He anat a la reunió plenària de final d’any de la meva empresa.

A les 10:00 estàvem citats al Restaurant Paradís Temporada per celebrar la reunió plenària de final d’any de l’empresa on treballo. Sí, sí, heu llegit bé: a un restaurant. Aquesta vegada han canviat el format i han decidit fer-ho més a l’engròs. Donar-li un caire més espectacular. En una paraula: ser més innovadors. Puntual com un clau pujava les escales que m’havien de dur al saló on estava tot preparat per dur a terme aquest acte. Entrant a l’estança tot ja estava preparat: dotze taules rodones equipades amb botelles d’aigua, copes i tovallons, una taula a l’entrada on s’exhibien tot tipus de sucs i termos amb cafè i llet, el projector encès amb el logotip de l’empresa... Caram, la cosa pintava bé!! I jo que no estic avesat a anar a llocs on el tarannà sigui fi i de gala, anava amb els meus texans i la meva samarreta Levi’s (l’abric i la bufanda l’ havia deixat al guarda-robes situat a l’entrada). Després, però, he pogut comprovar que no despuntava molt de la resta de la gent en la manera d’anar vestit.

Una vegada situat a la taula que em corresponia, passaven ja un parell de minuts de l’hora que ens havien citat. La gent anava arribant poc a poc i les cadires mica en mica anaven essent ocupades pels companys de feina impuntuals que tampoc se’ls veia molt estressats pensant en que arribaven tard.

Quan els llocs ja lluïen plens, de sobte s’ha començat a sentir música pels altaveus. Estava bastant alta i quan a la melodia se li ha sumat la veu de la cantant allò ja sonava massa fort. M’he girat per comentar-li al company que tenia al costat que ja podien baixar una mica la música i que si volien que quedéssim sords i més tenint en compte que hi havia persones ubicades al costat d’uns grans altaveus semblants als que posen a les festes majors, quan l’he vist. Sí, una dona al fons de la sala, de peu i amb un micròfon a la mà que estava cantant en directe!! No pot ser, m’he dit. Estic somiant. Serà una filmació d’aquelles ocultes i que tanta gràcia fa quan ho veus escarxofat al sofà des de casa? Es que jo he vingut per sentir xerrar a la cúpula de l’empresa, no a gaudir d’un concert musical. Malgrat tot, i amb cara de sorpresa, m’he quedat gaudint de l’I’ve got you under my skin interpretat meravellosament bé per la jove cantant.

A la segona cançó, la solista (amb un vestit negre de nit) ja s’ha arriscat a passejar-se per entre el públic assistent i atònit tot contornejant el seu cos, amb mirada picarona i un somriure als llavis i que ha fet imaginar a la concurrència masculina coses lletges que aquestes hores del matí no s’han d’imaginar. De fet, jo em pensava que faria com a les pel·lícules i que s’estiraria a alguna taula amb el cap recolzat a la mà esquerra i li he comentat al company de davant que anés apartant les copes i botelles que hi havia a la taula que amb una mica de sort si veia que la nostra no estava molt atapeïda ens tocaria la grossa i s’hi enfilaria.

Així entre cançons com My girl, Your are the sunshine of my life o Killing me softly i, com que la conversa a la taula no era molt animada, he anat pensant amb el partit del Barça d’ahir i en la gana que tenia, ja que no havia pogut anar esmorzar (a les deu és l’hora oficial que anem i coincidia justament amb el començament de la reunió) quan de sobre tachan!! veig aparèixer els cambrers servint plats amb ensaïmades i mini-magdalenes. Se m’han obert els ulls i quan han posat els dos plats a sobre la taula sense vacil·lar he atacat les ensaïmades, que em paraven més a prop, i tot seguit les magdalenes.

Amb la panxa plena es veien les coses diferents. He mirat la sala i he pensat que més que una reunió plenària allò semblava un casament i que faltava poc perquè algú fes el típic crit de “¡¡Viva los novios!!” o “¡¡Que se besen, que se besen!!” o “¡¡Con lengua, con lengua!!”, tant típic d’aquest tipus de celebracions. El que no teníem, però, eren els tovallons de roba per fer-los girar al vent. Eren de paper, però en cas de necessitat encara els podríem fer servir.

Un cop acabada la música ha estat el torn de la xerrada (a què havíem vingut, sinó?). I relaxat com estava jo!! Que ja m’estava preguntant perquè això no ho podríem fer cada dia, que no trigaria molt a acostumar-me, que jo ja m’ocuparia de portar-me l’ordinador i el que fes falta... Aquesta vegada la xerrada de la cúpula no ha estat tal: amb deu minuts ho han enllestit i han donat pas a que un representant de cada equip de treball en que està dividida l’empresa expliqués a tots els altres els principals temes que havien tractat durant l’any i els que tractarien durant l’any vinent. La veritat és que hi ha hagut trossos distrets (hi ha hagut un grup molt original que s’han aixecat tots i ho han explicat tot cantant la nadala tant coneguda de “Las muñecas de famosa” amb lletra adaptada a l’ocasió) i que ens han fet riure.

Però com que hi havia explicacions que realment eren una mica avorrides, el cap se m’ha anat per altres llocs i els ulls a l’única peça de menjar que quedava a la taula. Doncs bé, mentre estava pensant en que si havia de menjar-me l’última ensaïmada o no, que si quedaria bé, si em mirarien tots i pensarien que quin morro que tinc que ja me n’havia fotut tres abans (perquè la gent això ho té, que va controlant quantes peces de cada s’ha menjat l’un o l’altre)... sorpresa!!, porten dos plats: un ple de croissants normals de mida petita i un altre ple de farcits de xocolata de mida encara més petita. Justament aquests, que són els que més m’agraden, els posen a l’altre punta de la taula, darrera de les dues botelles d’aigua grans de litre i amb el coi de centre de taula tapant-me el flanc esquerra i he pensat en la gran sort que tenia el noi que s’assentava just davant del plat de mini-croissants i que si jo fos ell ja me n’hauria menjat tres o quatre. No he tingut cap més remei que aixecar el cul de la cadira per tal d’arribar al meu objectiu tot abordant el flanc dret, l’única opció que em permetia fer-me amb la meva presa. Huummm!! Quina delícia!! Què bo que estava!! L’esforç d’alçar-me de la cadira havia merescut la pena!!

Amb l’estómac de nou treballant i ocupat he tornat a escoltar als meus companys com parlaven sobre lo meravellosos que som a l’empresa i lo bé que ho fem. Sigles estranyes ressonaven per la sala i jo no sabia què volien dir cadascuna. Que si CPD, que si ITIL, que si GAUUS, que si SAP... eh!! Això sí que ho sé!! És amb el que jo treballo!! Però passada l’alegria inicial m’he tornat a capbussar en altres sigles desconegudes per mi.

Entre divagació i divagació m’he adonat de dues coses. La primera és que m’ha tocat la pota de la taula, com sempre en aquests actes sóc el que se la menja sencera. Amb la pota entre les cames i sense quasi poder moure’m (a la taula rodona no sobrava molt espai, ja que érem nou els ocupants de la mateixa) es feia difícil adoptar una posició còmode per escoltar als oradors. De la segona cosa que me n’he adonat és que l’altaveu de fil musical que tenia just a sobre el meu cap s’aguantava al sostre gràcies a un tros de cinta aïllant de color transparent (imagino que era transparent perquè passés més desapercebut el nyap), cosa que m’ha fet pensar en que si aquesta sala tenia descompte quan la llogaves degut a això i en què passaria si l’altaveu caigués sobre el meu cap. Podria demanar indemnització per danys i perjudicis? M’emportaria una bona morterada de diners?

Finalment, hem gaudit d’una fantàstica activitat de grup: ens han passat un dels punts del pla estratègic que adoptarà l’empresa els propers anys i l’hem hagut d’entendre i debatre entre nosaltres tot exposant preguntes i suggeriments. Posteriorment un portaveu escollit per la majoria (de fet ha estat el que menys li desagradava fer-ho) ha posat en comú amb tota la resta de l’empresa el que havíem parlat. Aquesta activitat no m’ha permès distreure’m massa, ja que havíem de parlar entre nosaltres i tenia el meu cap d’equip assentat a la taula, molt a prop meu.

Un cop enllestida l’activitat, l’acte s’ha donat per conclòs. Hem passat a una altre sala on ens esperava un petit aperitiu i una copa de cava per tots. Me n’he beguda mitja, i després de vagar com ànima sense rumb saludant a un i xerrant amb un altre he decidit abandonar el restaurant, tot passant per la sala buida on havíem estat ubicats durant la xerrada i on un personatge de l’empresa un tant sinistre que no tinc el gust de conèixer anava taula per taula agafant tots els caramels que hi havia gentilesa de la casa. Si se’ls menja tots avui agafarà un empatx, pobre!!

Com a resultat de la reunió us diré que m’he menjat quatre ensaïmades, una mini-magdalena, dos croissants mida petita i un croissant farcit de xocolata de mida encara més petita. L’objectiu ha estat assolit!! Ara, no em pregunteu de què coi han parlat...