Des del dimarts vint-i-cinc fins al divendres vint-i-vuit de setembre he estat per Galícia resolent temes pendents. Quan vaig tornar a l’agost de fer des de Lleó fins a Santiago de Compostel·la vaig prometre’m que un dia o altre havia de completar el trosset fins al final: Fisterra. I dit i fet. Vaig demanar-me vacances aquest quatre dies aprofitant que el dilluns era el dia de la Mercè, patrona de Barcelona, i vaig preparar el viatge.
Només hi havia un inconvenient: ho havia de fer sol. Primer vaig parlar-ho amb un amic que estava decidit a acompanyar-me, però finalment per temes de feina no va poder, i com que ja estava engrescat amb la idea, no vaig deixar passar l’oportunitat. La veritat és que mai he viatjat sol, però l’experiència no estat del tot decebedora, ans el contrari. Pensava que m’avorriria molt i que ho passaria malament, i ha estat tot a l’inrevés.
De totes maneres, la gent sempre diu que a aquests llocs es va sol a reflexionar, a pensar què és de la teva vida, cap on vols reconduir-la, retrobar-te amb tu mateix, ... Total, que jo ja fa trenta anys que em coneixo, temps més que suficient per retrobar-me amb mi mateix, crec que porto la vida que vull, i de reflexionar, doncs com que no em va molt, vaig anar a veure què sortia. Si de cas, si no tenia ganes de fer res d’això, ja em dedicaria a pensar sobre temes transcendentals com: què passa amb Ronaldinho, per què ha d’existir el PP o què va ser primer si l’ou o la gallina..
Res més, que aquí us aniré deixant la meva petita crònica d’aquests quatre dies per terres gallegues (tres d’ells caminant). Espero no avorrir-vos molt i si us animeu, ja sabeu, el camí està allà per a qui vulgui descobrir-lo i sentir en primera persona la màgia del peregrí (bons i mals moments, amistats, paisatge inigualable i aventura sense fi).
Només hi havia un inconvenient: ho havia de fer sol. Primer vaig parlar-ho amb un amic que estava decidit a acompanyar-me, però finalment per temes de feina no va poder, i com que ja estava engrescat amb la idea, no vaig deixar passar l’oportunitat. La veritat és que mai he viatjat sol, però l’experiència no estat del tot decebedora, ans el contrari. Pensava que m’avorriria molt i que ho passaria malament, i ha estat tot a l’inrevés.
De totes maneres, la gent sempre diu que a aquests llocs es va sol a reflexionar, a pensar què és de la teva vida, cap on vols reconduir-la, retrobar-te amb tu mateix, ... Total, que jo ja fa trenta anys que em coneixo, temps més que suficient per retrobar-me amb mi mateix, crec que porto la vida que vull, i de reflexionar, doncs com que no em va molt, vaig anar a veure què sortia. Si de cas, si no tenia ganes de fer res d’això, ja em dedicaria a pensar sobre temes transcendentals com: què passa amb Ronaldinho, per què ha d’existir el PP o què va ser primer si l’ou o la gallina..Res més, que aquí us aniré deixant la meva petita crònica d’aquests quatre dies per terres gallegues (tres d’ells caminant). Espero no avorrir-vos molt i si us animeu, ja sabeu, el camí està allà per a qui vulgui descobrir-lo i sentir en primera persona la màgia del peregrí (bons i mals moments, amistats, paisatge inigualable i aventura sense fi).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada