Primera temporada del CCCR: Balanç final.

Des de que l’any passat vaig participar en la meva primera marxa de resistència (la Matagalls-Montserrat, que no està gens malament per començar) poc em pensava que això m’acabaria enganxant tant. De fet, si ara per ara hagués de fer cas a les sensacions, a l‘entumiment i al mal general a tot el cos amb el que vaig aconseguir acabar la caminada, crec que no n’hagués fet cap més. Però bé, com que ja se sap que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, vaig decidir tornar-ho a provar aquest any. I gràcies en dono de ser home!! I tant de bo sempre que ensopegués dues vegades amb el mateix obstacle fos per adonar-me que segones parts també poden ser bones o que hi ha ocasions que mereixen segones oportunitats. Com és el cas d’aquesta.

Ara que la copa catalana de marxes de resistència ja ha baixat el teló fins l’any vinent, crec que és el moment de fer un petit balanç a nivell personal de com ha anat la temporada. He participat en un total de deu marxes puntuables de les setze possibles. Això traduït en números fa un total de poc més de 605 quilòmetres amb un temps invertit de 123 hores i un desnivell acumulat total de 41.282 metres (entre pujades i baixades). Aquestes xifres m’haguessin fet esgarrifar si fa només un any em diuen que per aquestes dates estaria fent aquest article i exposant-vos aquests números. Quines voltes dóna la vida!!

I molts de vosaltres us preguntareu: i tot això per què serveix? Doncs, primer de tot, per gaudir d’un esport tant sa com és el caminar (i córrer) per la muntanya, poder gaudir d’unes vistes i d’uns paisatges d’autèntic somni (recordo ara la Cap de Rec, la Travessa del Montseny, la de la Selva del Camp...), per estar en comunió amb la natura que ens envolta, per fer amistats, conèixer gent i enfortir vincles amb els companys de marxa. Si tot això ho fiquem dintre d’una batedora i ho barregem tot ben barrejat, el resultat és la Copa Catalana de Caminades de Resistència (CCCR). Algú s’hi apunta l’any vinent?

Aquí falta afegir la Rupit-Taradell, però com que no forma part de la Copa Catalana, no la he inclòs.

Goool... i de córner!!!

Doncs sí, el Barça ha obert la llauna de córner. I això sí que és notícia!! M’he passat tot el partit reclamant servei de cantonada rere servei de cantonada, no que marquessin un gol, si no una insignificança tal com que algun jugador del Barça rematés amb el cap, peu, coll, cama, nas o alguna part del cos per intentar marcar un gol. Cada vegada es repetia el mateix: servia Xavi o Iniesta i la pilota era rebutjada per la defensa de Huelva. Però per fi, ha estat un de fora, Gaby Milito (primer gol amb la samarreta del Barça), que ens ha hagut d’ensenyar al minut seixanta quatre de partit que de córner també es pot marcar i pot solucionar un partit com el d’avui, que estava encallat.

He observat per primera vegada des de fa temps que sense Ronaldinho... la banda dreta té vida!! Iniesta prova l’u contra u, regateja, busca la passada en vertical... En fi, intenta fer coses que el brasiler ni se li passen pel cap. Crec que si aquest ha vist el partit (que imagino que si, encara que no l’he vist pel Camp Nou) se n’haurà adonat que jugar enganxat a la banda no és només passar la pilota enrere quan la reps.

D’aquest partit també he tret una conclusió: jo ja tinc el meu trident atacant. Us l’imagineu, no? Henry, Messi i Bojan. Que assistits amb les passades de Xavi, Iniesta o Deco, s’inflaran a fer gols. Un detall: no us heu adonat lo diferent que juga Messi quan Ronaldinho és al terreny de joc que quan aquest no està?

EN POSITIU:
Segueix la ratxa blaugrana al Camp Nou: el Barça no ha deixat escapar cap punt aquesta temporada.

No em cansaré mai de dir-ho: Bojan. Cada vegada que juga passa quelcom: crea perill, marca gols i fa jugar als seus companys. Frank, si et plau, fe-lo jugar més!!

Em quedo també amb la imatge del final del partit on Henry i Bojan s’han fos en una llarga abraçada, com si fossin pare i fill. Es nota que entre ells hi ha sintonia i que Henry sempre busca al noi de Linyola. Senzillament, un deu per Thierry. Diu molt de com és com a persona.

EN NEGATIU:
Thierry Henry segueix renyit amb el gol. Pobre!! I mira que ho intenta i té fe. Avui ha fallat tres o quatre ocasions boníssimes i ha perdut una oportunitat per pagar aquest deute pendent que té amb el gol.

Abans de començar el partit, han mostrat una imatge de la tribuna on hi estaven assentats junts Edmílson, Giovanni i Eto’o tot xerrant i preparats per veure el partit. Però, on estava Ronaldinho? No hauria de ser-hi també? Crec que queda lleig i demostra una vegada més que passa de tot. I més quan no ha entrat a la llista per fatiga, després d’estar convocat per la selecció brasilera i forçar més del compte tocat com estava.

Compromís.

Cansats estem de sentir en innumerables ocasions als mitjans de comunicació que jugadors com Puyol, Gudjohnsen, l’entrenador Frank Rijkaard i el mateix president del Barça, Joan Laporta, han fet declaracions on diuen que a aquest equip el que li falta és compromís. Que si compromís per aquí, que si compromís per allà, ... L’últim a apuntar-se al carro dels que en demanen ha estat Jose Edmílson, que sembla que ja li queda poc per reincorporar-se al gruix del planter després d’haver estat apartat durant més de cinc mesos per una greu lesió.

Com que cansat estic de sentir com es demana aquesta qualitat a l’equip i aquest segueix en les mateixes, sense aixecar el vol i cadascú tirant cap a la seva banda, m’he dit: pot ser és que no acabes de saber què vol dir això de compromís. Doncs bé, per resoldre els meus dubtes existencials i, aprofitant que tenia a mà aquesta eina tant útil anomenada internet, he decidit cercar-ho. Us diré que el terme té diversos significats segons el Gran Diccionari de la llengua catalana (versió online per internautes), però la que més s’adequa a l’entorn futbolístic és la que, cito paraules textuals, diu: “Obligació contreta per una promesa, una paraula donada, un benefici acceptat, etc”.

Sembla clar, no? El que humilment entenc basant-me en aquesta definició és que, a canvi d’un benefici tenen una obligació. Si substituïm benefici per la paraula diners (que religiosament el club els abona en forma de nòmines estratosfèriques on hi figuren molts zeros a la dreta) i obligació per deixar-se la pell al camp en cada partit, està tot dit. Llavors per què hi ha jugadors que segueixen passejant-se pel camp? Per què hi ha jugadors que segueixen en una baixa forma alarmant? Per què hi ha jugadors que no assumeixen el rol que han d’assumir? Millor no seguir, no?

Pensant-ho bé, se m’acut que potser és que determinats futbolistes es troben en un compromís quan se’ls demana que facin us d’aquesta mateixa qualitat per tirar endavant la nau blaugrana, i per això no els agrada que jugadors que realment senten els colors els ho recordin. O potser és que no s’han llegit el contracte de dalt a baix per adonar-se’n del que representa formar part d’un equip de futbol. O, anant més enllà, potser és que aquesta paraula no hi figura i a partir d’ara s’hauria de fer un acte de reflexió per part de qui li toqui i incloure-la en els futurs contractes per deixar-ho tot clar i català. O potser és que desconeixen el significat de la mateixa, com un servidor fins ara. De totes maneres, si no acaben de tenir les idees clares en aquest sentit, que li ho preguntin al Carles Puyol, que de ben segur els en podrà donar lliçons a tots.

Ho haveu vist això?

Doncs sí companys, ja tinc un nou ídol. Crec que hi ha un abans i després d’aquestes imatges. No sé què tenen que ara qualsevol cosa que em passa que no m’agrada deixo anar un: “Ho haveu vist no això? Ho haveu vist? La mare que els va parir!!”. Instal·lat ja entre els grans a la meva hemeroteca, al costat de gent com Camilo Sesto amb l’ ”¿Hola que taaaaal? ¿Cómo te vaaaaa?”; la Shole i el nen de l’encenedor; el "Peregrí, Peregrí, d’on sóc o d’on vinc?"; o el mateix “¿qué pasa neng?”. Però bé, deliu-vos, abans de continuar llegint:

http://www.youtube.com/watch?v=UavdzWrIfZc

Com se us ha quedat el cos? Impressionant, no? No em canso mai de veure'l. L’estat de nervis del pobre home és digne d’admirar. Quan veus les imatges et fa patir i tot. Sí, companys, jo pateixo quan el veig cridar d’aquella manera enrabiat tot ell i a punt d’un atac de cor inminent. Sembla que el mateix dimoni s’hagi apoderat de la seva persona. Fixeu-vos-hi que hi ha un moment, quan deixa anar el “la mare que els va parir!!” que tanca els ulls i tot perquè el crit de ràbia continguda encara surti més fort de la seva gola. Inclòs m’aventuraria a dir que, malgrat que no se li veuen, els punys els ha de tenir tancats i ben vermells de la pressió exercida. I què me’n dieu del gest en aquest mateix moment de la tercera frase, de tirar el cos cap endavant com per agafar més embranzida i que la veu agafi un to encara més alt?

Analitzant les imatges imagino que el fet en qüestió ha de succeir, evidentment al Camp Nou, en un partit de màxima rivalitat amb el Reial Madrid. Una expulsió injusta, un penal no xiulat, un gol en fora de joc de l’equip blanc... és el desencadenant. Resultat? Doncs l’estat d’exaltació al que arriba aquest seguidor (segurament soci) del Barça. Si es que als culés en aquets partits ens toca molt la fibra aquest tipus d’injustícies...

Però bé, ara us demano que torneu a mirar aquest vídeo, però sense so. Què tal? Com ha anat la prova? No impressiona encara més? Jo no sé a vosaltres, però a mi em posa les piles i m’entra una mala llet...

Rupit-Taradell'07: quilòmetres i temps final sota zero.

Dissabte, 17 de novembre de 2007.

Fred. Això era l’únic que sabia de la Rupit-Taradell. Els homes del temps de TV3 s’havien encarregat de remarcar-ho durant tota la setmana. La temperatura mínima de la nit abans havia estat de sis graus negatius, en consonància a la petita onada de fred que s’ha instal·lat a Catalunya durant aquests darrers dies. Era la primera vegada que feia aquesta marxa, i per tant, desconeixia per complert el que ens trobaríem allà, però una cosa tenia clar: passaríem molt de fred!!. Per tant, vaig haver de treure del fons de l’armari la gorra i els guants de llana que feia molt de temps que no me’ls posava i que els tenia perduts en la immensitat.

L’equip d’aquesta marxa el composàvem únicament dues persones: l’incombustible i incansable Jaume i un servidor. L’hora de sortida de Barcelona eren dos quarts de set de la tarda i el Jaume, puntual com un clau va passar-me a recollir per casa. Havíem decidit fer nit a Taradell, ja que si sortíem de Barcelona el dia de la prova ens havíem de llevar molt d’hora. Els del CET (Centre Excursionista de Taradell) van dir-nos que ens podíem quedar a dormir al pavelló, que l’obrien per la gent que volgués fer-hi nit. Així que a la motxilla no va faltar-hi el sac, l’aïllant, una manta petita (pel fred, evidentment) i el necesser.

A dos quarts de vuit estàvem al bar del pavelló preguntant-li a l’encarregat què havíem de fer amb les coses de dormir, ja que els del CET ens van comentar que s’habilitava aquest recinte per fer-hi nit. L’home, amb cara de pocs amics i amb una ampolla de Cacaolat mig buida a la mà esquerra que acabava de retirar de la barra, va dir-nos tot grunyint, mentre intentava tirar el contingut de la botella sobrant a la brossa, amb tant poca punteria que ho va anar abocant al terra sense adonar-se’n: “Aquest any no!! Diuen les coses sense saber-ho. Tenim sarau fins tard.”. Quin contratemps!! Decidim anar a la seu del CET, ja que era un punt de parada obligada per recollir els dorsals de la marxa de l’endemà, per exposar-los el problema.

Un cop allà ens comenten que ens deixaran quedar dormir allà al mateix centre excursionista, que no patim. No us imaginareu el gran pes de sobre que ens van treure!! Un problema menys. Ara només quedava saber on podíem omplir el pap per anar al llit amb la panxa plena. Ens van recomanar que anéssim a l’Hostal Rosa i que sobretot fessim el favor de dir que anàvem de part del Centre Excursionista, ja que segons la dona “posem l’anunci cada any i sempre es queixen que no hi va ningú”. Ens fa un croquis de com anar-hi i també ens explica com podem arribar demà fins a l’església, que és el punt de partida dels autocars que ens han de deixar a Rupit, amb tanta mala sort que se li acaba el paper i ha d’utilitzar el mostrador on estava repenjada per continuar amb el dibuix.

Un cop sopats (primer, segon i gelat) anem cap a dormir, que demà ens hem de llevar a dos quarts de cinc per ser dels primers en agafar l’autocar. No cal dir que el terra estava molt dur i que dormir va ser una operació francament difícil. Per molt aïllant que portis, la fusta no es torna tova i el matalàs de casa es troba a faltar. Em costa molt agafar el son, però finalment ho aconsegueixo...


Diumenge, 18 de novembre de 2007.

A dos quarts menys cinc de cinc ja estem llevats. No ha sonat el despertador. Senyal que el son no és molt profund i que no hem dormit del tot bé. Com a molt he pogut aclucar l’ull unes quatres hores sent generós, però les ganes de començar a caminar fan que tingui la sensació d’estar fresc com una rosa.

Quan surto del sac copso per primera vegada en el dia d’avui el fred que passarem. Avesat a l’escalforeta que notava dintre del sac, aconsegueixo, si més no, despertar-me encara més. I no diguem quan em rento la cara amb aigua totalment gelada!!

Després de fer una mica de turisme nocturn pel poble, ja que no ens en recordàvem molt per on parava l’església ni del plànol que ens va dibuixar la dona la nit anterior, arribem on surten els autocars. Hi ha molta gent fent cua i ens hem d’esperar fins el quart autocar per poder tenir lloc. A un quart i cinc de sis arrenca. Després d’un trajecte avorrit de cinquanta minuts arribem a Rupit.

Què us he d’explicar? Doncs que feia molt fred. La sortida era un quart d’hora més tard, però l’organització, a un quart de set, ens deixa començar la marxa sense posar-nos impediments. De fet, tota la gent que havia arribat amb els tres autocars que havien sortit abans ja estaven fent camí. Millor, ja que haver-nos d’esperar, encara que només siguin quinze minuts enmig d’aquella gelor insana i glacial, s’hagués fet molt coll amunt. Segons l’home que ens segella el dorsal estem a uns sis graus sota zero, cosa bastant probable, ja que quan hem passat per Roda de Ter el termòmetre de la farmàcia en marcava cinc de negatius. I què és el millor i el més recomanable que es pot fer estant a aquesta temperatura infrahumana? Doncs córrer, córrer i córrer per fer passar el fred. I això és el que fem només començar.

Sota l’abric d’un cel meravellós que ens obsequiava amb una gran quantitat d’estrelles i emprant els nostres frontals comencem a negociar les primeres rampes del corriol ple de fulles seques i relliscoses situat a la sortida del poble que ens ha de dur cap a Can Rajols. A mesura que anem avançant el sol es desperta mandrós darrere de les muntanyes que tenim a mà esquerra, però de totes maneres encara és massa d’hora per veure’n la sortida. Decidim que si l’any que bé tornem a participar en aquesta marxa, sortirem un quart d’hora més tard per tal de veure millor com treu el cap i ens acaricia amb els primers rajos.

El primer avituallament és a Tavertet un poble de gran bellesa situat en un gran penya-segat, i on podem beure aigua i té i menjar galetes. Sense perdre gaire temps ni segellar la targeta de control per indicació expressa de l’organització comencem a baixar per un corriol estret que queda a la sortida del poble i que ens porta penya-segat avall per una trialera impressionant i molt tècnica, que la superem a gran velocitat. Si voleu proves, podeu veure els vídeos que el Jaume ha penjat a la seva pàgina de youtube (http://es.youtube.com/capderec).

Arribats a La Riba fem la segona parada: coca amb xocolata i beguda per a recuperar forces després de la intensa i treballada baixada. Un foc encès pels membres de l’organització ens serveix per uns instants per donar-nos una mica de calor en mig de tanta gelor. Ens aturem uns cinc minuts per xerrar amb una parella que s’està prenent un petit respir. Just reprendre la marxa rebo un missatge del Miquel al mòbil donant-nos ànims. Ara comença la baixada cap al pantà de Sau per una carretera asfaltada. Quina és la nostra sorpresa quan veiem que l’aigua del pantà està quasi glaçada. La temperatura és molt baixa i és el tros on passem més fred. Més tard vam assabentar-nos que a la zona del pantà estàvem a nou graus sota zero. Només de pensar-ho ja m’esgarrifa. Només us diré que no podia beure aigua del camelback perquè l’aigua que hi havia dintre del tub va gelar-se.

Passat el pantà ens espera un tram d’escales que ens ha de dur fins al mirador del pantà. No sé quantes n’hi havia, però la veritat és que pujades de dos en dos (al pas del Jaume) es van fer bastant dures i van castigar de mala manera els quàdriceps. Un cop al mirador, donem un cop d’ull al pantà, fem unes fotos i continuem la ruta a través d’un camí on a banda i banda ens rep l’herba i les plantes amb una blancor típica de la gebrada. Quin espectacle!!

A tres quarts de nou arribem a Vilanova de Sau, on un parell de gots de Coca-cola, crec que la més freda que he pres mai i ho confirmen el sis graus negatius que ens envolten i un parell de galetes m’omplen l’estómac. La parada és curta i emprenen de nou la marxa preparats per la segona paret que hem de superar: la pujada al Salt de la Minyona. Que dir-vos d’aquesta pujada? Doncs que és molt dura i que els bessons van patir de valent. La inclinació és considerable i molt constant fins que ens deixa a una pista molt ample que prenem a mà esquerra per anar a parar al següent control, on les pomes i taronges que hi ha sobre la taula ens van de meravella. Ens conviden a veure les vistes que hi ha just darrere uns arbres, on un home està escalfant-se al costat d’un foc i ens ofereix una arengada. Realment fantàstiques. Recorrem amb la mirada el tros que portem fet i descobrim des d’on venim.

A la poca estona d’abandonar el control rebem un missatge al mòbil. És el Xavi que ens pregunta com va la cosa i si fa molt fred (a part d’altres coses que quedaria molt groller si les reflectís en aquest blog). El truquem per comunicar-li que estem bé, que no pateixi, i que la cosa va per bon camí: hem fet ja vint-i-dos quilòmetres en unes tres hores. Més endavant, dues fortes pujades que no surten al perfil trenquen la constant baixada que, després d’un avituallament sorpresa on mengem un iogurt natural Danone, ens deixa a les portes de Sant Julià de Vilatorta. Tres paraules: entrepà de botifarra. Amb això està tot dit. Ah!! I un got de caldo que va passar fantàsticament bé.

El següent tram que ens esperava era quasi bé tot de pujada, majoritàriament suau, però amb dos parets considerables, segon indicava el plànol del perfil facilitat per l’organització. Això passat a sensacions reals mentre afrontàvem el camí va traduir-se en que la realment forta va ésser la segona, la pujada fins a l’Enclusa. Vam assabentar-nos més tard que aquesta última part era nova d’aquest any. Com anava dient, arribats a aquesta pujada forta, els organitzadors van tenir el detall de posar un avituallament sorpresa on podies prendre líquid. Diré, però, que aquesta vegada ja es notava que la temperatura havia pujat uns graus, ja que la Coca-cola estava calenta.

Quina pujada!! Renoi, aquesta de l’Enclusa. Era un camí habilitat bosc a través i senyalitzat degudament per l’organització amb banderoles de color carbassa llampant. Era una autèntica paret. Els bessons tornaven a patir de valent i el cansament ara sí que ja començava a passar factura. La pujada va deixar-nos sota una muntanya coronada per una gran roca que s’estenia a banda i banda. Vam haver de sortejar-la per sota sortejant desnivells constants del terreny i enduent-nos, com en el cas del Jaume, un fort cop al cap amb el sortint d’una roca. Passat aquest ensurt, ja vam afrontar la baixada fins l’últim control, el de La Collada on la fruita tornava a fer acte de presència i on havien tingut el detall de treure-li la pell a la poma.

Ara sí que estàvem arribant al final: només quedaven poc menys de cinc quilòmetres per assolir l’anhelada meta final. Com no, corrents de nou vam arribar fins a una petita rampa que ara de debò va costar-me horrors pujar-la. Si us he de ser sincers, crec que si hi arriba a haver una altre rampa m’ho hagués pensat dues vegades a l’hora de pujar-la, o si més no, hagués reduït força el ritme. Notava molt el cansament a les cames degut al fort ritme que havíem portat durant tota la cursa, un ritme al qual no estava acostumat i que, evidentment, ara em passava factura. Finalitzada aquesta petita “gran” (per mi) rampa l’entorn va tornar-nos a oferir una vista impressionant del castell d’en Boix i de l’entorn. Vam quedar-nos uns instants gaudint de la postal que veiem davant nostre. Era preciós!!

Però les ganes de fer una bona marca eren tantes que de nou vam tornar a posar-nos en marxa fent corrents els últims tres quilòmetres que quedaven fins a Taradell. Un cop arribats als poble, van rebre’ns dues nenes petites cridant “Que guanyi tot el món!! Que guanyi tot el món!!” i que semblaven passar-s’ho d’allò més bé contemplant l’arribada dels participants. Només quedava una última pujada d’asfalt que ens duia just a la cantonada on estava situat el CET. Últims metres. Ens mirem amb el Jaume. Alço el puny i el sacsejo amb ràbia. Hem arribat per fi!! I quina bona marca, sens dubte: sis hores i trenta cinc minuts. Crec que costarà tornar a repetir un temps tant bo com aquest. Lliurem els nostres dorsals amb tots els controls senyalats als membres de l’organització i ens fan entrega d’un regal: una bossa d’esport. No imaginareu el que vaig pensar, no? On és la tant esperada samarreta? Doncs, per segona marxa consecutiva aquest any, vam quedar-nos sense ella. No podrien posar una norma de samarreta obligatòria per a tots el participants? Haurem de parlar amb la FEEC!!

Més dades d’aquesta caminada que us puguin interessar? Doncs que la velocitat mitja que vam fer la prova va ser de 6,6 km/h, el desnivell total era de 2.860 metres per cobrir un total de 43,5 km (encara que corrien rumors de que com aquest any havien canviat l’últim tros, la distància havia augmentat).

Vam quedar-nos descansant una estona i al marxar vam saludar l’Ismael, que va cridar-nos l’atenció perquè duia un buf de la Des sables. Vam preguntar-li si l’havia fet i va respondre’ns que sí. Les anècdotes que explicar-nos no tenen preu: la duresa de les etapes, la poca flexibilitat dels comissaris, la incomoditat de dormir, el preu (3.000 euros) que val apuntar-se a la prova... En fi, que se’ns queia la baba escoltant-lo parlar...

Per acabar dir que vam trobar a faltar els companys habituals de les marxes que venem amb nosaltres i recomanar-los que l’any que bé facin un cop de cap i marquin el calendari amb un cercle vermell el diumenge que es disputi la prova per tal que no se’ls passi i es puguin apuntar i puguin gaudir de les meravelles d’aquesta marxa, tal i com vam fer-ho nosaltres.

Més moral que l'Alcoià...

Doncs sí, això és el feia falta ahir per veure el partit d’anada de setzens de final de la Copa del Rei que va jugar el Barça. Quin partit més aborrit!! Vaig baixar a veure’l al bar de sempre amb l’Alba i, la sala que tenen a sota sempre plena de gent, de crits, de fum i d’ampolles de cervesa buides en partits de Lliga o de Champions, es respirava una quietud inusual. El propietari del bar ens la va obrir només per nosaltres. Amb els nostres entrepans, begudes i patates braves ens sentíem com a casa. Això ja era un mal averany de com es desenvoluparia el partit i del interès que despertava entre els aficionats culés.

Però bé, si a l’article d’ahir deia que el Barça havia d’una vegada per totes de guanyar fora de casa, deixant de banda el convèncer a la gent, el jugar bonic o el donar una bona imatge, ho va fer. Sense Ronaldinhos ni Messis ni Militos, convocats per les seves respectives seleccions. El Barça es va posar el mono de treball des del començament i va aconseguir endur-se la victòria. Sí, ho sé, l’Alcoià és un equip enfonsat a la segona B i que el Barça hauria d’haver passat per sobre com un cicló amb la quantitat de jugadors bons que té, que cobren una millonada, que són els millors del món, i mil i un arguments més. Però, qui no recorda decepcions sonades a la Copa contra la Gramenet i algun altre equip? Qui no recorda aquelles finals o semifinals de la Copa Catalunya en que l’equip blaugrana va perdre contra equips com l’Europa o el Terrassa? Per tant, crec que donem per bona la victòria, que espero que serveixi per que els jugadors vagin agafant confiança en ells mateixos i vegin que són capaços també de guanyar lluny del Camp Nou.

EN POSITIU:
El gol d’Henry (el primer del Barça), per allò de la moral que agafen els golejadors quan marquen i que sigui el començament d’una ratxa positiva de molts gols.

En Bojan Krkic, que va deixar detalls de la seva qualitat i va acabar tancant el marcador fent pujar el tercer gol. Aquest noi sí que promet!!

EN NEGATIU:
L’excessiva duresa de l’Alcoià que va acabar sobre el terreny de joc només amb nou homes.

Una vegada més en Giovani Dos Santos. Aquest noi no rutlla. No m’agrada gens com juga i va tenir la mala sort de lesionar-se.

El segon (de penal marcat per Gudjohnsen) i el tercer gol del Barça van arribar a les acaballes del partit (minut 89 i minut 94) per acabar de maquillar el marcador d’un partit que, pel que va fer el Barça, crec que és excessiu.

No podríem jugar sempre a casa?

Tothom a aquestes alçades de l’actual temporada (bé, i de l’anterior també) ja s’ha adonat que el Barça té un greu problema: no hi ha manera de guanyar a fora de casa. Ara ja no parlem de jugar bé o jugar malament, de convèncer o de no convèncer, de patir o de no patir, de donar una bona o una mala imatge. Només parlem de guanyar un partit. Sí, és cert que aquesta temporada hem guanyat un partit fora de casa contra el Llevant (últim classificat, per cert), però com deia Cruyff “un paloma no hace verano” i no ens hem de deixar enganyar per això. El problema hi és, està detectat i el cos tècnic, la directiva i els jugadors han de posar de la seva part per solucionar-ho.

Aquest Barça, però, té dues cares diferents, com si es tractés del doctor Jekyll i de mister Hyde. La cara dolenta de la que he parlat abans, quan va de visitant. I la cara bona, la del Camp Nou, on no ha deixat escapar cap punt i on ha guanyat tots els partits disputats amb més o menys solvència de la que tots voldríem i en algun que altre fent-nos trempar i tot amb bon joc i gols bonics.

És per això que l’ànim culé últimament pateix molts alts i baixos. Quan el Barça juga a l’estadi sortim tots cofois, pensant que som invencibles, que juguem bé i que aquest any ho guanyarem tot. Quan l’equip empren el seu periple per les Espanyes visitant camps aliens, quan acaba el partit patim tots de desànim, de frustració, d’impotència i de ràbia de veure que un equip amb el potencial del Barça ha tornat a perdre. Bé, això de veure un equip és un dir, perquè realment el que veiem són onze homes amb la samarreta del Barça que es passegen per sobre la gespa (sempre exceptuant casos com el del Carles Puyol, evidentment). I jo em pregunto quan veig aquesta actitud que si algú els hi ha fet saber als jugadors que el fet de portar UNICEF a la samarreta (organització sense ànim de lucre destinada a ajudar als nens necessitats d’arreu del món) no vol dir que haguem d’ajudar els equips més necessitats de punts ni res per l’estil. Cosa que es veu palesa amb el fet que els components que conformen l’entitat blaugrana tenen tots ànim de lucre: jugadors, tècnics, empleats i ¿directiva?.

Arribats a aquesta conclusió tant evident que no és bo pel cor (ni per les empreses, ja que si tot segueix així hi haurà més d’una baixa per depressió) passar de l’estat d’eufòria a l’estat d’agonia cada setmana (que es correspon amb el cicle de partit a fora – partit a casa), em pregunto: no podríem jugar sempre a casa? Sé que la resposta és que no, evidentment, ja que els equips no s’avindrien a la proposta de que quan el Barça li toqués jugar de visitant ells vinguessin aquí amb despeses pagades i amb l’usdefruit (segons el diccionari és el dret pel qual una persona pot utilitzar els béns d’una altra amb l’obligació de conservar-los i cuidar-los com si fossin seus) de totes les instal·lacions.

Doncs jo des d’aquest petit blog proposo una iniciativa una mica revolucionària: que el Barça gaudeixi d’un calendari especial. M’explico. Es tracta de disputar tots els partits de la primera volta a casa i fer la segona volta tots els partits fora. D’aquesta manera passaríem només una vegada de l’estat d’eufòria a l’estat d’agonia i els alts i baixos no serien constants. Guanyaríem en salut i qualitat de vida. Gaudiríem durant el primer tram de la temporada i després ja tindríem la segona per dedicar-la a la família, amics i hobbies diversos. Total, per veure com perd!!Això sí, qui volgués perdre el temps veient com perd el Barça no li ho privaria ningú, evidentment.

Marxa del Garraf'07.

En aquesta marxa ens podem permetre algun que altre luxe. El primer: l’hora del despertador. Podem aixecar-nos més tard. La sortida és a Gavà a dos quarts de set, tot just a poc menys de mitra hora en cotxe des de Barcelona. Hem quedat a dos quarts de sis al lloc de sempre. Aquesta vegada el grup el formem cinc: el Miquel (que sembla que li ha agafat el gust a això de caminar i de nou repeteix després de l’experiència de la Matagalls), el “Sensei” Xavi, el Jordi “Atleta”, el David i un servidor (que per aquelles hores estava bastant dormit, segons va poder comprovar el Miquel quan vam veure’ns) .

Al voltant de les sis arribem a Gavà i aparquem a la primera en una explanada que para a cinc minuts del lloc de sortida. Segon luxe del dia, ja que tenint en compte les peripècies que vam haver de passar per poder estacionar el cotxe a La Marxassa, això és d’agrair.

A la línia de sortida em creu-ho amb la Maria, que per segona marxa consecutiva ens la tornem a trobar. Fa tard i després de fer-me una parell de petons se’n va tot a corre-cuita cap a l’entrega de dorsals i samarretes. A qui no trobo, per més que busco, és el Josep, que avui, en principi, completarà el ple de marxes del campionat de la copa catalana. Vull felicitar-lo per la fita, però no hi ha hagut sort. Així que si llegeixes aquest blog, et pots donar per felicitat.

A les 6:35, després de fer una mica de cua (segon l’organització s’han apuntat 860 persones) aconseguim que el lector ens llegeixi el codi de barres de la targeta que ens han donat i ens posem en marxa. Recordo haver passat molt fred. La temperatura era de vuit graus i mig quan hem abandonat el cotxe i jo no he estat capaç de deixar el meu forro polar. Malgrat això, ja començo a entrar en calor de seguida, ja que els primers quilòmetres els fem corrents. És encara fosc i el pobre Miquel no pot esquivar un toll gran d’aigua i cau dintre tot esquitxant a tota la gent que hi havia al voltant. No s’ha fet mal però s’ha embrutat una mica: contratemps superat!!

A uns tres quilòmetres de la sortida ja ve la pujada forta. Hem d’enfilar-los des de quasi el nivell del mar fins a poc més de cinc-cents metres. Ja clareja. La pujada no és molt dura, però el que realment fa mal, i mai millor dit, són els arbusts i matolls de molt poca alçada amb punxes que fan encara més estret el sender i que a cada pas que avancem ens emportem una rascada a la cama. Sento una coïssor bastant forta a les extremitats inferiors, però és inútil gratar-se ja que saps que la següent passa que donem ens tornarem a rascar amb alguna altre fulla.

Arribats al primer control del Pla de Querol, omplim la panxa. En el meu cas, tres donuts i mig i un glop d’aigua són suficients per fer-me passar la gana. Encarem ara tota la baixada a molt bon ritme fins al poble del Garraf. El descens és preciós, ja que el camí baixa serpentejant per la muntanya sense deixar de veure el poble coster de fons. La imatge és molt bonica i potser ara ho recordo com el millor tros de la marxa. El control segon és arran de mar, on ens esperen uns entrepans, aigua i vi per qui vulgui. Són les nou i vint del matí i ja hem fet una mica més de setze quilòmetres.

Reprenem la marxa tot bordejant la platja i afrontem una altra pujada fins la cota dels tres-cents metres. No és dura (només les primeres rampes), però sí constant, deixant les “fantàstiques” vistes d’una cantera que va devorant la muntanya fins que, al cap d’uns anys puc arribar a imaginar que no en quedarà res.

Arribo tot sol al control 3 situat a la Collada de Vallgrassa (quilòmetre quasi vint-i-tres) i he d’esperar uns deu minuts a que arribin els meus companys. Li he pegat una mica de canya en aquest tros, ja que ens hem trobat un tros de baixada per una pista que permetia fer-ho.

Una vegada agrupats de nou comencem a caminar pista avall buscant el control següent, el número 4, situat a Carxol. Aquest tros no té molta història, ja que, si bé hi ha pujades i baixades, no deixem de moure’ns en la mateixa alçada. Arribem al control a dos quarts i cinc de dotze i dinem. Sí, sí: dinem!! Un entrepà de botifarra i daus de formatge que estaven la mar de bons.

Sota el lema: “Marxem d’aquí o ens acabarem tot el formatge.”, comencem la pujada amb la panxa massa plena a La Morella (100 cims!!). El camí no té una pendent exagerada, però el fet d’acabar de dinar passa factura. Una vegada arribats a dalt de tot de La Morella i després d’haver fet les fotos pertinents, comencem el descens cap al control 5, on arribem a dos quarts de dues.

Sense parar-nos gaire estona reprenem la marxa. Queden tot just nou quilòmetres per a finalitzar i podem fer un temps bastant bo. Ara sí que tot és baixada fins a l’arribada i s’ha d’aprofitar per a recuperar temps i pujar la mitja de velocitat. Entre les entrebancades i els moments Iker Jiménez de l’Atleta en una hora ens plantem al darrer control situat a La Senitu.

Aquí la parada és fugaç i decideixo fer corrents els últims tres quilòmetres que ens separen de la meta i ho faig saber als meus companys. Vull fer una bona marca i si pot ser baixar de les vuit hores i mitja de cursa.

Finalment arribo a la meta aturant el cronòmetre en vuit hores i setze minuts. No està gens malament. La distància total a cobrir ha estat d’una mica més de quaranta-cinc quilòmetres amb un desnivell de 3.292 metres i surt una velocitat mitja de 5,6. Acceptable!! Però si prenem com a referència el temps fet a La Marxassa, bastant millorable.

Al cap d’aproximadament deu minuts arriben els meus companys. Fem el darrer mos (que ara no sé si es correspon amb el berenar, el sopar o el resopó) remullat amb coca-cola o cervesa gentilesa de l’organització i ens acomiadem amb el regust de saber que abaixem el teló d’aquesta temporada pel que fa al campionat de marxes de resistència organitzat per la FEEC. Fins finals de febrer de l’any que bé, res de res, a no ser que ens busquem altres proves...

Si us plau, contundència!!

Sí, una mica de contundència no aniria pas malament. Ahir el Barça, sota el meu parer, va jugar un partit molt complert, tant en atac com en defensa. Va dominar, va crear ocasions, va fer gols, i va manifestar una gran superioritat. Realment el Camp Nou s’està convertint en un fortí inexpugnable pels rivals (tant de Lliga com de Champions) que el visiten.

Però crec que amb això no n’hi ha prou. Si agafem d’exemple el partit d’ahir, van haver ocasions perquè el marcador de l’estadi reflectís un resultat d’escàndol. Ja ho va dir en Frank Rijkaard en la roda de premsa: “Estic content, però podríem haver guanyat per 6-0”. Contundència!! Això és el que li fa falta al Barça. Sóc partidari de la teoria de que no és el mateix de cara el rival guanyar per 2-0 que guanyar per 6-0. Infons més por al contrari i sempre sortiran a jugar amb més respecte. Amb més precaucions. A més, l’espectador paga, a part de per veure bon futbol, per veure gols, que no em negareu que són la salsa d’aquest esport. Com més gols marquis, més gaudirà la gent. Sempre he estat partidari de les idees del mestre Johan Cruyff: és millor guanyar per 4-3 que guanyar per 1-0.

I no seria la primera vegada que, per no rematar a un equip quan el tens mig grogui, ens acaben marcant un gol i és quan entren les presses i els nervis. I un partit que teníem guanyat i al sac, l’acabem empatant. I d’això no fa pas gaire i va costar-nos la passada Lliga. Exemples? Doncs Betis, Espanyol, ...

EN POSITIU:
Puyol, com sempre, esplèndid. Ho fa tot molt bé, però només que sabés centrar una miqueta seria, a part d’un dels millors centrals del món (que ja ho és), un dels millor laterals del món.

Sembla que el trident que forma Henry – Messi – Ronaldinho comença a funcionar i s’està destacant com a letal. Marquen gols, s’entenen i practiquen un futbol vistós. Anem per bon camí!!

També m’agradaria destacar que Ronaldinho comença a funcionar. Sembla que li surten les coses. Des del partit a casa del Valladolid (1-1) que va marcar un gol, la seva progressió ha estat bona i comença a recuperar de mica en mica la forma i el joc. I el que és més importat: el somriure. De totes maneres, no vull llançar coets abans d’hora, però encara li queda un bon tros per ser el que era en temporades passades. Aquest és el Ronaldinho que tots volem veure. Amb actitud i ganes segur que tornarà a ratllar a un gran nivell.

EN NEGATIU:

No m’agrada sentir els típics comentaris que quan el Barça juga bé és perquè l’altre equip és molt dolent, o que és el pitjor Betis que ha passat en molts anys pel Camp Nou o que no ha sortit a jugar a res. Algun mèrit tindrà l’equip blaugrana, no?

Entrenant per Collserola.

Aquest divendres passat vaig decidir anar a córrer per Collserola, concretament per la Carretera de les Aigües. Una bona idea!! Es un lloc bastant pla, tranquil, ubicat en plena muntanya però sense perdre de vista en cap moment la nostra Barcelona, que et queda als teus peus, gaudint de la mateixa contaminació de la que gaudeixes caminant pel carrer Balmes, però això sí, sense tant de soroll ni tants embussos, amb nuclis urbans habitats i amb cotxes aparcats als marges per recordar-te, de tant en tant, que no deixes d’estar a tocar de la ciutat... Això és vida!!

Vaig deixar el cotxe a l’avinguda del Tibidabo i cap a dalt s’ha dit tot escurçant camí per la gossera municipal. Una vegada vaig ser a dalt a la Carretera de les Aigües, amb més esbufegades de les que m’esperava degut a que la pujadeta és una mica empinada, començava el meu repte: volia arribar fins a Sant Pere Màrtir i tornar. Exactament no sé la distància que hi ha ni el temps trigaria.

Als pocs metres de començar a córrer veig venir en direcció contrària un noi jove que també està practicant esport, però això sí, més equipat que jo: malles de corredor, unes bones bambes, i una samarreta professional, tot a conjunt i amb uns colors que fan joc els uns amb els altres. Penso que la propera vegada hauré de millorar el meu aspecte de corredor, ja que és una mica trist: pantalons antics del Barça (de quan portaven Kappa i jugava Koemam, Guardiola i companyia), samarreta de la “Reus-Prades-Reus”, mitjons blancs i les meves bambes d’anar a caminar (grises i carbasses). En fi, tot un cromo comparat amb l’altre. L’únic que quedava bé era el perfecte joc dels mitjons blancs amb la samarreta blanca.

Quan ens creuem el saludo entre esbufegades: “Adéu!”, però veig que ell passa olímpicament (i mai millor dit) de mi. Imagino que això deu ser normal, que aquí a Collserola, com que no deixa de ser ciutat, la gent no es saluda. Que no és com quan vas a la muntanya un diumenge qualsevol que els adéus siaus van que volen quan trobes algú, i si pots parlar de quin dia més bonic que fa o de què verds estan els prats, molt millor.

Segueixo corrent i al cap de poca estona veig que torna a venir un altre noi fent esport. Això sí, aquest no tant ben equipat com l’altre i amb un estil que s’acosta més al meu. Penso que el corredor d’abans era un mal educat i que no tenia moltes ganes de saludar-me ni de fer-se amb algú que no va ben equipat per l’ocasió, així que decideixo de nou prendre l’iniciativa i saludar al nou vingut que s’aproxima, però prenent precaucions per no tornar a fer el ridícul: aquesta vegada faig un lleuger gest amb el cap per saludar-lo tot alçant les celles. Res de res!! Passa de llarg pel meu costat sense donar senyals de vida. Penso que el fet que no em saludés el primer no era degut a la meva pinta de poc (o gens) corredor professional, ja que aquest altre tampoc ho ha fet i la indumentària era gairebé la mateixa que la meva.

Tot gaudint de les vistes barcelonines segueixo endavant, motivat però pensant en si la propera persona que em trobi l’hauré de saludar o no. No vull quedar com mal educat, però tampoc com a principiant que va saludant a tothom. M’agrada ser amable amb la gent i transmetre bon rotllo... Iep!! Se n’acosta un altre. Què faig? Saludo? No saludo? Giro el cap? Alço la mà amb el palmell obert? Sí, saludaré de nou!! Ja ho tinc decidit. A la que alço el cap, però, veig que el corredor ha desaparegut. On ha anat? Em giro i veig que fa un parell de metres que ja m’ha passat. Jo capbussat en les meves cabòries de si salutació sí o salutació no, decidint si vull ser un ciutadà modèlic, educat i exemplar o no, no me n’he adonat. Tant se val!! Segur que ell no m’ha saludat, com els dos anteriors.

Més endavant passo per un conjunt de cases. Bé, cases cases no serien... En diríem torres. No molt luxoses, però torres amb petits jardins i pàrking. Quant ha de valer una torre d’aquestes? És a l’abast de tothom? Si els propietaris decideixen vendre-la, penjaran un cartell al balcó-terrassa o tiraran d’immobiliària, ja que hi ha poca gent que passi per allà? Just aparcat a la vorera veig un Dacia Logan. Aquell cotxe tant lleig (sempre segons el meu parer, clar) que el lema publicitari diu que “hace lo que todos los coches, pero desde sólo 7.350 euros”. I jo penso que aquestes cases també podrien fer el que fan totes les altres cases, però des de només 7.350 euros. Però bé, crec que és com una mica impossible. El terme Torre-Logan crec que no existeix. Les cases (o pisos), són cars per naturalesa i no paren de pujar. De totes maneres crec que no m’agradaria pas viure per aquí dalt: pendent tot el dia de si t’han d’entrar a robar (tant de moda que estava fa pocs mesos), de si hi ha o no incendis pels voltants ja que està tot rodejat de vegetació, ... A part, està una mica apartat de la ciutat i sempre necessites agafar el cotxe per fer qualsevol cosa. I és més millor que no hi visqui, ja que amb alguna dèria de les meves encara em donaria per, com està a la muntanya, pujar o baixar caminant o corrents cada dia... Millor deixem-ho així!! Em quedo amb el meu petit pis a Gràcia que segur que em fa el mateix servei i m’estalvio patiments innecessaris, trencades de cap de si he de saludar o no a la gent que passa, decisions de si he de baixar a Barcelona corrents, caminant o en cotxe, o pendent de si he de sortir corrent per si hi ha algun incendi o si m’entren a robar.

Tot pensant tot això, me n’adono que m’he de donar pressa en tornar. No he tingut en compte que amb el canvi d’horari de la setmana passada es fa de nit abans i el sol ja ha començant a desaparèixer a l’horitzó. Accelero el ritme i tot esbufegant i traient el fetge per la boca arribo al cotxe quan la nit comença a envair els carrers de la Barcelona no rural.

El nazisme i l’Esperanza.

I una altra perla més de l’Esperanza Aguirre. Caram!! És un no parar!! Aquesta dona és una mina. No us perdeu aquesta frase perquè és de les que fan mal a les orelles sentir-la. I més si la diu un personatge públic que ocupa el lloc que ella ocupa: presidenta de la Comunitat de Madrid.

Us poso en situació: imagino que tots estareu assabentats de l’agressió racista que es va produir fa dies a un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat i que va patir una menor de setze anys equatoriana per part d’un jove de Santa Coloma de Cervelló. Doncs bé, imagino que també sabreu que en el mateix vagó hi havia una persona més: un ciutadà argentí que davant l’agressió es va quedar parat, sense reaccionar, assegut a la seva cadira. Una vegada que l’energumen responsable de l’atac va baixar a la següent estació el noi es va preocupar per la noia i va estar xerrant amb ella. Doncs bé, ara resulta, segons l’Esperanza que: “Así empezó el nazismo, porque los demás miraban para otro lado”. El que hem de sentir!!

Només plantejeu-vos una cosa: vosaltres què hauríeu fet? Sincerament, crec que jo no hagués fet molt més que aquest pobre argentí. Digueu-me covard si voleu, però no és més covard el que s’aprofita de que el vagó està absolutament buit per perpetrar aquesta salvatjada? Que utilitza la força bruta per tal de, sense més, comentar-li a crits que si pot fer el favor de tornar al seu puto país a més d’algun que altre comentari racista que es va perdre entre les quatre parets del vagó?

I m’agradaria acabar dient que és una llàstima que no hi hagi més dones com l’Esperanza Aguirre, ja que aquestes coses, segons sembla, no succeirien, o malgrat tot tindríem un venjador justicier que s’encarregaria de passar factura a tots aquest personatges que es creuen que tenen el dret d’anar repartint mastegots a qualsevol persona que passi per davant seu. I és una llàstima també que no agafi molt el tren per tal de poder evitar fets com aquests i prefereixi desplaçar-se amb el cotxe oficial blindat per les quatre parets. I és una llàstima que tots no puguem anar pel carrer acompanyats per quatre guardaespatlles per si tenim algun problema que altre.

De totes maneres, si us voleu llegir l’article sencer us passo el link:

http://actualidad.terra.es/nacional/articulo/aguirre_actitud_pasajero_presencio_agresion_1959146.htm

Realment ha de jugar?

Lent, gens desequilibrant, nul a l’hora de rematar a porta, negat i molt imprecís amb les passades en profunditat, poca entesa amb els seus companys, poc participatiu, inoperant, no trepitja l’àrea rival, no desborda per la banda, està totalment descol·locat al terreny de joc, fora de forma, sense confiança (que fa que ja no s’atreveixi a provar l’u contra u i es dediqui a tirar pilotes enrere o en horitzontal al company millor ubicat), … És un voler i no poder. En fi, són masses coses i són massa dies ja que cueja l’afer Ronaldinho. Fa massa temps que l’astre brasilers no somriu. Que no està en forma és cert. I per tant, realment ha de jugar?

Si us sóc sincer, veig que Ronaldinho s’ha convertit en un jugador mediocre. Ha perdut aquell regat i aquella velocitat que van meravellar al món sencer. Recordo quan presumíem de jugador arreu on anàvem. Se’ns queia la baba veient-lo jugar. Ens assentàvem davant la televisió il·lusionats i frisosos de veure’l tot pensant: “Amb què ens sorprendrà aquesta vegada? Què s’inventarà? Què es traurà de la màniga?”. Fa temps preferia a un Ronnie al seixanta o al setanta per cent que a qualsevol jugador al cent per cent. Però això era abans. Quan era el millor jugador del món amb diferència. Quan ningú no li podia fer ombra. Quan era aquell tipus de jugadors, com Puyol, que quan estan sobre el terreny de joc aporten un plus a l’equip. Però ara? Si us he de ser franc, prefereixo, que, si realment no està bé, jugui un altre al seu lloc. Això serà millor per ell, pel Barça i per l’afició que no veurà com, literalment, juguem amb un menys. La veritat, crec que ja li hem donat massa oportunitats. De fet portem un any i mig donant-li. I ell segueix sense respondre. O millor dit, responent-nos de la mateixa manera.

I jo em pregunto: ha de jugar per contracte? Què aporta actualment Ronaldinho al joc del Barça? I l’única resposta que trobo és que per podem vendre’l al mercat d’hivern o de cara la temporada que ve se l’ha de fer jugar. Perquè no val el mateix un jugador que gaudeix de minuts que un jugador que el tens escalfant banqueta partit rere partit.

El Camp Nou poc a poc anirà dictant sentència. Ara està molt dividit entre els que estan a favor de que jugui i els que estan en contra. De moment em quedo amb un gran contrast: el de l’ovació que ha rebut Messi quan ha substituït a Ronaldinho i amb la que ha rebut aquest al ser substituït per l’argentí. Quina diferència, no? Ah!! Per cert, Rijkaard l’ha tornat a canviar a la segona part per sisena vegada aquesta temporada. Això vol dir alguna cosa…

Passant al partit d’avui en que el Barça, sortosa i miraculosament (algun ciri que altre a la Moreneta haurà fet l’efecte desitjat), ha guanyat a l’Almeria al l’Estadi em quedo amb:

EN POSITIU:
El gol d’oportunisme de Thierry Henry. Ja li tocava marcar!! De totes maneres segueix navegant sol per la davantera, perd pilotes i no és ni de bon tros el que era a l’Arsenal.

La reaparició de dos dels lesionats que omplen l’infermeria blaugrana: Touré Yaya i Rafa Màrquez.

EN NEGATIU:
Directament el Barça. Molt malt partit contra un conjunt novell a primera divisió amb un potencial realment fluix. Un equip que sense Messi a l’onze inicial baixa de revolucions, perd pistonada i no crea perill als contraris. El joc ha estat molt pobre, lent i imprecís. Sense quasi ocasions. L’entrada del crack argentí ha servit per veure un altre Barça que, sense meravellar, ha guanyat en velocitat i perillositat.

Giovanni do Santos. Em segueixo reafirmant en el que vaig dir dies enrere en aquest blog: serà la gran decepció de la temporada. Temps al temps…

Sempre havia tingut al Frank Rijkaard com un home elegant en el vestir. Però avui m’ha decebut. No tinc paraules per descriure la seva americana negre a ratlles blanques a sobre d’una jaqueta color blanc trencat (segons l’Alba) amb cremallera. No m’ho tornis a fer més això, Frank!!

"Las cenizas de Ángela"

Aquest és l’últim llibre que m’he llegit. Havia sentit a parlar moltes vegades d’ell i gràcies a l’Alba que va deixar-me’l, he pogut llegir-lo. Si dic que m’ha agradat molt potser em quedo curt, per això em permeto el luxe de recomanar-vos-el. M’ha tingut molt enganxat, he passat molt bones estones llegint-lo, capbussat de ple en les seves pàgines i he rigut molt, malgrat que l’argument no és per tirar coets. Passa el mateix que amb la pel·lícula “La vida es bella” (que no em cansaria mai de veure). Els que l’hagueu vist imagino que ja sabreu de què estic parlant. I pels que no, ara quan us ho expliqui ho entendreu millor. L’autor d’aquest magnífic llibre és Frank McCourt. Es tracte d'una narració autobiogràfica de la seva infantesa, des de que tenia us de raó fins als dinou anys. Ens va explicant al llarg de la novel·la totes les penalitats que va haver d’anar passant durant tots aquests anys, el seu entorn, els costums d’Irlanda (on ells vivien), els problemes econòmics que tenien degut a un pare borratxo que sempre es deixava els diners del salari (quan tenia feina) bevent al bar, com era la seva família, ... I tot això relatat des del prisma d’un nen (l’autor del llibre) que ens fa veure les coses amb aquella innocència de quan un és petit.

No en va, aquest llibre ha venut més de quinze milions d’exemplars a tot el món i, segons la tapa, anaven per l’edició trenta tres, i tanta gent no pot estar equivocada. A més, ha estat distingit amb un premi Pulitzer. Així que si voleu llegir un bon llibre tot passant una bona estona, ja ho sabeu. No ho dubteu i capbusseu-vos-hi.

Aquest llibre té una segona part: “Lo es”, que ja tinc a les meves mans (gràcies a l’Alba, també) i que immediatament després de tancar l’última pàgina del primer, ja vaig obrir la primera del segon.

L'AVE... maria purísima!!

Això ha de ser el que cada dia, des d’aquest dilluns passat, deuen dir mirant cap al cel els usuaris de servei de Rodalies quan agafen el tren en el seu particular viacrucis que els ha de dur als seus respectius llocs de treball. I no només a l’anar, si no al tornar!! L’arribada de l’AVE a Barcelona l’estem pagant a un preu massa alt. No pot ser que sempre surtin perjudicats els mateixos: la ciutadania. Pobre gent!! Què més poden fer que posar cara de resignació i seguir desconfiant (encara més que abans) del servei ferroviari català! Però clar, no poden passar d’aquí, ja que els polítics s’han encarregat de demanar-los un petit esforç més per a poder tenir en un futur (llunyà o molt llunyà?, pregunto) un servei en condicions. Però en quines condicions? Les mateixes que ara que cada dos per tres pateixen avaries i retards?

Intento posar-me al seu lloc i la veritat és que se’m fa una muntanya: aixecar-me cada dia com a mínim una hora abans per fer en el doble de temps (si tot va bé) un trajecte que de per si ja has de creuar els dits perquè no s’hagi produït cap incidència en un dia normal i corrent; fer mans i mànigues per intentar arribar puntual a la feina; tornar cap a casa cansat després de deixar-me la pell al meu lloc de treball i haver d’agafar, com a mínim un autocar més un tren (en el millor dels casos) i tornar a reviure, però de tornada, el periple matiner. En fi, que aquesta gent sí que té mèrit i mereix que se’ls faci un homenatge.

I jo em pregunto: quan disposarà Barcelona d’un transport públic en condicions? Quan, d’una vegada per totes, aconseguirem que els polítics de torn que governen les nostres vides arribin a un consens per intentar arreglar aquest problema? Quan invertiran l’estat els diners necessaris per modernitzar les infraestructures que hi ha actualment?

És vergonyós que en una ciutat que presumeix de Jocs Olímpics i de Fòrum de les cultures passin aquestes coses. Ves per on, que amb una mica de sort en Woody Allen treu alguna idea per la seva propera pel·lícula i el tornem a tenir per aquí segrestant els nostres carrers i les nostres arques (que se’n va emportar un bon pessic) de la ciutat.

Només queda resar el que faci falta perquè la Sagrada Família sigui entre tots nosaltres molts anys i la podem veure acabada. Això serà senyal que els experts tenien raó i que l’AVE passi per sota del temple no comportava cap mena de perill. O que finalment han decidit canviar el recorregut i fer-lo passar pel litoral!!

La Marxassa'07: molt bona marca i molt bona organització.

Començaré dient que aquesta marxa encara no l’havia fet i m’ha sorprès gratament. L’organització és perfecte: els avituallaments, els controls, la gent molt simpàtica i amable que fan que la marxa no sigui tant dura, el recorregut, ... Tot un deu. Bé, no seré tant esplèndid, ja que va haver-hi una cosa que va decebre’m. Però només una, que consti!! M’explico. Tot bon marxant té un trofeu molt preuat: la samarreta commemorativa de la marxa. Una vegada acabada la cursa sempre t’omple d’orgull i satisfacció poder lluir-la al dia següent. Uns al treball, altres al gimnàs i d’altres al fons de l’armari, però es tracta de lluir-la. Sents una sensació especial quan te la poses. Assaboreixes el regust de la victòria que et dona haver pogut completar el recorregut. És el reflex de tot un conjunt de coses: el patiment, els quilòmetres a les cames, les hores sense dormir, la duresa del recorregut, el desnivell superat, les anècdotes viscudes, la gent amb la que has parlat i la gent que has conegut... Tot té cabuda en una cosa tant absurda com una samarreta. Però us puc arribar a assegurar que quan arriba el moment de posar-te-la, ho fas amb un somriure als llavis. És per tot això que té un valor incalculable. Doncs bé, aquesta vegada ens vam quedar sense aquest trofeu. No sé per què no n’han repartit, però el que està clar és que ha estat una gran decepció el no rebre-la. De totes maneres us diré que no ens vam anar amb les mans buides. A l’arribada ens van donar una bossa amb tot de coses. Fins i tot una medalla que no vaig dubtar a penjar-me-la del coll. Però ni tot l’or del món pot esborrar la manca de la samarreta.

Vaig haver de matinar bastant. Havíem quedat amb el Xavi i el Marc a les 4:30 al punt de trobada habitual, així que el despertador havia de sonar a les 4:10h. Dic havia de sonar perquè no va fer-ho, ja que a dos quarts de quatre ja estava donant voltes a llit, tot nerviós i pendent del rellotge. Així que vaig llevar-me i vaig aprofitar per fer les coses amb més calma. Fins i tot vaig poder “gaudir” una mica dels programes que fan a altes hores de la matinada per televisions com Antena 3. Us aconsello que no feu l’esforç d’encendre la ta tele a aquesta hora!!

Després de reunir-nos amb el Jaume (amb una cara de dormit que feia partir) al peatge de Vilassar vam dirigir-nos cap a Mataró. Vam passar una autèntica odissea abans d’aparcar. No hi havia ni un lloc lliure ni pels voltants ni a dos quilòmetres a la rodona. Després de fer una visita turística a Mataró, finalment van aconseguir estacionar el cotxe fent trampes: apartant un contenidor petit que mig envaïa una plaça d’aparcament.

A tres quarts de sis van sortir els autocars que, després de dur-nos per una carretera plena de corbes, van deixar-nos a Sant Martí del Montseny un quart d’hora abans de començar la marxa. Va agradar-me retrobar cares conegudes que feia temps que no veia com la de la Maria (des de la Cap de Rec), la del Josep (que portat totes les marxes fetes d’aquest any) i la de l’atrapeu-looo (mític entre els mítics en aquesta competició).

A les 7:00 en punt era la teòrica sortida. Dic teòrica, ja que sortida oficial no n’hi va haver: ni petard, ni parlament inicial, ni res de res. De sobte ens vam trobar caminant preguntant-nos els uns als altres si ja havia començat la prova. Els primers metres vam avançar a pas molt lent. Vam sortir dels últims, ja que vam perdre al Marc i a l’esperar-lo ens vam quedar enrederits. Això va suposar haver de fer una llarga cua i avançar a pas de tortuga, ja que un corriol estret ens duia fins a un camí ample on vam començar a forçar el pas i a recuperar el temps perdut.

El primer tros va ser de nit fins aproximadament les vuit que va sortir el sol, amb bastant fred i el frontal es feia indispensable per tal de poder avançar pel terreny poc complicat. Vam aprofitar els primers quilòmetres per xerrar amb la gent que vam anar avançant. Quan van aparèixer les primeres rampes de la pujada a Font Martina els components del grup vam anar al nostre ritme. La pujada, francament, no va ser molt dura. Era constant, sense cap descans, però com estàvem frescs vam fer-la sense gaires patiments. Vam reagrupar-nos al primer control, on havíem de fer una mica de cua per tal de poder fitxar. Allà ens esperaven uns donuts que estaven molt bons (vaig menjar-me’n tres ja que estava afamat).

Vam encarar tota la baixada per una pista àmplia sense perdre de vista el Montseny a la dreta. Castanyers i pins tapaven el camí i ens protegien dels raigs de sol oferint-nos una temperatura ideal per caminar. Al fons, seguint les indicacions del Jaume, veiem les dues muntanyes que havíem de superar per arribar a Mataró. Vistes de lluny feien una mica de por. Vam arribar a Sant Celoni on, després de vint-i-cinc quilòmetres podíem omplir el pap amb crispetes, donuts, taronja, llaminadures, galetes i tot tipus de beguda.

El nostres següent objectiu era de nou superar una muntanya: la de Sant Martí del Montnegre. Aquesta, potser, va ser la més dura de les tres que havíem de pujar. A mitja pujada, però, ens esperava un control on, literalment, vam poder fer el vermut: olives, patates, galetes, fuet, bastons i fins i tot vermut negre. Quin luxe!!

Després de quedar ben tips i de que el Xavi descobrís que tenia el taló esquerra danyat pe culpa dels mitjons, vam reprendre la marxa. Quedava superar la meitat de la pujada (que es va fer una mica llarga) i baixar fins a Vallgorguina, on ens esperava el dinar. Quan deia que els avituallaments estaven molt bé no feia broma. El dinar constava de: una amanida, una entrepà de botifarra (amb opció especial pels vegetarians) i postres, tota això banya amb un porró de vi. Encabat, era el torn d’apedaçar-se de nou els peus i de que els mitjons del Xavi passessin a millor vida, ja que al taló s’havia fet un forat on hi cabien tres dits.

Amb l’estómac ple vam superar la darrera muntanya del dia: la del Santuari del Corredor. Vista sobre el perfil semblava dura, però la veritat és que vam superar-la amb una sorprenent facilitat. Va ser una miqueta més d’una hora de pujada que va deixar-nos al control situat al peu del Santuari.

Aquí ja tot el que quedava era baixada fins arribar a Mataró. Vam passar per la Font del Malpas i Santa Maria de Mata, per unes tarteres molt tècniques i impressionants que vam superar tot corrents. És el tros que més va agradar-me. Anàvem devorant els quilòmetres a pas molt ràpid i la veritat és que la temperatura i el camí permetien fer-ho d’aquesta manera. Recordo els últims cinc quilòmetres que separaven el control F de l’arribada a Sant Simó que vam fer-los corrents, cadascú al seu ritme. El temps emprat fins aleshores era realment espectacular: 11 hores (comptant parades) i vèiem que si ens deixàvem l’ànima en aquests darrers 5.000 metres podríem fer una marca realment molt bona.

I així va ser. El Jaume va arribar primer amb un temps d’11:27h. En segona posició, un servidor: 11:35. I finalment el Xavi i el Marc, parant el cronòmetre en 11:40. Felicitats a tots!! Estic molt content per la marca aconseguida, cosa que fa que la mitja a l’arribada, segons dades facilitades pel GPS del Sensei Canaleta fos de 6,1 km/h per cobrir una distància total de 64 quilòmetres, “sense tenir en compte la hipotenusa”, segons les mateixes fonts.

Ah!! Per cert, Jaume, espero que ja et trobis una mica millor de la panxa...