Marxa La Selva del Camp'08

Divendres 28 de març.

Vam sortir de Barcelona amb el Jaume i sobre un quart de set ja estàvem a l’hotel, les bosses pujades a l’habitació i preguntant-nos què fèiem mentre esperàvem a la resta de la gent que pujava més tard. Vam decidir anar a donar una volta pel poble. Finalment, després de menjar-nos tres donnuts de xocolata per barba i de donar cinc-centes voltes pels mateixos carrers del mateix poble, vam retrobar-nos amb el Xavi, l’Alba i la Txell al poliesportiu. Havia de venir el Jordi Atleta també, però a última hora va tenir un problema i va haver de quedar-se a Barcelona. Com que tots teníem gana i tampoc no volíem anar a dormir molt tard, vam acordar anar a sopar al mateix restaurant que l’any passat. I quin sopar!! Us puc dir que vaig acabar una mica doblegat!! De primer Rissotto de ceps amb formatge parmessà i de segon una pizza. Havia de carregar les piles pel dia següent que la cosa es presentava molt dura. A dos quarts de dotze ja jèiem al llit, amb la televisió apagada, els ull clucs i dormint com uns socs.

Dissabte 29 de març.

L’hora de sortida eren les set en punt del pavelló poliesportiu, i mitja hora abans ja hi érem. L’organització donava esmorzar i s’havia d’aprofitar. Allà vam retrobar-nos amb els germans Vernet, el Josep i una amiga seva que ja va participar a la Marxa dels Castells. Li hauré de preguntar el seu nom (i estat civil de pas per xaferdejar una mica i saber si estan sortint o no).

Puntuals, a les set, sentim el petard que dona la sortida als cinc-cents vint participats que hi prenem part. Els màquines situats al davant de tot comencen a córrer i nosaltres a caminar tot xerrant de forma distesa amb els companys. El primer tros les cames han d’entrar mica en mica en calor. La xerrameca s’acaba, però, quan després de sortir del poble les primeres rampes de muntanya apareixen. És quan veig que el Jaume comença a tirar cap a munt i jo em situo al seu costat. El tros que ens ha de portar fins el primer control, a l’Albiol, és per un corriol bastant dur i exigent que va fent esses per la muntanya. Passem a més d’un que ja va amb la llengua fora i que gentilment s’aparta a un costat.

Arribats a l’Albiol, toca recuperar forces: aquarius, coca-cola i algun entrepà. I sense perdre molt temps reprenem la marxa que encara quedava més pujada, no tant dura com la que acabàvem de fer, això sí. Arribats a La Mussara, anem planejant fins a arribar al pont de Goi. Aquest any, com que no el fem de pujada, la imatge no és tant espectacular, però val la pena anar-se girant mentre afrontes la forta pendent de baixada per gaudir d’aquesta meravella de la naturalesa en forma de pont. El ritme és molt bo i, com que a les baixades tant pronunciades els hi tinc bastant de respecte, ja fa estona que he perdut el Jaume, que és un as baixant.

Finalment, aconseguim retrobar-nos de nou i arribem a molt bon ritme al següent control: Capafonts. Més beguda isotònica més un plàtan i una taronja serveixen per recuperar forces de nou.

Sortint de Capafonts, prenem una pista amb pujada constant amb un ritme molt bo. Les cames encara estan fresques i això es nota. L’organització, però, ens té preparada una sorpresa: un nou tram que transcórrer per un corriol estret que puja de forma exagerada. Amb el Jaume anem comentant entre esbufecs que el camí puja de valent i que tenim ganes de ser a dalt de tot, i si pot ser a Prades, on un bon entrepà de botifarra ens està esperant. Un cops arribats al poble, reprenem forces. Tenia molta gana i l’entrepà és un vist i no vist.

Ara el nou repte, després de passar per una zona boscosa molt espectacular i de pendent constant, era superar el Tossal de la Baltassana (considerat com a 100 cims), al que accedim a través d’un corriol que puja de mala manera cap a munt. M’he d’aturar uns instants a mitja pujada per recuperar una mica l’alè. Ens hem trobat al Luigi que ens marca un fort ritme de pujada. Però bé, un altre escull superat. Un cop a dalt, les fotografies de rigor i l’autocontrol, és a dir, ens havíem de segellar nosaltres mateixos la targeta de controls de pas.

Ara passem per una zona molt planera que la fem gairebé tota corrents, ja que va carenejant la muntanya. És un plaer anar veient a banda i banda com les muntanyes s’alcen al costat nostre. Passat aquest tros ens deixa al peu de la Mola d’Estat, un dels millors punts de la marxa: sobre una pedra immensa gaudeixes d’un paisatge excepcional i d’un barranc que si fas un pas més pots acabar a baix de tot.

Arribem al refugi dels Cogullons gràcies a una pista que baixa i que ens permet recuperar temps, ja que la fem corrents. Des del refugi també gaudim d’unes vistes de tres-cents seixanta graus espectaculars. Portem una miqueta més de trenta-vuit quilòmetres, i això vol dir que encara ens queden uns trenta per acabar.

Sortim del refugi i ara afrontem una forta pendent de baixada per un corriol estret. Com he gaudit baixant-lo, a una velocitat molt bona, però atent als trossos més perillosos. Abans d’arribar al control següent ens esperava una petita sorpresa: un tros de pujada que, degut als quilòmetres acumulats a les cames i al fort ritme que portàvem, se’ns va fer molt dur.

Arribem a Farena, on ens comenten que han passat cent vint-i-set participants. Després de la pausa de rigor per tornar a agafar forces el Luigi ens anima a seguir. Uns quants quilòmetres enrere he patit un parell de mitges revinclades al turmell del peu dret mentre baixava i ara em fa bastant mal. Se’m va passar pel cap, per primera vegada des de que faig marxes, que potser, si la cosa va a més huré d’abandonar. De totes maneres ara tocava pujada i esperava que la cosa afluixés una mica.

No us enganyaré si us dic que les forces ja anaven molt justes i que les dues pujades que havíem d’afrontar fins a Mont-ral van fer-se eternes. No vam parar i ens anàvem autoanimant per no decaure. Ara el Luigi s’havia esfumat i ens havíem quedat sols. Quina alegria quan vam veure Mont-ral al fons amb la seva església!! Es veia lluny, però ja teníem un punt de referència on agafar-nos. Un cop vam ser allà, vam assentar-nos en una cadira i vam prendre’ns el nostre temps de descans.

I què bé que ens va anar!! Amb forces (que ens semblaven) renovades afrontàvem després d’una llarga baixada l’última de les pujades fortes. Vam anar amb cautela, sense apretar molt el pas ja que ens havien dit al control que era dificultosa. En realitat la pujada va resultar no ser tant dura i no us imagineu el que vam alegrar-nos. Això sí, ara, immersos de ple en una mitja pàjara (marejats i amb la vista borrosa) baixàvem cap a l’Albiol mentalitzats de que havíem de menjar bastant per a recuperar tot el que havíem perdut.

I així ho vam fer. Vam atracar literalment l’avituallament: dos entrepans, cinc trossos de coca i dos gots de coca-cola, van ser el resultat del meu pas per l’Albiol. Ara tot el que quedava era baixada, però no per on havíem pujat pel matí, ja que el recorregut transcorria per altres camins. Eren un quart de cinc i quedaven uns catorze quilòmetres.

El següent control era Bonretorn, on vam arribar-hi després de baixar un corriol que va permetre’ns veure La Selva del Camp al fons, un tros d’asfalt i una pista de pendent considerable i en zig-zag. Ara corríem els trossos que ens ho permetien les cames. A mesura que anàvem avançat el mareig s’anava passant, senyal que ara havíem menjat bé.

Sortíem de Bonretorn a les 17:20h. Va ser quan vaig pensar que quedant una mica més de sis quilòmetres per l’arribada encara podríem clavar les onze hores. Temps espectacular, no cal dir-ho!! Vaig apretar el pas, còrrer, galopar, trotar... El Jaume em seguia darrera a dures penes. Sabia que no anava molt bé, però quan abans arribéssim abans acabaríem i de vegades, si t’acomodes és pitjor. En aquest tros em vaig trobar molt còmode. Sembla mentida, no? Amb seixanta-un quilòmetres a les cames...

Conforme anem arribant a La Selva del Camp, vaig veient que l’objectiu de les onze hores no l’aconseguirem. Per més que accelerava el pas, els minuts anaven avançant de pressa i nosaltres no acabàvem d’acostar-nos-hi.

Quan vam entrar als carrers de La Selva del Camp, el Jaume em va agafar el relleu. Com corria ara ell!! No podia agafar-lo. Està acostumat a córrer per asfalt i això és notava. Ara era ell qui m’havia d’anar donant ànims a mi. Entrem al poliesportiu, ens fan el darrer forat a la tarja de control i aturem el cronòmetre en onze hores i cinc minuts. Uff!! Quin cansament!! Estava baldat i només tenia ganes de prendre una coca-cola i assentar-me a la gespa que hi havia fora.

El resultat final és per estar orgullós. Jo he baixat tres hores i vint-i-cinc minuts respecte l’any passat. La mitja surt a 6,17 Km/h per superar un desnivell acumulat total de 4.750 metres. La veritat és que realment és una marxa dura, de les que en algun tram has patit de valent. Per això quan assegut a la gespa pensava amb el que havíem fet, em sentia realment cofoi.

M’HA AGRADAT.
El recorregut, preciós: Pont de Goi, els Cogullons, La Mola d’Estats... Unes vistes excepcionals.

Que l’organització hagi decidit canviar el sentit, ja que d’aquesta manera el que l’any passat vam pujar ara ho baixem i a l’inrevés. És una idea molt bona.

L’esmorzar que et donen abans de començar la prova. És molt necessari i és de les poques proves en les que he participat que ho fan.

La marca que hem fet. Certament espectacular. He baixat tres hores i mitja respecte l’any passat. No m’ho pensava!!

El temps ha estat ideal per caminar. No feia gens de calor (bé, menys quan pujàvem!!) però tampoc feia un fred insuportable. Amb màniga curta gairebé tot el recorregut.

Avui he enviat pel matí quan m’he llevat un missatge al Xavi, per saber com els havia anat. El temps que invertir va ser de tretze hores i trenta minuts. Ells també han baixat una hora respecte l’any passat. Felicitats!!

NO M’HA AGRADAT.
Que el dinar que l’any passat el vam fer a Prades amb gairebé trenta-vuit quilòmetres aquest any l’hem fet com a esmorzar amb vint-i-sis quilòmetres. Això ha comportat que passéssim una mica de gana i fins i tot en alguns moments de l’etapa ens entrés alguna mini pàjara.

Haver de fer l’hora i mitja en cotxe des de La Selva del Camp fins a Barcelona. Es fa molt pesat i més amb el mal que et comencen a fer les cames.

Les sensacions de no saber si el turmell aguantaria o no.