Parella de famosos… i freaks!!

És ben veritat que pots passar-te dies sense veure a ningú famós pel carrer. Inclòs setmanes o mesos o anys, m’atreviria a dir. Però ahir va donar la casualitat que en un sol dia en vaig veure dos. Potser el primer em va fer més il·lusió veure’l que a l’altre. Potser és perquè aquest primer representa quelcom nostre i que em fa sentir orgullós. Potser és perquè l’altre ja se li ha quedat petit això d’aquí i ha alçat el vol buscant donar una dimensió més gran a la seva carrera, o perquè quan el podria veure és a hores, per a mi, intempestives de la nit... Els dos són catalans: el primer de Girona i l’altre de Reus. La veritat és que no són famosos de talla mundial, però sempre et fa il·lusió trobar-te’n algun pel carrer.

El primer (tal i com l’he anomenat aquí) va ser l’Albert Jorquera, porter suplent del Barça. Pel matí, de nou per la Quiron per temes diversos, el vaig veure sortir de la revisió degut a la lesió de lligaments que va fer-se fa unes tres setmanes. Vestit amb un xandall blau, amb una crossa a cada mà i molt amable va accedir a fer-se un parell de fotografies amb una parella que rondava per allà. Únicament, per no atabalar-lo, vaig acostar-me per donar-li ànims i per dir-li que estigués tranquil que el nou fitxatge del Barça per la porteria (José Manuel Pinto) per molt bé que ho fes no li podria treure el lloc.

Al segon (o l’altre, tal i com l’he esmentat més a dalt) vaig trobar-lo per la nit, com no podria ser d’una altra manera. Amb les seves ulleres i la seva perilla, de seguida vaig veure que es tractava de l’inconfusible Andreu Buenafuente. Agafat de la mà d’una noia i fent una mica el ruc pel carrer, quan va passar pel costat nostre vaig deixar-li anar un: “Adéu, Andreu!!”, a lo que va respondre un “Bona nit!!”, i va seguir caminant amb la noia tot rient i xerrant animadament.

La parella de freaks va venir més tard, quan després de sopar ens estàvem esperant a l’andana el metro per anar cap al centre a prendre alguna cosa amb uns amics amb els que havíem quedat. De sobte van acostar-se un parell de personatge. Un era d’aspecte normal, però l’altre en lluïa un de ben curiós: amb un pantalons texans ben amunt, una samarreta blanca per l’ocasió (amb ganes de marcar pit, però només podent marcar panxa), amb un got de plàstic a la mà ple d’un líquid de color carbassa i mirant/repassant de dalt a baix a totes les noies que passaven tot guinyant l’ull al company i dient-li: “Tiene un punto”. Bé, doncs una vegada dintre el metro i arribant a una parada, els va semblar veure a un amic. Quan el metro va obrir les portes van sortir a mirar fora del vagó i van tornar a entrar de seguida deixant-se una bossa amb colors militars al terra. La conversa que va venir a continuació entre els dos individus va ser quelcom semblant a això:

COMPANY-NORMAL: (veient que la bossa s’havia quedat al terra) Te has dejado la bolsa.
COMPANY-ESTRANY: (després de pensar la resposta) Ya, es una bomba. Es que soy Bin Laden.
C-N: (amb cara d’admiració i respecte i fent que sí amb el cap) Bin Laden macho...!! (reconsiderant uns segons) Bueno, si tuvieses veinte años más, barba blanca y turbante...
C-E: Bueno, igual sí!! (passa una noia per davant, guinya l’ull al company i fa un gest amb el cap tot assenyalant-la) Tiene un punto.

Ara m’agradaria fer un punt i a part i fer-vos partícips de la nova moda que crec que s’està imposant a TMB. S’anomena Metrolló i consisteix en fer el famós botelló, però als vagons del metro. M’explico: assentat davant nostre hi havia una parella de sud-americans i un duia un got d’aquests de festa infantil de color blau i transparent a la mà. Quan li quedava només un dit al vas va treure d’una bossa vermella de plàstic una botella de whisky d’aquestes d’un euro de marca no t’hi fixis (de les que només beure’n un glop ja tens ressaca per dues setmanes) i se’l va tornar a omplir. Vaig quedar estorat!! Serà una nova moda? Sabia lo de fer el botelló pels carrers, parcs i places de les ciutats, però desconeixia que l’hàbit s’estava estenent als vagons del metropolità...