Ahir va tocar veure el partit a Sabadell. Havíem quedat per sopar amb la colla, així que si veiem el partit a Barcelona després tocava pujar cap allà i, per no endrapar massa tard, vam decidir de veure’l fora de casa (si considerem casa l’Antibiòtic, bar on sempre baixem a veure els partits).
Després de provar amb tres o quatre bars vam anar a para a un hotel (a Sabadell?), guiats pel Marc, que tenia televisió (enorme, però de tub) al pis de dalt. Recordo haver fet el comenta
ri que veuríem el partit a segona graderia, i si molt m’apures, a tribuna, que des de dalt teníem unes vistes fantàstiques de la gent que, aliena al partit que s’anava a disputar, sopava i xerrava amb els amics.
Prenem seient a una taula llarga, amb el permís d’un home que estava assentat. Miro el panorama i veig que tot són avis (algun amb corbata i tot) que estan copant els primers llocs fent valer la seva etiqueta de veterans del bar. El següent pas és fixar-me amb el televisor: mala senyal!! I mai millor dit, ja que la imatge es veu amb neu i cada dos o tres segons fa interferències. La veritat és que no es donaven les condicions idònies per seguir el partit, però, degut a que la resta de bars pels que vam passar estaven plens, van decidir quedar-nos. Millor això que res!!
Comença el partit i, com sempre que el veig acompanyat d’amics, la meva atenció es desvia a la conversa que hi ha a la taula i al joc que fa el Barça. Evidentment, i com quien mucho abarca poco aprieta no estic ni per una cosa ni per una altra. De sobte, darrere meu, sento el soroll del got caient sobre la taula i la típica reacció del que l’ha tirat (el David): “Ostia!!”. Una onada de cervesa amb llimonada cau a sobre la taula i amenaça amb inundar la bossa de patates chips que hi ha oberta. Salvem les patates i al cap d’uns instants l’Alba apareix amb un rotllo de paper de wàter per transformar la taula de nou en zona de secà.
Primer gol: Gudjohnsen. Minut vint-i-set. Tots cridem (bé, dos avis i tres de la nostra taula que a la resta el futbol no els apassiona molt) i un dels habituals del bar es posa a ballar amb els braços en forma de ela i movent-los endavant i endarrere i movent la cintura a banda i banda (arribant-se a ajupir una miqueta en alguna ocasió). De sobte, puja el maître a la catalana, vestit tot de blanc amb corbatí negre (que si no hagués estat pel drap que portava penjant del braç li hagués comentat que el càsting de Mira quien baila no era allà) i ens diu amb to amenaçador i amb veu bastant alta que si tornem a cridar apaga la tele. Me’l vaig quedar mirant amb cara de perplexitat i vaig pensar que igual l’havíem cagat i que quan marquen gol en aquest bar no es crida, sinó que tots s’aixequen i es posen a ballar d’aquella manera tant curiosa, p
erò de seguida vaig descartar-ho, ja que només s’havia alçat un d’ells.
A la mitja part és el torn del sopar i dos avis, al cap d’una estona, pugen amb un plat de truita enorme acompanyat de llesques de pa amb tomàquet (el ballador improvitsat) i amb un entrepà que si no era del tamany d’una barra de quart li faltava poc (el que s’assenta al seu costat).
També ha tornat a aparèixer el maître que li fem extensives les queixes de que el televisor es veu molt malament i que si el pot arreglar. “Ahora lo comunico a dirección.”, en comenta. Al cap d’una estona, puja i es posa a remenar l’aparell (imagino que la direcció el deu haver anomenat responsable de solucionar-ho). La imatge millora (ja no es veu amb neu), però les interferències no desapareixen. “Esto es de ellos” sentencia tot fatxenda com si dominés el tema, després d’estar tocant tots els cables com un condemnat.
Comença la segona part i al minut cinquanta-tres segon gol del Barça (Bojan) i segon got de cervesa que cau per sobre la taula. De nou el David, qui si no!! L’Alba (alies helpdesk) torna a la càrrega amb el rotllo de paper higiènic per recollir el líquid vessat. Ara la pregunta que es palpava a l’ambient era si hi hauria hat trick. Però no de l’Henry, del Bojan o de cap jugador del Barça, sinó del David. Seria capaç de tirar un nou got a sobre la taula i que la xifra passés de dos a tres?
Ens adonem que l’home del primer gol no l’ha celebrat i a falta de ball li reclamem, no sigui que se n’hagi oblidat. Tot obedient, ens torna a delir amb una altre interpretació/recital de la versió modernitzada de El baile de los pajaritos. Salvats!! Ja ho trobàvem a faltar.
Al cap d’una estona torna a fer acte de presència el maître (immediatament pensem que ja ens hem quedat sense partit per tornar a cridar) tot dient-nos amb aire de nou fatxendós: “Voy a darle un poco más de volumen a ver si se arregla esto.”. I, evidentment, no es va arreglar el problema. Si es que de vegades el volum no importa (o és el tamany?). He arribat a pensar que igual la direcció li ha donat de nou ordres de que pugés a solucionar el problema de les interferències o si havia estat per iniciativa seva que tot rumiant se li havia acudit que amb una
mica més de so a la televisió el tema quedaria arreglat (pel tema de la vibració o quelcom semblant).
Al tercer gol (de Eto’o) no hi ha ball, però l’home es gira cap a nosaltres i comença a riure. De sobte, li queden al descobert les dents, o millor dit, la dent de dalt de tot. Se m’escapa un crit de “Cuñaaaao!!” i tots esclafim a riure. Però aquí no acaba tot, ja que l’home sembla haver entès la directa (que no indirecta) i es posa riure tot llançat i tornant a ensenyar l’única dent dient: “Cuñaaaaooo!! Cuñaaaooo!!”.
Al quart gol, també d’Eto’o, tota la nostra taula en cor li demanen que fusioni: el cuñao més el ball i comencem a corejar: “El baile del cuñao!! El baile del cuñao!!”. Però ja no estava per orgues i no vam poder veure l’art eclèctic de la fusió de dues coses tant diferents com el ball i la caracterització d’un dels personatges més curiosos que ha donat la televisió.
Acabat el partit ens esperava una fondue de formatge que, després d’haver d’esperar una estona morts de fred a fora del restaurant, vam devorar amb ànsia i delit.
EN POSITIU.
L’atac blaugrana es va mostrar molt efectiu i em va agradar bastant, clar que l’equip que teníem davant era el Múrcia.
Torna Henry en bona forma...
EN NEGATIU.
... però se’n va Eto’o cap a la Copa d’Àfrica. Gran pèrdua!!
Després de provar amb tres o quatre bars vam anar a para a un hotel (a Sabadell?), guiats pel Marc, que tenia televisió (enorme, però de tub) al pis de dalt. Recordo haver fet el comenta
ri que veuríem el partit a segona graderia, i si molt m’apures, a tribuna, que des de dalt teníem unes vistes fantàstiques de la gent que, aliena al partit que s’anava a disputar, sopava i xerrava amb els amics.Prenem seient a una taula llarga, amb el permís d’un home que estava assentat. Miro el panorama i veig que tot són avis (algun amb corbata i tot) que estan copant els primers llocs fent valer la seva etiqueta de veterans del bar. El següent pas és fixar-me amb el televisor: mala senyal!! I mai millor dit, ja que la imatge es veu amb neu i cada dos o tres segons fa interferències. La veritat és que no es donaven les condicions idònies per seguir el partit, però, degut a que la resta de bars pels que vam passar estaven plens, van decidir quedar-nos. Millor això que res!!
Comença el partit i, com sempre que el veig acompanyat d’amics, la meva atenció es desvia a la conversa que hi ha a la taula i al joc que fa el Barça. Evidentment, i com quien mucho abarca poco aprieta no estic ni per una cosa ni per una altra. De sobte, darrere meu, sento el soroll del got caient sobre la taula i la típica reacció del que l’ha tirat (el David): “Ostia!!”. Una onada de cervesa amb llimonada cau a sobre la taula i amenaça amb inundar la bossa de patates chips que hi ha oberta. Salvem les patates i al cap d’uns instants l’Alba apareix amb un rotllo de paper de wàter per transformar la taula de nou en zona de secà.
Primer gol: Gudjohnsen. Minut vint-i-set. Tots cridem (bé, dos avis i tres de la nostra taula que a la resta el futbol no els apassiona molt) i un dels habituals del bar es posa a ballar amb els braços en forma de ela i movent-los endavant i endarrere i movent la cintura a banda i banda (arribant-se a ajupir una miqueta en alguna ocasió). De sobte, puja el maître a la catalana, vestit tot de blanc amb corbatí negre (que si no hagués estat pel drap que portava penjant del braç li hagués comentat que el càsting de Mira quien baila no era allà) i ens diu amb to amenaçador i amb veu bastant alta que si tornem a cridar apaga la tele. Me’l vaig quedar mirant amb cara de perplexitat i vaig pensar que igual l’havíem cagat i que quan marquen gol en aquest bar no es crida, sinó que tots s’aixequen i es posen a ballar d’aquella manera tant curiosa, p
erò de seguida vaig descartar-ho, ja que només s’havia alçat un d’ells.A la mitja part és el torn del sopar i dos avis, al cap d’una estona, pugen amb un plat de truita enorme acompanyat de llesques de pa amb tomàquet (el ballador improvitsat) i amb un entrepà que si no era del tamany d’una barra de quart li faltava poc (el que s’assenta al seu costat).
També ha tornat a aparèixer el maître que li fem extensives les queixes de que el televisor es veu molt malament i que si el pot arreglar. “Ahora lo comunico a dirección.”, en comenta. Al cap d’una estona, puja i es posa a remenar l’aparell (imagino que la direcció el deu haver anomenat responsable de solucionar-ho). La imatge millora (ja no es veu amb neu), però les interferències no desapareixen. “Esto es de ellos” sentencia tot fatxenda com si dominés el tema, després d’estar tocant tots els cables com un condemnat.
Comença la segona part i al minut cinquanta-tres segon gol del Barça (Bojan) i segon got de cervesa que cau per sobre la taula. De nou el David, qui si no!! L’Alba (alies helpdesk) torna a la càrrega amb el rotllo de paper higiènic per recollir el líquid vessat. Ara la pregunta que es palpava a l’ambient era si hi hauria hat trick. Però no de l’Henry, del Bojan o de cap jugador del Barça, sinó del David. Seria capaç de tirar un nou got a sobre la taula i que la xifra passés de dos a tres?
Ens adonem que l’home del primer gol no l’ha celebrat i a falta de ball li reclamem, no sigui que se n’hagi oblidat. Tot obedient, ens torna a delir amb una altre interpretació/recital de la versió modernitzada de El baile de los pajaritos. Salvats!! Ja ho trobàvem a faltar.
Al cap d’una estona torna a fer acte de presència el maître (immediatament pensem que ja ens hem quedat sense partit per tornar a cridar) tot dient-nos amb aire de nou fatxendós: “Voy a darle un poco más de volumen a ver si se arregla esto.”. I, evidentment, no es va arreglar el problema. Si es que de vegades el volum no importa (o és el tamany?). He arribat a pensar que igual la direcció li ha donat de nou ordres de que pugés a solucionar el problema de les interferències o si havia estat per iniciativa seva que tot rumiant se li havia acudit que amb una
mica més de so a la televisió el tema quedaria arreglat (pel tema de la vibració o quelcom semblant).Al tercer gol (de Eto’o) no hi ha ball, però l’home es gira cap a nosaltres i comença a riure. De sobte, li queden al descobert les dents, o millor dit, la dent de dalt de tot. Se m’escapa un crit de “Cuñaaaao!!” i tots esclafim a riure. Però aquí no acaba tot, ja que l’home sembla haver entès la directa (que no indirecta) i es posa riure tot llançat i tornant a ensenyar l’única dent dient: “Cuñaaaaooo!! Cuñaaaooo!!”.
Al quart gol, també d’Eto’o, tota la nostra taula en cor li demanen que fusioni: el cuñao més el ball i comencem a corejar: “El baile del cuñao!! El baile del cuñao!!”. Però ja no estava per orgues i no vam poder veure l’art eclèctic de la fusió de dues coses tant diferents com el ball i la caracterització d’un dels personatges més curiosos que ha donat la televisió.
Acabat el partit ens esperava una fondue de formatge que, després d’haver d’esperar una estona morts de fred a fora del restaurant, vam devorar amb ànsia i delit.
EN POSITIU.
L’atac blaugrana es va mostrar molt efectiu i em va agradar bastant, clar que l’equip que teníem davant era el Múrcia.
Torna Henry en bona forma...
EN NEGATIU.
... però se’n va Eto’o cap a la Copa d’Àfrica. Gran pèrdua!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada