Què fer amb Ronaldinho?

Avui quan m’he connectat a la pàgina web del diari Sport, el titular era: “Què passarà amb Ronaldinho?”. Doncs la veritat, si us he de ser sincer, és que jo no ho sé. Les úniques persones que tenen el futur del jugador brasiler a les seves mans són: en primer lloc ell, i en segon lloc la junta del Barça, i per aquest ordre. Però bé, el que sí que puc fer és respondre a aquestes preguntes d’acord amb el que a mi m’agradaria que fes el Barça:
- Que compleixi el contracte? Rotundament no.
- Traspassar-lo? Rotundament si.
- Carta de llibertat? Home, si no hi ha cap més remei, el Barça s’estalviaria un bon grapat de diners corresponent a la fitxa que cobra el jugador.

I si em permeteu, m’agradaria argumentar el perquè d’aquesta opinió tant rotunda que tinc:

a) Ha tingut una falta d’implicació molt gran amb el club que el paga (adornada amb dosis d’egoisme exagerat) i la seva actitud en vers als companys i l’equip ha deixat molt que desitjar. les dues primeres temporades, quan era el crack absolut i li plovien els elogis de tot arreu, si no podia jugar un partit per lesió o sanció sempre el veies per les graderies del Camp Nou signant autògrafs i donant suport moral als seus companys. Ara ja amb prou feines el veus entrenar. El president, els jugadors i l’entrenador l’han defensat per activa i per passiva davant dels atacs dels periodistes i del famós entorn. I ell els ho paga així.

b) Ronaldinho actualment és més una marca que un jugador de futbol, es dedica més a prestar la seva imatge per generar ingressos atípics (entenguis per aquest concepte els diners que no van inclosos al sou) que a obsequiar-nos amb filigranes i passades màgiques per guanyar partits.

c) Aquella conjunció màgica entre el club i el jugador que es va consolidar les dues primeres temporades, poc a poc ha anat a menys fins a convertir-se en una desunió tràgica. Barça i Ronaldinho mica en mica han anat separant postures i últimament s’ha transformat en un matrimoni de conveniència. L’un perquè l’interessa que el jugador no es devaluï (més del que ja està) i l’altre perquè cobra religiosament cada més.

d) La festa i els excessos acaben passant factura, i més en un jugador d’elit. No s’ha cuidat gens i mica en mica i s’ha anat deixant físicament fins a tenir un nivell de forma pèssim que ha obligat als metges del Barça a fer-li una pretemporada en ple mes de desembre.

e) Ha estat un jugador que ha mostrat dues cares (com Jekill y Mr. Hide): quan tot ha anat sobre rodes, les rialles i signes surfers amb les mans estaven a l’ordre del dia. Ara que s’ha girat la truita i les coses van maldades, ha desaparegut tot ell, signes i somriures inclosos. S’han acabat rodes de premsa (que no vagin lligades a cap contracte publicitari, és clar), ha evitat les preguntes del periodistes, als aficionats, a tothom... S’ha amagat sota una gorra, unes ulleres de sol i uns cascs lligats a reproductor de música que sempre treu fum. I només s’amaga i no dona la cara qui té por d’explicar les coses, qui sap que ha fet coses malament i sap que li poden tirar en cara. És ben cert que saps els moments difícils et serveixen per saber amb qui pots i amb qui no pots confiar, i crec que de Ronaldinho millor no refiar-se’n.

Això sí, si us plau, el que els demanaria a Joan Laporta i companyia és que quan l’haguessin d’acomiadar (que no dubto que ho faran), el miressin als ulls, li donessin la mà i li diguessin: “Gràcies per tot!!... I ara ves a prendre el pèl a un altre!!”