per la memòria. I macarrons?, preguntava la Clidice, volen reblar el clau. Ostres, macarrons... Per la memòria van bé? Jo és que me’ls menjo blancs i amb formatge. I de vegades... Al congelador!, bramava el joan gasull. No, sisplau, tingueu pietat que fa fred! Arròs covat, arròs covat! assegurava l'Alba passant de puntetes. I al lavabo ja vas bé després de tant d’arròs?, deixava anar la Yáiza com qui no vol la cosa. Miri, senyoreta, al lavabo sempre he anat bé. De fet, però, com que no tinc memòria no sóc capaç de recordar quina va ser la darrera vegada (XeXuuuuu, Assumptaaaaa, alguna pista?? Ho sabeu vosaltres???), però només diré que tinc una oferta dels d’Activia de Danone per fer el proper anunci. Pobre Coronado, sense feina! Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que era que vaig acabar pensant gràcies a la Levanah de buscar un soci capitalista per muntar una plana web d’intercanvi de carmanyoles els dies laborables. Canvio arròs versió mar i muntanya per estofat de vedella. O canvio bledes amb patates per còctel de gambes. I el joan va comentar-me no-sé-què-de-la-banyera-plena-d’arròs i jo vaig arrencar a córrer per assegurar-me que no era així, perquè com fos així, d’aquesta manera, vull dir, em veia menjant arròs per dinar in secula seculorum. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que després d’aquest pandemònium de comentaris amunt i avall vaig acabar pensant que qui no té memòria... ha de tenir seguidors de bloc.

El cas curiós de l’home que va menjar paella durant cinc dies seguits.

Com que avui em sentia inspirat, he decidit fer-ho en forma de poesia. O potser oda, que és així com més important. Oda a l’home que va menjar paella per dinar durant cinc dies seguits. Esteu esparverats, oi? Doncs espereu a llegir la descomposició. Apa doncs, agafeu-vos fort que això comença:

Un total de cinc ingestes,

en dies consecutius,

no degut a certes festes,

ni amb marcats objectius.

Per dinar toca paella,

el diumenge, tu diràs!

I el dilluns per ser trapella,

com n’hi ha, en menjaràs.

El dimarts i el dimecres,

en el tuper encabit,

en toca unes quantes acres

d’arròs una mica pansit.

I dijous, vés que us pensàveu,

que no provaria gra?,

per gentilesa del pare,

també n’haurà d’endrapar.

I aquesta història increïble,

basada en un fet real,

la Banyera en versió imprimible

us la brinda de regal.

NOTA: No cal dir que està basat en un fet real, oi?

PROPOSTA: Què, ningú més s'anima a fer-ho al seu bloc? Va home va!! Si ho he fet jo no deu ser pas tant difícil!

Recitant de memòria.

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Abans, però, de tot això, jo anava caminant/llegint tranquil•lament per la Diagonal. En terreny perillós, ho sé, però quan puc travessar, travesso i ja encaro per la vorera correcte que m’ha de portar directament a casa. Sé que és terreny perillós, però és que quan has de fer una cosa, quan abans la facis, millor. Per tant, travesso. Així doncs en terreny perillós, en vorera enemiga, caminant/llegint, alço la vista del llibre i els veig allà. Ja us ho deia, terreny perillós. Llavors començo:

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Em vaig apropant, a poc a poc, recitant de memòria:

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

De sobte la noia (perquè sempre és la noia qui es dirigeix al noi i el noi qui es dirigeix a la noia), veu la víctima (o sigui jo). Talment un depredador no em treu l’ull de sobre i comença a dibuixar un somriure. I jo, som-hi:

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Això sí, sense aguantar-li la mirada, perquè llavors és pitjor. Passejo la vista per les pàgines de l’apassionant “Jo confesso”, fent-me el despistat.

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Llavors, perquè jo la miro de reüll, ella dibuixa el millor dels seus somriures (suposo) i alça la mà dreta fent aquell gent amb el dits que vol dir “un moment” i llavors...

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Sí, llavors, em diu en paraules el que m’havia dit amb mímica: “¿Tienes un momento?”.

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Amb la qual cosa jo li deixo anar: “Tinc la targeta Citibank, sóc de Cáritas, soci del RACC i tot el que em vulguis vendre”. I fujo cames ajudeu-me!

I el pitjor és que passat el Corte Inglés de Diagonal, encara m’esperava una altra emboscada amb una altre noia que, començant a esbossar el millor del seus somriures (suposo), em feia tornar a recitar de memòria:

Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot… Citibank, Cáritas, RACC i tot…

Coi, però és que em paren cada dia! A una alçada i a l’altra!

I ara ve el joc: de quina d’aquestes empreses/associacions no hi participo?

Pom porrom Titiriiiii.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti (Henry) (aquesta conya és meva)

Encaputxats, redoblament de timbals, so d’una trompeta afinada que, de tant en tant, pobre trompetista, fa figa quan la fa sonar. Un Jesucrist carregant una creu. Cau. Es torna a aixecar. Torna a caure. Es torna a aixecar. Una dona plorant darrere seu. Una corona d’espines? Sí, sí, ho sembla.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti

Oh, què es veu allà al final. Una banyera amb rodes? Sí, sí que ho sembla. Espera que s’acosti més, que encara està lluny

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

I ara? La veus? Espera t’he dit!

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti

Sí, sí que ho és, sí. I dintre hi va algú, no? Sí, sí, però...

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

... si és el Banyeres, el del bloc.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti

Què us penseu, que també estic de setmana santa jo!

NOTA: La fotografia és de la processó d'Esterri d'Àneu

La dona no només porta els pantalons a casa.

Sí, companys, camarades, homes d’arreu del món. D’aquí i d’allà. D’allà i d’aquí. Mascles entre els mascles. De pèl en pit. Aquells que mai menjaríeu iogurt amb cereals perquè, no, amics, els homes de tota la vida mai mengen iogurt amb cereals (m’incloc). Al que anava: no, no us enganyeu. No sou vosaltres els que maneu a casa. Són simples il·lusions òptiques. Elles us ho fan creure. S’ho fan venir bé perquè vosaltres penseu que sou els que porteu els pantalons a casa. Però, ai las!, ans al contrari. Elles governen el timó de les vostres vides amb mà ferma i decidida. Us fan anar per on elles volen, amb subtilesa i mestria. Desenganyeu-vos i obriu bé els ulls!

Si a tot l’infern detallat anteriorment li afegiu que a casa vostra entra una televisió nova i un mòbil, esteu morts. Més que morts, homes mascles! Bé, si més no m’ha passat a mi. La dona que té un mòbil a les mans, concretament un Iphone, té el poder absolut. “El puto amo”, que deia el Pep. Maleeixo el dia en què vaig contribuir/col·laborar/lluitar/deixar-m’hi l’ànima perquè aquesta andròmina carregada pel dimoni (i l’Steve Jobs)anés a parar als dominis de l’Alba.

I vosaltres us preguntareu: què pot tenir a veure això amb el poder dintre d’una casa o amb portar els pantalons? Anem a pams, que la història és llarga i enrevessada. Veureu: fa pocs dies que ens hem comprat un televisor nou, d’aquest de pantalla plana de leds de quaranta polzades i no sé quantes històries més. És connecta a internet mitjançant wifi, té 3D,... Ostres tu, quin canvi! Sempre he dit que m’agraden amb corbes i amb cul (com la que teníem), però és que aquestes noves totalment planes són una autèntica passada. Al que anava: doncs resulta que aquest televisor porta un comandament a distància, com totes. Fins aquí tot normal. Ara, el que no sabeu vosaltres és que hi ha una aplicació per l’Iphone que et permet que el mòbil funcioni com a comandament. Sí, sí, heu llegit bé. És a dir, que pots canviar de canal, pujar i baixar el volum, apagar-la, etc, etc des del telèfon. Ara m’enteneu, no? Estic mort. Una de les poques coses per les que podia lluitar, que era el poder de la televisió (per molt que la vegi poc), ja no està ni a http://www.blogger.com/img/blank.gifles meves mans. Ella té també el poder del comandament! Estic perdut! No sé què fer! Com que ja me la vaig tallar l’altre dia, ara ja no sé quin és el següent pas...

Signat: Un home desesperat.

Tot seguit, minuts musicals i de relax a la Banyera:



Hom podrà observar que he creat una etiqueta nova denominada homes/dones. Això vol dir que segurament n’hi haurà més, i molt aviat.

Els (36) 5 sentits.

Diuen que hom posseeix cinc sentits. Ni quatre ni sis. Cinc. Doncs quan avui l ‘he tingut entre les mans he decidit aplicar-los al cent per cent. No en va, tenia unes ganes enormes de veure’l, tocar-lo, olorar-lo, tastar-lo i escoltar-lo. Així doncs, aquí va la meva valoració cincsentitiana (paraula nova que m’acabo d’inventar):

Vista. Fantàstica. El color groc de la lluna és cridaner i el dibuix molt encertat. L’escala li dona una profunditat excepcional i la lluna, ah!, que dir de la lluna. És d’aquelles rodones que un somia poder despenjar del cel per apropar-la a la persona que estima.

Tacte. Ai, no puc parar de tocar-lo. El tinc aquí a la vora, assentat al sofà amb mi. No me’n separo ni un moment i, cada miqueta de res, llisco les mans per sobre l’entapissat i el torno a tocar.

Olfacte. Bé, olora molt bé. A nou. Sabeu com quan un es compra un cotxe que fa aquella olor a... nou. Doncs això!

Gust. He comés la imprudència de passar la llengua per les pàgines i fer-m’hi un tall. Estic bé, no patiu, però és que... quina culpa tinc jo si el gust forma part dels cinc sentits?

Oïda. De moment no diu res. L’he estat escoltant durant una bona estona, però està mut. Ara, quan l’obri, segur que començaré a escoltar un munt d’històries increïbles fetes, trenades i pensades des del fons del cor i que em faran passar una estona màgica.

Que de què parlo? Encara voleu més pistes? Va, home, va...

Me la tallo!

Ho tinc decidit. Després de donar-li voltes i més voltes, de rumiar-hi hores i hores, de pensar-m’ho ben pensat, he pres la decisió. Sí senyor, me la tallo! I no se’n parli més. Adéu virilitat! Adeú al símbol que em fa ser una mica més mascle. Em desprenc d’un dels objectes més valuosos del meu cos. I mira que lluir-la és un privilegi. Una credencial, que deia l’altre dia. Ara no us penseu que la vaig ensenyant tot el dia. No! El que passa que hi ha moments que se surt i... plas, l’he de tornar a amagar com qui no vol la cosa. Què voleu que us digui, no m’agrada presumir. No es que sigui molt llarga, sinó que se sobresurt. Tanmateix tampoc em molesta, la veritat, però és que ja ha complert amb el seu objectiu i ja no serveix per res. Està obsoleta, podríem dir. I quan una cosa està passada de moda el millor és no seguir-la emprant.

Així que no se’n parli més, amb els ulls plorosos i amb el mal que em fa al cor, ara mateix agafo les tisores i zas! Me la tallo!

Document gràfic:

Credencials.

Avui tocava sortir a córrer, ja recuperat del tot de l’Eco-Trail de París. I com sempre dic jo, quan surts a córrer (o a fer alguna cursa) ho fas amb les credencials per davant. Les presentes a la resta de gent que com tu surt a fer alguna volteta que altre corrent. Bé, digues credencials o digues samarreta. En definitiva, te l’enfundes i cadascú lluir el que pot.

N’he vist avui moltes i variades. Per triar i remenar. Un que lluïa samarreta d’una marxa popular. Un altre que resava “10 km RACC”. Anem pujant de nivell... Després n’han passat d’altres que van d’etiqueta: nike, asics, adidas... Aquests no compten. No presenten credencials. Són de sucre. Ni ha hagut un que m’ha avançat, ha vist la meva targeta de visita per darrera i ha alçat el dit polze (és verídic) per felicitar-me. Ostres, mai m’havia passat, de veritat! M’ha pujat l’ego un tres-cents per cent. Li he donat les gràcies tot alçant la veu.

Després tot donant voltes m’he creuat amb un que portava la samarreta de color lila, crec recordar. Ens hem guaitat atentament. Ens hem aguantat la mirada. I just en el moment oportú, en l’instant just la pupil•la s’ha desviat cap a la samarreta per veure la ja denominada credencial. Però, què dius? La Marató de Barcelona d’aquest any? Hahahahaha No està malament, company, no està malament. Però, tu has vist la meva?

NOTA: Si això de les credencials no és cert, que parlin els dos corredors catosferencs de maratons per excel·lència: en Joan i El Porquet de Sant Antoni. Sinó, que callin per sempre!

P.D.: Aquest post està fet amb tot el respecte, admiració i l’estimació per la gent que decideix fer de l’esport el seu modus vivendis. Ja sabeu que jo sempre li busco el sentit més bromista!

Eco-Trail de París: repte aconseguit!

ENCARREGAT DE PROTOCOL: Senyores, senyors, comença la roda de premsa. Prengui’n lloc i després d’una petita introducció del Jordi, seguirem amb el torn de preguntes.

JORDI: Hola a tots! Ja de tornada a Barcelona penso que va ser dur, molt dur. Quan et planteges fer una cursa de vuitanta quilòmetres ja saps que patiràs. Si a més a més et donen només tretze hores per fer-ho, saps que correràs. I si a més a més l’acabes en deu hores i poc doncs encara patiràs i correràs més. I això és el que vaig fer, córrer i patir. La veritat és que ha estat una gran experiència a nivell personal. Agrair també a tots els que van estar al meu costat i els que em van donar suport via missatges. Moltíssimes gràcies, sou molt grans! També felicitar als dos campions amb els que anava (bons corredors i millors persones), l'Elvira i el Jordi Atleta. Felicitats cracks, també sou finishers!

PERIODISTA 1: Quin ha estat per tu el pitjor moment?

JORDI: Ostres, crec que els darrers vuit o nou quilòmetres, que transcorrien ja per dintre de París. Les cames no em tiraven, les tenia esgotades, i la panxa no rutllava gaire bé. Els vaig haver de fer caminant a bon ritme, i anar veient com els participants passaven corrents al meu costat. Va ser dur, sobretot mentalment. Potser també em quedaria amb el quilòmetre quaranta-sis que veus la Torre Eiffel al fons (quarta foto), la tens a tocar, i saps que encara te'n queden trenta-quatre per endavant.

PERIODISTA 2: I el millor?

JORDI: Hi ha molts bons moments, però em quedaria amb el moment d’una trucada. Estava a l’últim avituallament a manca d’onze quilòmetres per arribar i vaig fer una truc a l’Alba per dir-li que ja hi era, que ja ho tenia. Sentir la seva veu, parlar amb ella, recollir els seus ànims i felicitacions. Uff, encara ara se’m posa la pell de gallina. Mil gràcies!

PERIODISTA 3: Com és que finalment no vas desplegar l’estelada a l’arribada?

JORDI: Calla, calla, no me’n parlis! Quan arribava al peu de la Torre Eiffel la vaig treure de la motxilla. Vaig passar amb l’estelada al vent per la zona vallada on hi havia gent a banda i banda donant-te ànims. A l’arribar a l’entrada de la torre, em van parar dos homes de l’organització i em van dir que no era possible pujar amb la bandera. Els vaig demanar explicacions però no ens vam entendre. Després de discutir dos o tres minuts i de no deixar-me-la guardar a la motxilla (em deien que s’havia de quedar a baix), li vaig donar a l’Alba perquè se la custodiés.

PERIODISTA 1: Si, jo!

JORDI: Tu ja has preguntat, no?

PERIODISTA 1: Sí, i què! Ni això és una roda de premsa ni tu ets famós. I a més a més, tot aquest muntatge és fruit de la teva pròpia imaginació.

JORDI: D’acord, d’acord, endavant...

PERIODISTA 1: Alguna anècdota durant la cursa?

JORDI: Sí, enfilant una pujada dura, vaig veure deu o dotze metres davant meu una motxilla amb una bandera catalana cosida. Vaig cridar: “Un català!”. L’home va alçar el dit polze. Vaig enxampar-lo i ens vam posar a parlar. Resulta que és de Barcelona i vivim a cinc minuts! A més a més es deia com jo! Casualitats de la vida.

PERIODISTA 4: Des de quin quilòmetre vas anar en solitari?

JORDI: Al quilòmetre sis l’Elvira ens va comentar que tiréssim, que ella aniria al seu ritme. Al quilòmetre vint-i-tres, després del primer avituallament, venia una pujada una mica forta. Vaig esperar un minutet al Jordi Atleta a dalt i ell em va dir el mateix: “Tira, tira, no m’esperis”. Doncs res, em va tocar anar sol durant cinquanta-set quilòmetres de res.

PERIODISTA 4: I es va fer pesat?

JORDI: Sí i no. Sí perquè no tens ningú amb qui parlar ni fer broma. A més a més, gairebé tots eren francesos i jo de francès res de res... O sigui que imagina’t! I he dit que no es va fer pesat perquè mentre les cames tiraven, els quilòmetres anaven caient mica en mica, inexorablement, corria i corria i els quilòmetres passaven i passaven. I xalaves de valent!

PERIODISTA 5: Vas córrer durant molta estona?

JORDI: Home, tu diràs! Vaig fer els vuitanta quilòmetres en 10:09h. Imagina’t si vaig haver de córrer. De fet, hi havia moments en que em plantejava que podia parar una estona i caminar. Però llavors em deia a mi mateix: “Ara pots córrer, més endavant no saps si ho podràs fer. Per tant, a córrer!”. I una veu interior em deia: “Có-rre! Có-rre! Có-rre! Có-rre!”. Les pujades, això sí, les vaig fer totes caminant per no castigar encara més les cames.

PERIODISTA 1: Si, jo de nou!

JORDI: Home! Tu em sones!

PERIODISTA 1: I tu també! Bé, la meva pregunta és la següent: repetiràs en una altre edició?

JORDI: No sóc partidari de repetir curses, i més si són a fora de Catalunya. El viatge és car (avió, hotel, menjar...) i hi ha curses allà on vulguis. Per tant, les que ja he fet i acabat, acabades estan.

PERIODISTA 2: I la recomanes?

JORDI: De totes totes! Ara, qui hi vagi que entreni de valent! És molt exigent, sobretot pel temps que et donen per fer-la.

ENCARREGAT DE PROTOCOL: Alguna pregunta més?

Si voleu veure el track del recorregut, podeu clickar aquí.

París bé val una Ultra Trail.

No, no estic parlant de la segona entrega de la pel•lícula “París bien vale una moza” protagonitzada Alfredo Landa i algú que altre més que no tinc el gust de recordar.

(Sé que més d’un en aquest punt s’ha emportat una decepció.)

Tampoc estic fent referència a cap pel·lícula protagonitzada pel gendarme Luis de Funes amb París com a teló de fons.

(Sé que els que abans no us havíeu emportat una decepció, aquest ha estat el punt d’inflexió perquè us l’emporteu. Em sap greu.)

Només era un títol dolent original per dir-vos que aquest divendres pel matí marxo cap a París, que no em busqueu per Barcelona i rodalies que no m’hi trobareu. Ai, París, l’amour, el Sena, les champs Elyssess, l’etapa final del Tour de France, ... noooooo! Vaig a París a intentar assolir l’objectiu que m’he marcat per aquesta temporada: acabar l’Eco-Trail de París. No sigueu impacients, que tot seguit us explico de què va.

Imagineu que en un bombo (estil sorteig de Champions) tenim números: un 80, un 13 i un 1.500. Bé! En un altre bombo hi ha unitats de mesura: metres de desnivell positiu, quilòmetres i hores. Doncs bé, es tracta de que intenteu fer combinacions factibles per endevinar la distància, el temps límit i el desnivell positiu de la prova. Va, que us dono umm... cinc segons.

Un.

Dos.

Tres.

Quatre.

Cinc.

Temps! Doncs, com evidentment no puc anar a fer 1.500 quilòmetres en 80 hores, ni 13 quilometres en 1.500 hores, ni 13 quilòmetres en 80 hores, doncs la prova, donant per suposat que els 1.500 metres són el desnivell positiu, consisteix en recórrer 80 quilòmetres en un temps màxim de 13 hores. I que com es fa això? Doncs corrent molt! Ah! Amb l’afegitó especial de que acaba al primer pis de la torre Eiffel. L’encant convertit en prova esportiva. (suspir)

Aquí us deixo una fotografia amb el material que duré a la motxilla:

Sí, l’estelada és per desplegar-la a l’arribada mentre creu-hi la línia de meta. Això si aconsegueixo arribar, és clar. No dubteu, però, que hi posaré tot el que estigui de la meva part per convertir aquest repte en una realitat (i no morir en l’intent, que diu aquell).

Bé, i un croquis del recorregut:

Uff! Quines ganes de ser allà ja!

“365 contes”: la il·lusió blocaire convertida en llibre.

Aquí, en no primícia (perquè crec que ja ha voltat molt) us deixo el vídeo de la promoció del llibre “365 contes. Un any de contes”.


(dempeus) Plas... plas... plas...!! Què, com se us ha quedat el cos? Bo, no? Uff! Jo l’assimilaria gairebé a un gol del Messi, amb tots els respectes. És a dir, una obra d’art.

Ah!, que encara no sabeu de què va tot això d’aquest llibre? Us en faig cinc cèntims. La fantàstica idea surt de la blocaire Bajoqueta que un bon dia va despertar-se i es va preguntar: “Per què no muntar un bloc on es publiqui un conte cada dia durant un any?”. I tot seguit va proposar la idea i la cosa (vull dir, la idea) va agradar. I com que la cosa/idea va agradar i el bloc era obert a tothom, la gent va començar a escriure contes (això sí, històries que no tinguessin més de 365 paraules). I com que la gent va començar a escriure contes (d’aquests que tinguessin 365 paraules o menys), la Bajoqueta va tenir feina a assignar-los un número i un dia de publicació. Tot això fins arribar a 365 (vés, aquell any no era de traspàs). I així, i amb voluntat, empeny, ganes, força, energia, tenacitat, vitalitat, lluita i alguna cosa més, la nostra protagonista matxambradora de tot plegat no va descansar fins que aquests contes van prendre forma de llibre, els beneficis dels quals es destinaran a algun projecte solidari.

Ah! Jo hi col·laboro amb tretze contes. He fet el que he pogut. No sigueu gaire durs amb les crítiques...

Un… Dooooos…

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Ei tu!
- Qui jo?
- Si, tu, Banyeres!
- Ha! Sempre m’ha fet gràcia això de Banyeres…

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Si, veritat? A mi també!
- Que vols?
- Que m’han arribat veus que vols tornar-t’hi a posar?

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Bé, això sembla. En tinc ganes!
- Ganes d’aparèixer i desaparèixer?
- Com?
- Ara en lloc del Banyeres et diran el Guadiana!
- Molt graciós!

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- I així què, et tornes a engrescar?
- Bé, això sembla, no?
- Ho celebro noi!
- Gràcies per mostrar aquest entusiasme.

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Si vols tiro coets, serpentines i confeti. Baixo un moment a la botiga de sota casa i compro unes bosses de cotilló de final d’any i amb una mica de sort sortiran unes ulleres d’aquelles de plàstic negre sense vidres i amb nas i bigoti incorporat. Estaràs moníssim!
- Gràcies! Per cert, qui ets?
- No em coneixes?

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Sóc la teva bloconsciència.
- Ah! Desconeixia que habitessis dintre meu.
- Doncs ara ja ho saps. Així què, t’animes a escriure novament?

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Sí, en tinc ganes. Però al meu ritme.
- Com?
- Doncs que no sé si molt, si poc. Si un dia a la setmana, si un dia al mes. Sense pressió, al meu ritme. Ja saps: un... doooos... un... doooos...

MORALITAT: Torna, torna Serrallonga, que l’alzina ens cremaran!
(no ve gaire al cas, però incorpora vocables tals com torna)


Un… Dooooos… Un… Doooos…