Marxa dels castells'08.

L’hora de sortida marcada per l’organització de la caminada era les set del matí, així que havíem de quedar ben d’hora per marxar de Barcelona. L’equip de sempre s’havia disgregat i cadascú arribaria pel seu cantó. Ens trobaríem allà. Així doncs, de Barcelona només pujàvem la Txell i un servidor, que vam posar-nos en marxa a un quart menys cinc de sis. Aquesta vegada la Lliga de Futbol Professional havia estat benèvola amb els caminadors establint l’horari del partit del Barça a les 20:00h, així que vaig poder anar a dormir a una hora raonable i llevar-me no em va costar tant com a la Viladrau – La Garriga.

A dos quarts de set ja érem a Concabella, lloc de sortida de la prova. Cotxes i més cotxes semblaven sembrar tot el poble i buscar lloc per aparcar va esdevenir una epopeia. Finalment, quan el cotxe va quedar estacionat en algun lloc d’algun pla d’alguna masia d’alguna contrada del poble, i marcant quatre graus el termòmetre del cotxe, vam dirigir-nos a recollir la fitxa de control. Després d’algun que altre inconvenient (la Txell, dormida que estava, es va confondre de número de dorsal i la meva targeta van entregar-li a un altre participant per error), amb la tarja a la mà vam decidir fer via cap a la sortida. Allà vam trobar-nos als companys: Xavi, Jordi Atleta, Vernet brothers (Raul i David), l’Alba i el seu pare, el Marc i el Josep amb una companya.

A les set clavades, puntuals tal i com marca la tradició, l’organització va donar la sortida a la prova. Prop de mil dos-cents participants van prendre la sortida i agafar un bon lloc es feia més que necessari. Valent-nos de passes llargues al començament i de córrer després, vam situar-nos dels primers (no entre els màquines, evidentment) i... sorpresa!! On era el David? Estava perdut, no el trobàvem per en lloc. Uns deien que s’havia quedat enrere i els altres que estaria més endavant que nosaltres. Vam seguir el nostre ritme, bo, tot s’ha de dir, on el Xavi sorprenent a propis i estranys va posar-se a tirar del grup tot corrent. Va durar poc l’alegria, però gràcies al Marc, quan portàvem una estona caminant, em posava a córrer i els altres, al veure que érem dues persones corrent, també agafaven el nostre ritme.

Al primer control a Les Pallargues vam ser rebuts amb crits de “A fitxaaar!! Traieu les papers!!” pels voluntaris que s’ocupaven del control. Allà, taronges, pomes i llimones estaven a disposició dels participants. Sense perdre molt de temps i amb el sol sortint a l’horitzó vam continuar la marxa sabent que el proper punt on ens aturaríem ens estaria esperant el tant anhelat esmorzar.

Sortint del poble, al Jordi Atleta li cau el qualificatiu d’isòtop radioactiu en estat inestable, ja que segueix portant les tres o quatre capes de jerseis amb les que ha sortit i la braga embolcallant-li el cap. L’ebullició que s’ha d’estar produint al seu cos és el tema de conversa i esperem que d’un moment a un altre faci explosió, ja que la temperatura exterior anava pujant, però ell no es treia cap samarreta. És més, cada vegada que pujàvem tres o quatre metres de desnivell ell deixava anar la frase: “Ara fa una mica més de fresqueta, no?”.

I sí, arribats a Florejacs (punt de sortida de l’any passat) vam poder omplir l’estómac amb coca, xocolata desfeta, donetes, pastes, cafè amb llet, sucs i alguna cosa més que se’m deu escapar. Jo vaig atacar els donnettes (cinc en total) i un tros de coca gran per disposar de sucre i greixos diversos per donar i vendre i no quedar-me sense energia. Allà, el Raul va trucar al David (el seu germà). Estava per davant nostre i feia uns deu minuts que havia passat per aquell punt. Ostres!! Sí que s’ho tenia amagat. I quin ritme més endiablat que portava!! Sense perdre més temps del necessari i amb ganes d’enganxar al David, vam reprendre la marxa.

Passat Les Sitges vam trobar una mica de boira. Era baixada, així que vam posar-nos a córrer per guanyar temps. Però tant córrer va provocar que ens passéssim un trencall a mà dreta i seguíssim pista amunt. Passats uns tres-cents metres baixaven uns altres participants dient que per allà no es veien cintes vermelles i que segurament ens hauríem equivocat. I quanta raó tenien!! Al desfer el camí vam trobar el maleït trencall i, a córrer més per enganxar al Xavi, el Marc, el Raul i l’Alba que segons semblava sí que havien agafat el camí correcte.

Arribats a Guisona el grup ja s’havia fragmentat. Ara el Marc, el Jordi Atleta, el Xavi i jo havíem deixat enrere la Txell, l’Alba i el Raul (segons el testimoni del Xavi, amb problemes de genolls). Allà ens esperava el control número dos. Faltaven cinc minuts per les deu i érem al quilòmetre dinou i mig aproximadament. Vam proveir-nos d’algun fruit sec per agafar forces i vam continuar a la caça del Xavi que havia decidit no parar i continuar caminant (el rumor que corria entre nosaltres era que anava ja fotut a aquelles alçades de caminada, cosa que ell va negar en rodó i fermament quan vam li ho vam preguntar).

El camí es prestava a córrer de nou, i el Marc i jo vam decidir posar-nos-hi. Al cap d’uns dos quilòmetres, vam girar-nos i no vam veure ni al Xavi ni a l’Atleta. El grup s’havia tornat a trencar i de mica en mica el camí feia la seva selecció natural. Somiant amb l’entrepà de botifarra que ens esperava al següent avituallament, vam anar devorant els quilòmetres.

Quan vam ser a Oluges, el rellotge marcava les 12:12h. No vam veure al David per en lloc, cosa que va fer desanimar-nos (ja que el ritme que portàvem era molt bo) i preguntar-nos quin ritme infernal era capaç de portar aquell ésser humà!! Quinze minuts de parada per engolir: un entrepà de botifarra, un got de brou i quatre donnettes més (es que ja me’n recordava del gust que tenien...). La caça estava servida i tant el Marc com jo sabíem que si hi posàvem de la nostre part el David tard o d’hora acabaria caient. Amb la panxa plena, vam començar a caminar a molt bon pas direcció: la glòria. I per què, us preguntareu? Doncs perquè segons els càlculs que havíem fet tot menjant podíem aconseguir baixar de les set hores. Un al·licient més per donar el millor de nosaltres mateixos.

I finalment, després de decidir córrer arribats als voltants de Cervera (la panxa encara pesava una mica), vam atrapar al David quan restaven uns cinquanta metres pel tercer control situat al bell mig d’aquesta població. Ens va explicar el seu secret per treure’ns tant de temps: córrer els deu primers quilòmetres per tal d’evitar taps.

Sortint de Cervera vam posar-nos a córrer novament i vam deixar al David enrere. Baixar de les set hores ho seguíem veient factible, el que passa que ara amb uns trenta-set quilòmetres a les cames, aquestes ja es començaven a queixar. La pujada de la V que es fa sortint de Cervera per passar per sota de l’A-2 va costar-nos de superar. No estàvem gens frescos. Enrere quedava ja la fàbrica de mobles Mobel Line, edifici emblemàtic que sempre veus a la llunyania i que mai acabes d’arribar.

De sobte, una trucada inesperada: el Jaume. Havia participat a la marató de Barcelona i havia fet un crono molt bo: tres hores i trenta-sis minuts. Ell no estava content, ja que van sobrar-li sis minuts del que tenia pensat, però què caram, era una marató i havia d’estar orgullós, li vaig fer saber!! També recordar-nos que havíem de quedar aquesta setmana per dinar i parlar de la UTMB, però a poder ser dijous tirant a divendres perquè ens podrien confondre amb els germans Chiquito de la Calzada per la manera de caminar!! L’efecte muñecas de famosa s’estava apropiant d’ell i vaig confessar-li que de nosaltres també, que no patís.

Vam arribar a Moncortés de la Segarra (control número tres) quan passaven vuit minuts de la una del migdia. Van informar-nos que quedaven uns vuit quilòmetres per a l’arribada. Quedaven cinquanta minuts per poder baixar de les set hores. Vam mirar-nos amb el Marc, vam donar-nos ànims de que ho podíem aconseguir i vam sortir corrents. Bé, corrents per dir alguna cosa, perquè crec que més que córrer fèiem saltirons del mal que ens feien les cames. Ara qualsevol pujadeta, per molt insignificant que fos, ens feia patir de valent!!

Conforme ens anàvem acostant a la fi, anàvem veient que no podríem baixar de les set hores, però no va decaure l’ànim. Vam donar-ho tot, però arribats a Hostafrancs (que no la parada del metro de la línia vermella) sí que finalment vam adonar-nos que no ho podríem aconseguir la fita. Mala sort!! A part, ara ja córrer suposava patir!! I si corríem era per un espai molt curt de temps.

Finalment Concabella va entreveure’s a l’horitzó i a l’arribada vam poder aturar el cronòmetre en set hores, vuit minuts i quaranta-quatre segons, entrant en el lloc cent trenta-dos de mil cent vuitanta participants. Estava una mica capcot, ja que m’havia fet moltes il·lusions de baixar de les set hores i no havia pogut ser. Ara només quedava assentar-se a esperar als companys, tot menjant donnetes de nou perquè els nou que m’havia cruspit ja havien desaparegut en forma d’energia pels meus músculs i aquests ja no tenien ni força per moure’s. Per tant, havia de tornar a donar-los glucosa.

Més tard van arribar per aquest ordre el David, el Jordi Atleta, el Xavi, el Raul i la Txell i l’Alba juntes. Objectiu aconseguit!! Set punts al sarró, els primers de la Copa Catalana d’enguany que espero veure incrementats el dia vint-i-nou d’aquest mateix més amb els de La Selva del Camp.

Ah!! Segons el GPS del David, la distància total recorreguda va ser de cinquanta-dos quilòmetres i quatre-cents metres, un quilòmetre i quatre-cents metres més que l’any passat. Qui no es consolo és perquè no vol, i per tant, si no hagués estat aquesta distància de més segurament les set hores haguessin estat una realitat. L’any que bé serà l’objectiu!!

M’HA AGRADAT.
-Caminar (o córrer) amb el Marc és tot un plaer. Tenint el mateix nivell i l’un tira de l’altre a l’hora de forçar el ritme.

-Superar amb escreix l'objectiu de la marxa: baixar de les set hores i mitja. L'any passat ho vaig fer en set hores i cinquanta minuts.
-L’entrepà de botifarra per dinar/esmorzar (sento ser repetitiu, però quin plaer!!) i el donnettes, que en sóc un enamorat i no passen dos dies que no em cruspeixi un paquet.
-Veure com l’equip ha respòs hi em assolit l’objectiu d’arribar tots (Raúl inclòs!! jejeje).

NO M’HA AGRADAT.
-No poder baixar de les set hores. Més que no agradar-me, m'ha fet ràbia!!
-El mal i les punxades que em feien el quàdriceps i els isquiotibials als últims quilòmetres.
-Els quilòmetres finals s’han fet inacabables i semblava que no arribava mai Concabella.