Objectiu: Camí de Santiago.

Bé, ara sí que ja ha començat el compte enrere. Dilluns cap a les nou del matí (o nou i mitja?) agafem l’avió que ens ha de dur fins a Lleó per a començar la nostra peregrinació cap a Santiago de Compostel·la. Ja estic tremolant. Acabo de sentir per la televisió mentre dinava que el servei de rodalies que va de Barcelona a l’aeroport avui s’ha aturat unes quatre hores a conseqüència d’una avaria en la senyalització. Apa, a patir!! Es necessari que ens facin estar preocupats d’aquesta manera quan encara queden quatre dies per marxar? No es podrien estar de dir aquestes noticies en èpoques de vacances per tal d’estalviar maldecaps a la gent? O si no proposo un mètode que potser funcionaria: com es fa amb les pel·lícules no aptes per a menors de ics anys, podrien posar alguna senyal abans de la noticia acompanyada d’un comentari del presentador de torn que digués: “Aquesta noticia no és apta per aquells que hagin d’agafar l’avió properament”. I tot arreglat!! I menys patiments, angoixes, preocupacions... I tots seriem més feliços. Quan n’aprendran?

Això de marxar de vacances és un trasbals (beneït trasbals, diria jo): has de pensar en totes aquelles coses que has de fer o has de deixar encarregades als altres per a que les facin. Es tracta d’un simple joc d’equilibris i pactes on has d’anar encaixant engranatges depenent de la disponibilitat de les persones o de les dates en que siguin per Barcelona. Pensant... Ummm...

a) Les meves estimades plantes les regarà la meva cosina, però a partir del dimecres dia 8, que és quan torna a la capital. A poder ser, li he deixat instruccions de que ho faci cada dos dies si pot (ara fa molta calor i es panseixen en seguida). Ah!!, i m’he descuidat de dir-li (així que Mònica, si llegeixes el blog ja ho sabràs) que la planta que hi ha al menjador (és d’aquelles que es solen regalar per Nadal que fa fulles vermelles), només la regui una vegada, és a dir cap al dissabte, però amb poca aigua, que no en vol molta perquè al ser petita s’ofega. Ja li he donat les claus per a que pugui entrar a casa i les regui.

b) De la primitiva i la Euromillones que tiro cada setmana (sempre la mateixa ja que penso, com els avis, que algun dia haurà de sortir aquesta combinació) s’encarregarà l’Alba que molt amablement (i sota cap mena de coacció) s’ha ofert a fer-ho. Aquest anys el meu pare se’n salva. Pobre!! Quan arriba aquestes dates ja tremola pensant amb la gran responsabilitat que li cau a les mans. Si se’n descuida de llençar-la una setmana sap que li caurà una esbroncada increïble (pren nota, Alba)!! (des d’aquí fer un petit apunt i agrair al meu pare tots aquests anys de dedicació estiuenca a les meves apreciades combinacions de números un dia o altre m’han de treure de treballar. Sé que li sabrà molt greu i que és dur no poder fer-ho aquest any amb la il·lusió que a ell li fa, però és fort i ho podrà superar poc a poc).

c) Pel que fa a la nevera, no la desendollaré ni la buidaré. No crec que les llaunes de Coca-cola, de cervesa o de Red Bull (restes d’algun sopar fet per casa) ni les botelles d’aigua de vidre es facin malbé. Es el que té una nevera d’un pis de solter, que quasi sempre està buida. Està tant buida que l’altre dia vaig obrir la porta i vaig cridar molt fort dintre: “La nevera està buidaaaaaaa!!”... i encara ara quan l’obro se sent: “Buidaaa, buidaaa, buidaaaa...” No sabia que l’eco es pogués propagar durant tant de temps en un espai tant fred... (si m’espavilo i ho publico en alguna revista científica encara em donaran el premi Nobel l’any 2.015, amb la il·lusió que li faria a la meva mare!!). Bé, ara que hi penso tinc una pastanaga que ronda per allà des de fa bastants dies i que s’ha fet amiga d’un plàtan (no tant veterà, ja que porta menys temps). Bé, ja se sap, tants dies tancats allà dintre, del roce nace el cariño... Total, que com la pastanaga ja és com de la família, igual li dic que s’encarregui de vigilar-me la nevera i que si hi ha alguna cosa que no veu clara que em faci un truc. Ja li deixaré apuntat el meu número en un paper que guardaré al congelador, per putejar-la una mica.

d) M’he de recordar l’últim dia de treure el gas, desendollar la televisió i els diferents aparells electrònics que hi ha per casa, tancar la clau de pas d’aigua de la rentadora (la general no perquè si no la meva cosina no podria regar les plantes!! Si es que he d’estar per tot...) i deixar les portes i finestres ben tancades.

Amb tot això lligat, només comentar-vos que ara estaré uns dies sense escriure al blog ja que no crec que l’apostol Santiago hagi instal·lat xarxa Wi-Fi per tot el camí... Per tant, dir-vos a tots aquests que amb tanta devoció i paciència llegiu les meves opinions i peripècies diàries que fins que no torni el dia setze no publicaré res. Això sí, ja us podeu preparar ja que quan tingui feta la crònica us cansareu de tant llegir... Adéu i que la força de l’apostol Santiago sigui amb tots vosaltres!!

Ah!! Sí, me’n descuidava. Us presento l’equip que durà a terme aquesta petita aventura:


Un grup de gent que no té por de res. Preparats per lo pitjor. Entrenats per patir. Ni l’infern més calent ni profund ni el cel més alt i gelat ens farà desistir. No ens pararà ni el mal temps, ni les tempestes, ni els obstacles del camí, ni el no poder dormir en un llit tou cada dia i sense coixí, ni el no poder menjar calent, ni la set, ni les nafres dels peus, ni les fortes pujades i baixades que ens esperen, ni el pes que durem a l’esquena en forma de motxilla, ni que se’ns acabi la bateria de la càmera de fotos, ni les pedres que se’ns posin dintre de les bambes, ... Bé, potser que pari el carro que ja m’estic començant a acollonir... Igual alguna cosa d’aquestes sí que ens frena una mica. Però una mica només, que quedi clar!!!

Pròxim lliurament, a la tornada...