Mascletà / Cremà blaugrana.

Sé que és un títol fàcil, ja que a València estan en plenes falles, però per què aquest titular? Em justifico. Doncs perquè l’equip sencer són una colla de petards (d’aquí mascletà) i ahir va cremar (d’aquí cremà) la poca credibilitat que tenia quedant eliminat de la Copa del Rei. Una eliminatòria que té un regust a l’any passat, ja que per segon any consecutiu el Barça va tornar a caure eliminat a semifinals al torneig del KO.

Després del ball televisiu que ens van obsequiar els principals operadors de televisió del país: ara el dono jo en obert, ara el dono jo en modalitat PPV, ara el dono jo en obert, ara el dono... (cal que segueixi?) vam poder veure’l per TV3-la teva i en obert. Ja m’agradava, un partit d’aquells tranquil a casa i més tenint en compte que el dia d’ahir va ser una marató esportiva blaugrana. Venia de veure a les 19:00 com el Barça de bàsquet es desfeia del CSKA de Moscú en un partit dels de caixa o faixa i en un èpic i emocionant final (amb una cistella fallada per ell en l’últim segon), cosa que li valia la classificació pels quarts de final de l’Eurolliga. I això, li hem d’afegir que el Madrid de bàsquet va quedar eliminat i no podrà disputar la Final Four que es celebrarà a la seva pista en un altre partit a caixa o faixa. Doncs bé, el dia es presentava rodó (amb la caixa del Barça de bàsquet i la faixa del Madrid de bàsquet) per a seguir gaudint a poder ser d’una altre caixa blaugrana que ens donaria el pas a la finalíssima de la Juan Curling Cup. Que consti que, com per tots és sabut que l’alegria del culé mai és completa, era un partit el de València que amb 1 -1 de l’anada s’havia d’anar a per totes i això no m’agradava. No per res, però es que no veig l’equip com per anar a per totes...

Rijkaard deixava a Henry a la banqueta i sortia amb la tripleta atacant Iniesta – Eto’o – Bojan. Què us puc dir del partit? Doncs que ja al minut divuit se’m va quedar cara de pomes agres quan Baraja des de fora l’àrea va inventar un xut potentíssim i imparable que va fer que Víctor Valdés encaixés el primer gol de la nit. Imagineu-vos!! Ara el Barça estava obligat encara més a reaccionar. Mala senyal, perquè crec que aquesta temporada el Barça no ho ha fet a cap partit això de reaccionar.

Els homes de Frank no estaven jugant bé i a sobre es trobaven amb un gol en contra. Però bé, vaig comptabilitzar fins a cinc ocasions a la primera part (poques si tenim en compte que el Barça havia d’anar a marcar com a mínim dos gols per passar de ronda): dos de Milito amb el cap, una d’Iniesta, un contraatac (sí, sí!! Un contraatac!!) que Bojan perd dintre de l’àrea la pilota a l’últim moment i un xut molt fort d’Abidal des de la frontal de l’àrea.

I a les acaballes del partit, al minut quaranta-quatre (minut mooolt, però que moooolt psicològic), va arribar el segon gol del València, marcat per Mata que posava les coses més que difícils pel conjunt barceloní. Just un minut més tard, el col·legiat va xiular el final de la primera part.

La segona part va anar de la següent manera:
Minut 4. Gudjohnsen xuta per sobre del travesser.
Minut 10. Xavi xuta una falta que se’n va fora.
Minut 22. Bojan xuta desviat a la dreta de la porteria.
Minut 24. Gran combinació entre Bojan i Iniesta, que centra i ni Henry (que havia sortit a la segona part) ni Gudjohnsen arriben a rematar.
Minut 26. GOOOOL!! Henry de cap a centrada de Silvinho que torna a posar al Barça dintre el partit. Miracle!! Al·leluia!! Endavant!! Que sonin les campanes!! La remuntada és possible!! Alabat sigui Déu!! Vosaltres podeu!!
Minut 26 i mig. Més al·leluies, més endavants, més sonar de les campanes, més alabats sigui Déu...
Minut 27. Gol de Mata que situa el tres a u al marcador. Ara aquells crits de joia i alegria es van convertir en mecagun conys, en òsties putes i en colla de pesseters i mercenaris que no sentiu els colors.
Minut 28 a 34. Més renecs que no puc reproduir.
Minut 35. GOOOL!! Samuel Eto’o aconsegueix el tres a dos i l’emoció m’embarga i veig que la gesta és possible. Ara tornen els al·leluies d’abans, els endavants d’abans, els alabats sigui Déu d’abans i potser no veig tant mercenaris ni pesseters als jugadors. Va venir-me al cap aquell partit de Copa del Rei de fa molts anys (amb Robson, potser?) contra l’Atlético de Madrid al Camp Nou amb el macanudo Pizzi que va guanyar èpicament (com el de basquet contra el CSKA una hora i mitja abans, bona senyal) per cinc a quatre. Per cert, sempre he pensat que aquest partit, el de Wembley i ara el de París haurien de ser de visualització obligatòria pel culé com a mínim una vegada a l’any. Els jueus no van a la Meca? Doncs nosaltres mirem els partits!!
Minut 36. Bojan a passada d’Eto’o xuta alt. El joc ara consistia en un atac i gol constant del Barça que tenia completament arraconat al València a la seva àrea.
Minut 38. Iniesta xuta molt malament, però xuta i ho prova.
Minut 40. Endavant!! Som-hi!!
Minut 41. Encara és possible!!
Minut 43. Barça, Barça!!
Minut 45. Uiuiui... Encara no passarem...
Minut 46. Això ja està molt complicat.
Minut 47. Apa, cap a casa de nou!!
Minut 48. L’àrbitre xiula el final del partit. Sí, cap a casa una altra vegada.

Sabeu què es lo fotut del cas? Bé, hi ha dues coses fotudes del cas. La primera és que el pitjor València dels últims anys (a quatre punts del descens a la Lliga i amb una merder intern que fa por) ha aconseguit eliminar al Barça. I la segona cosa fotuda, és que el gran Mag Fèlix (més conegut com “Te enteras, imbécil? Capfluix!!”) que surt amb el seu pèndol pronosticant el futur al programa Versió RAC1 del Toni Clapés (gran programa, per cert) va dir que no passarien l’eliminatòria. Fins aquí correcte, la Copa del Rei és un títol de segona fila. Però es que el que ara em preocupa és que també va predir que tampoc eliminaria al Shalke 04!! No crec en coses d’aquestes, però és que les sol endevinar. Tremolem companys, que la cosa està molt fotuda!! Puc acceptar quedar eliminat pel Manchester, però pel Shalke 04 ni parlar-ne!! No vull ni pensar què passaria...

Ni la prima promesa per Joan Laporta ni res de res serveix ja perquè el Barça aixequi el cap i surti al camp amb convicció de que poden guanyar els partits. Què es pot fer perquè aquests jugadors creguin en ells mateixos?

EN POSITIU.
Els moments d’il·lusió i d’empènyer a l’equip a marcar el tercer gol que li donaria el passaport per la final.

EN NEGATIU.
Evidentment, l’eliminació de la Copa. Era un títol que pensava que de totes totes el Barça guanyaria. Era el més factible d’aconseguir. No hagués salvat la temporada, però haguéssim pogut celebrar quelcom.

La reacció del Barça va arribar molt tard. Quan va prémer l’accelerador va marcar dos gols i realment es va veure un Barça potent (sí, digueu-me atrevit perquè tampoc va haver-hi per tant), que podia guanyar el partit.

S’ha perdut aquella solidesa defensiva que feia que fos molt difícil marcar-li un gol al Barça. I d’això no fa tant, potser quatre o cinc partits!!