Dia 4: Molinaseca – El Pereje.

El despertador sona a les 5:00, per no faltar el costum. Avui sí que m’ha costat molt aixecar-me. Crec que el cansament cada vegada va a més i es nota molt. I només estem al quart dia. No vull imaginar-me com estarem al cap de dos o tres dies. Bé, millor no pensar-hi que de ben segur ja ens hi trobarem.

Ahir abans d’anar a dormir va haver-hi aposta: qui dels cinc austríacs roncaria per la nit. Jo vaig apostar sobre segur: el pare austríac feia tota la pinta, encara que la mare, que dormia sota meu, també tenia números. Finalment el temps m’ha donat la raó i el pare, encara que no molt fort, ha roncat una miqueta. De totes maneres avui hem pogut descansar tots i no s’ha tornat a repetir el desastre de la nit anterior: tothom al seu lloc i dormint.

Mentre espero als meus companys, em permeto la llicència d’agafar el llibre de l’alberg on tothom escriu coses per deixar-hi reflectit el meu parer sobre el lloc i les persones que el porten. Us adjunto la foto del que vaig escriure. Crec que vaig explicar, fil per randa, tot el que pensava i el que va desagradar-me del tracte dispensat als nostres hostes d’habitació.

Avui ens espera una etapa de transició a l’espera de l’etapa de demà, l’etapa reina, la més dura, sens dubte, de les que farem. Fa bastant fred, no tant com ahir, però sortim tots abrigats fins a dalt i amb ganes de començar a entrar en calor... i d’esmorzar!!

A les 7:00 entrem a Ponferrada i després d’un recorregut per dintre el poble esmorzem a una gelateria on, reconeix la dona, encara no els han arribat les pastes del dia i ens haurem de conformar amb les d’ahir. Com diu la frase, en temps de guerra qualsevol forat és trinxera, nosaltres ens conformem i ens mengem unes napolitanes d’ahir que estaven més que acceptables. Molt maco Ponferrada, i recomanable de visitar, sobretot el castell dels templaris, que només vam poder veure’l des de fora.

El matí va passar bastant ràpid, entre camins que ens van dur per un tros molt maco de vinyes sortint de Camponayara, per asfalt i per pistes amples que van apropar-nos a Villafranca del Bierzo. Allà hi ha l’alberg Ave Fénix. El porten uns brasilers molt amables que et deixaven agafar fruita i gazpacho de forma gratuïta. Vam decidir dinar allà. Vaig demanar-li al brasiler encarregat de la cuina (segons va indicar-me la dona que cobrava) un entrepà de formatge... Ah!! I sense tomàquet. Ell va respondrem tot amanerat: “El bocata te lo voy a hacer yo como a mi me de la gana, ¿no? Que para eso soy el cocinero.”. Li vaig dir que d’acord, que tenia raó i que me’l fes que volgués que no l’esbroncaria. He de dir que va fer-me’l sense tomàquet, complint amb el seu deure de complaure al client. A l’hora de pagar, veig que està dinant a la cuina i com que no hi ha ningú a la barra i ens creuem la mirada li deixo anar un “¿Cobras?” i ell sense embut em diu: “Pues tu zorras. Si yo cobra tu zorra...”. M’he quedat de pedra i no se m’acut res més que dir-li: “Gracias por hacerme el bocata sin tomate!!”, a lo que em respon entre un somriure: “Soy como una puta, siempre al servicio del cliente.”. El que em faltava: havia lligat amb un brasiler!! Si es que el món està ple de sorpreses. Al Miquel no se li acudeix res més que dir-me que ens fem una foto amb ell (l’estava posseint l’esperit dels putos japos quan van de viatge: fotos, fotos i més fotos...). Li proposo al brasiler i s’aixeca tot content a complaure’ns. Ens diu la noia jove que apareix a la foto que: “No sé que le habréis dado para que se levante a media comida, porque él nunca lo hace.”. Merda!! El que faltava: més proves que em feien pensar que l’home m’havia posat l’ull a sobre. Les fotos ens les vam fer: el Miquel, el brasiler gay, la cambrera i jo. La primera amb la meva càmera: em va fer posar al seu costat i va agafar-me molt fort per la cintura per apropar-me el màxim a ell. La segona foto la vam fer amb la càmera del Miquel i el brasiler va dir-nos: “Pero ahora cambiamos que así nos tocamos todos.”. Uff!! Quan d’oli que s’anava perdent... Hauria de vigilar de no relliscar... Abans de fer la foto va deixar anar-li al Miquel una altra perla: “¡¡Pero cógeme más abajo que no muerdo!!”. L’acomiadament va ser tot un xou també. Vaig enfilar ràpid cap a la porta, però ell va dir-me: “¿Y no me vas a dar un abrazo?”. Amb tota precaució vaig apropar-me. Ell va agafar-me fort i va embolicar-me amb els dos braços tot tocant la seva galta amb la meva. L’experiència va durar més de tres segons segur... No s’acabava mai... Finalment vaig poder deslliurar-me i acomiadar-me d’ell.

Comencen els primers problemes pel grup: a la Tere li fan molt mal els peus i el Miquel li canvia les bambes. Sembla que li apreten molt i li fan mal quan camina. Això ho haurem de mirar quan arribem al nostre punt i final d’etapa.

Arribem a l’alberg de El Pereje sobre les 16:30. No hi ha ningú atenent. Segons un cartell a la porta hem d’anar a buscar a la dona al bar. Hi vaig i em comenta entre esbufegades que vindrà quan acabi de dinar. Esperem una bona estona fins que al final es digna a aparèixer. Ens comenta que haurem de dormir sobre matalassos al terra. El preu són quatre euros (sense dret a coixí, que no n’hi ha cap quan inspeccionem el lloc on dormirem). No hi ha problema, els pagarem a gust ja que estem molt cansats i no volem caminar més. Crec que ens quedaríem a dormir encara que ho haguéssim de fer al terra. La dona, sense pujar a les golfes, que és on dormirem, ens explica les normes i ens deixa anar la següent perla: “El agua que salpiquéis la recogéis que yo no puedo ir detrás de cada uno.”. I se la veia d’estressada... Mira, una altre candidata pel concurs, llàstima que només fos ahir... Ens diu que pujem les escales i que tirem matalàs. Ella ni puja per acompanyar-nos. Una vegada a dalt, fa una calor terrible. Són unes golfes amb cuina. Hi ha uns valencians cuinant i el foc encès fa que l’ambient encara es caldegi més. Triem lloc sota la teulada. Hem de dormir en un lloc on del terra al sostre hi ha un metre i mig com a molt al lloc més alt. El consell de la dona per accedir als matalassos és: “Intentad entrar como podáis.”. Em sembla que aquest lloc només té una cosa bona: podrem utilitzar el lladre que ha portat l’Edurne si desendollem la nevera. Evidentment així ho fem.

Tenim un altre problema: petar les butllofes que la Tere té als peus. Sembla que l’Edurne està disposada i es posa mans a l’obra. Les eines triades són: fil amb agulla (prèviament desinfectada amb un encenedor) i unes tisores de tallar peix. Entre ais i uis l’operació queda completada.

L’altre maldecap que se’ns presenta és el tema de la dutxa. Hi ha un termo de cent litres per tots. S’ha dutxat ja quasi tot l’alberg així que a nosaltres ens toca aigua freda!! Jo que a l’estiu em dutxo amb aigua bullint!! Aconsegueixo dutxar-me, entre crits i fortes esbufegades, com un gat: esquitxant-me amb les mans i sense apropar-me gaire a l’aigua. De totes maneres, bé o malament, he superat la prova!!

Xerrant a l’habitació amb el Daniel que ve de Xile ens explica que ahir a Ponferrada va haver de dormir a l’intempèrie perquè no va trobar res. Es veu que fa rehabilitació com per aprendre a caminar una altre vegada i per això ha vingut a fer el camí de Santiago. Quin valor!! Ahir va dormir en un prat que a mitja nit es van engegar els aspersors d’aigua i va haver d’apretar a córrer. Ens comenta amb un somriure als llavis que aquest alberg li sembla un hotel de cinc estrelles. Normal!!

Ah!! Mentre vaig a rentar la roba m’assabento de preus nous: tres euros per dormir al jardí. Això és el que els hi ha comentat a una parella d’estrangers que han acceptat. Un negoci, el que ja vinc sospitant des de fa dies...

Després de sopar m’estiro al llit. Són les 22:05. Comentem lo malament que està l’alberg: ple de brutícia, teles d’aranya, merda en les seves diverses varietats, molta calor i olors diverses del cubell de la brossa (tinc la gran sort de tenir-lo a menys d’un metre meu). Per postres dos peregrins andalusos han arribat borratxos (s’han pres una ampolla de vi per cap per sopar i xupitos d’orujo) ens han animat la nit. Han pujat, s’han rigut de tot i han tornat a baixar per fer la última copa. Que ben pensat, igual és la última de la seva vida, perquè com arribin més mamats se la fotran a les escales de pujada, que tenen tota la pinta de ser molt traïdores. Estic cansat i tanco el frontal i em poso a dormir.

Em torno a despertar. Han arribat els andalusos de fer la última i no s’han quedat pel camí. Perfecte!! No m’agradaria anar d’enterrament, més que res perquè el vol surt de Santiago el dia 16 i no espera a ningú. Un dels dos es posa a explicar acudits, cigarreta en mà i dient “aquí no se fuma que vamos a salir todos volando”. El primer és molt bo, però els altres deixen molt que desitjar. Però la seva manera d’explicar-los ens fa riure a tots. Tenim ganes de dormir i qui més o qui menys ho farà amb un somriure als llavis gràcies aquest parell... Em comenta el noi que tinc al costat que aquest dos fan el camí de Santiago al revés i que van buscant festa. Ja es nota!! El show es s’acaba amb un acudit pèsim d’un gitano i la reencarnació i amb un “finiquito la luz” d’un pobre que vol dormir. L’home dels acudits, però encara li queden forces abans de dormir la mona i li demana al company si “¿tienes un poco de Reflu?”, referint-se al Reflex de tota la vida.

FRASE DEL DIA:

Em quedaria amb la que va dir la dona que hi havia vigilant l’església de Columbrianos, on vam sellar. No me’n recordo com va anar la cosa, però la frase que va deixar anar va èsser: “¿Tú dónde has visto a un cura que de algo?”. Frase certament fulminant, molt certa i de cinc estrelles. Em trec el barret, senyora. Quanta raó té!!

FOTO DEL DIA:

Aquí he de fer un parèntesis i explicar-vos el Mètode austríac d’anar al lavabo. Tant el Miquel com jo hem estat testimonis en viu i en directe avui pel matí quan ens hem llevat. Mentre ens rentàvem la cara al lavabo, va entrar mig dormit el pare austríac i es va tancar a la tercera cabina disposat a deixar anar tot el que li sobrava. Va estar-hi força estona, fins que al final el soroll de la cadena va posar fi a la seva feina matutina. Va obrir la porta, va sortir i immediatament va obrir la portar del lavabo del mig i va mirar dintre. Va sortir i se’n va anar de nou a dormir amb cara de frustració. Què buscava, us preguntareu? Doncs això és el que ens preguntàvem també nosaltres. Com vaig poder, vaig entrar el lavabo que havia ocupat feia pocs moments el protagonista de la història. No hi havia paper (i vaig poder sortir-ne viu). Vaig mirar a la cabina que va també mirar l’austríac i tampoc ni n’havia. Pobre home, havia plantat sense tenir paper i tal i com s’havia pujat els pantalons s’havia anat a dormir. Segueixo les meves investigacions i obro el lavabo que ell no havia obert: bingo!! Hi ha paper. Però ja és massa tard, l’home ja s’havia tornat a dormir. Conclusió: el mètode austríac d’anar al lavabo no es va agradar gens!! Aquí us adjunto la fotografia de l'austríac fent de les seves...