De bufet lliure.

Aquest dilluns de pasqua, per celebrar la mona amb els amics, vam anar a dinar a un bufet lliure. Per qui no sàpiga que és, us diré que es tracta d’un restaurant on pots menjar tot el que vulguis (si pot ser l’objectiu és rebentar i que no et puguis aixecar de lo plena que tens la panxa) i on la beguda sempre es paga a part. Que penses: no podrien pujar dos o tres euros més el preu i fer-ho tot inclòs?

Per qui no hi hagi anat mai, us donaré una sèrie de directrius per si algun dia decidiu menjar-hi, no us vingui de nou:
a) Veureu que, com he dit abans, us heu d’aixecar vosaltres a buscar el menjar, però a la vegada observareu una gran contradicció: hi ha el mateix nombre de cambrers que a un restaurant normal i corrent. No us espanteu i no us feu il·lusions: només us portaran la beguda.

b) S’ha de menjar molt i aixecar-te quantes més vegades millor per tornar a omplir el plat. S’ha d’amortitzar el preu que es paga, i és important menjar fins que no es pugui més. Normalment s’estableixen competicions esporàdiques entre taules veïnes de dos tipus: qui s’omple més el plat i qui s’aixeca més vegades. Omplir el plat fins a dalt és important per aparentar i per marcar territori amb la resta de taules. I sobretot, mentre vas cap a la teva taula després d’haver-te servit, ho has de fer amb un somriure als llavis per fer-los veure que això ho fas cada dia. Observareu que la cara d’admiració de la resta de clients és directament proporcional a la quantitat ingent de menjar que puguis encabir al plat i que suposadament et cruspiràs. Dic suposadament, perquè segurament només et menjaràs la meitat del que t’has posat.

c) Sempre que hagis vist quelcom que vols menjar, agafa-ho, ja que si t’aixeques més tard a buscar-ho el més segur és que només quedin, amb una mica de sort, les escorrialles. Per exemple: si hi ha calamars arrebossats, quan tu vagis a buscar-ne només quedarà l’arrebossat; si hi ha musclos, quan tu hi vagis totes les closques estaran buides; si hi ha amanida d’algun tipus, quan tu t’aixequis, quedarà més pebrot vermell que enciam.

d) A la taula sempre hi haurà una persona que li fa vergonya deixar-se menjar al plat que ella ha agafat (recalco: que ella ha agafat sense que ningú la forcés i tenint plenes facultats psíquiques i sent major d’edat) i que t’intentarà encolomar a tu les restes que no vol menjar-se ella. És important plantar-li cara i dir-li que no, ja que sinó a qui mirarà malament el cambrer quan reculli el plat seràs tu.

e) Si els postres estan inclosos (no era el nostre cas), és important reservar-se un racó de la panxa per engolir-ne un de cada. I cada vegada que te’n posis un a la boca has de posar cara de resignació, fent veure que ho fas per obligació, i deixar anar la següent frase: “un dia és un dia” o “demà començo el règim”.

f) Quan ja s’ha arribat a un acord tàcit entre tots els comensals de donar per acabat el dinar i us aixequeu de la taula per marxar, ho heu de fer tot recalcant a la gent que estàs molt ple amb frase com: “He acabat doblegat” o “no em puc ni moure”. És important fer veure a la resta que has amortitzat bé els diners que has pagat.

g) I per acabar, un petit consell / truc és anar-hi com més tard millor (si pots a dos quarts de quatre millor que a les dues), ja que així reduïm les hores que passen entre dinar i sopar, i amb una mica de sort ens estalviarem aquest últim.

No voldria acabar el post sense comentar-vos l’anècdota de la jornada. Com que a la taula sempre hi ha una persona que es taca, a la nostra no podia ser menys. Així que quan es va produir aquest fet tant dramàtic, va demanar aquell pot que solen tenir els restaurants (que penses que si els fabricants han de viure d’aquest producte més d’un tancaria perquè s’utilitza molt de tant en tant i no hi ha cap particular que ho compri) i que mal anomenen llevataques. Dic que es mal anomena així perquè sempre queda marca i encara es veu més. Doncs bé, quan el cambrer, després de demanar-li unes quantes vegades li va portar, va deixar-li anar: “Tienes que ir al lavabo para ponerte esto”. Tots ens vam quedar de pedra, i més la persona afectada. El primer que vaig fer va ser mirar les instruccions per si aquest tipus de detergents havien evolucionat tant que ara es prenien via oral o via anal. Però bé, després de donar-li moltes voltes vam arribar a la conclusió de que no, i dissolt amb aigua tampoc es podia prendre ja que era un esprai. Així que va anar als serveis, ho va fer servir a la manera tradicional i va tornar a assentar-se a taula com si no hagués passat res.