Cursa dels Nassos: Adéu 2007!!

Se’ns en va l’any 2007, però ens deixa, en el seu darrer alè, l’última ccarrera de la temporada: la cursa dels Nassos. Són deu quilòmetres per un recorregut urbà pels carrers de Barcelona amb TNC, Torre Agbar i Diagonal Mar inclosos. Hora oficial de sortida: les 17:30, però una hora abans ja ens havíem reunit la Tere, el Mikel i el Jaume. Estava nerviós, no ho amagaré. Ja feia temps (concretament des de la Mercè de l’any passat) que no corria cap cursa.

Al voltant de les cinc ens hem situat als calaixos de sortida per començar a escalfar una mica i, puntuals, han donat el tret de sortida a la cursa. Què maco que estava l’alcalde Hereu pujat a la tarima al costat de l’home dels nassos. Ara potser diré una bajanada, però els he trobat certes similituds als dos.

Estava ple de gom a gom i ja se sap, els colzes i les petites empentes sovintejaven als primers metres. He perdut al Mikel i a la Tere degut a la munió de gent i he començat la meva aventura en solitari.

Els tres primers quilòmetres els he fet a bon ritme, aquells que serveixen per fer veure als altres que vas molt bé i que et passen factura al final. A partir del quart quilòmetre ja he hagut de sortejar les escopinades i coses varies que la gent anava deixant anar al terra i he de reconèixer que una quasi em toca de ple. Però un és hàbil i l’he pogut esquivar a l’últim instant.

Arribant a la Torre Agbar m’he troba al corredor (en aquest cas corredora) que portava el dorsal 4.065 (el següent al meu). Digueu-me tonto, però m’ha fet il·lusió. He intentat fer-la partícip de l’avinentesa, però la noia (amb trets filipins als ulls i la cara) prou feines tenia en posar una cama davant de l’altre. “Portes el dorsal següent al meu, el 4.065!”, li he comentat. I ella no ha pogut més que dir-me: “El cinc... el cinc...”.

No he vist ni l’indicador del quilòmetre sis, ni el del set. El del vuit sí. Se m’ha presentat davant, a la Diagonal, desafiant i l’he superat amb dificultats. Com que feia tant de temps que no corria cap cursa, ja no me’n recordava de les sensacions que tens quan superes aquest punt i com les cames ja et van dient que potser ja en tenen prou per avui i que demà serà un altre dia. Però no pots parar, només queden dos mil metres per acabar. I acabaràs!!

El quilòmetre nou l’he superat encara amb més dificultats que el vuit, amb les forces bastant justes i he intentat accelerar una mica el ritme. He dit que he intentat, no que l’hagi accelerat, ja que he pensat que millor seria guardar les darreres forces que em quedaven per realitzar l’entrada triomfal a meta, on estan preparats el fotògrafs per plasmar les instantànies de tots els corredors que arriben. I així ha estat: a la recta final sí que he pujat el ritme i he acabat la cursa amb un temps de 47 minuts i 21 segons (a 4:45 minuts el quilòmetre). Humilment crec que no està gens malament, ja que el tema de les curses de deu quilòmetres no el toco gaire. Això sí, quan he parat de córrer els quàdriceps i els isquiotibials anaven fent intents de rampes que jo frenava com bonament podia.

Passada una estona ens hem reagrupat amb el Mikel, la Tere i el Jaume (marca de quaranta-un minuts) i cap a casa, que ja ens havíem guanya la dutxa d’aigua calenta (feia molt de fred) i el sopar per acomiadar el 2007.

Ah!! I si pel meu cap corria la vaga i idílica idea de córrer una mitja marató (encara que fos per provar-ho), crec que me l‘he tret del cap amb la cursa d’avui. Això és un altre nivell...