Benvinguts al planeta terra.

Descordeu-vos els cinturons. La temperatura a l’exterior s’ha refredat una mica, però encara es conserven les esperances intactes. No hi ha res perdut. Només és un empat. Un empat que m’agrada, però. Per evitar relaxacions i creure’ns que sense sortir al camp ja hem guanyat per golejada. Per posar a cadascú al seu lloc. El missatge? No hi ha partit fàcil i qualsevol equip ens pot donar un ensurt. Abans del partit, tot feia olor a golejada: el carrer, quan parlaves amb la gent, quan escoltaves la ràdio, quan llegies el diari, la roba que et posaves, quan obries la nevera, quan ho consultaves amb el coixí... En resum, que la pregunta era: quants gols els marcarem a aquests avui? I, per fer-nos baixar del núvol en el que estàvem instal·lats, pam! L’empat. I és que el Barça no va jugar gens bé ahir: molt lent i mancat de ritme. Això sí. El Basilea, amb l’orgull ferit pel cinc gols encaixats a casa seva, va jugar un partit molt seriós tant en defensa com en atac i li va sortir bé.

Repassem l’alineació:
- Bojan a l’equip titular acompanyat per Henry i Hleb.
- Banqueta de luxe: Eto’o, Messi i Xavi. Ah!! I Pedroooooo.
- No convocats de luxe: Touré i Alves.

La primera part va ser avorridota. El Barça jugava sense velocitat, sense ritme (aquell que li demanava en van Gaal a l’Oscar García), sense gairebé verticalitat. Disposava d’alguna ocasió, però el gol es resistia a arribar. Pel que fa al Basilea, va tenir les seves ocasions per batre a Valdés. Amb aquest mal sabor de boca que va deixar-nos aquest futbol sintètic del Barça, acostumats com estàvem al caviar pur i a l’embotit ibèric, va acabar el primer temps amb una pregunta: estàvem ja entrant en crisi? Al minut cinc encara no havíem marcat cap gol i, el que era més greu, al minut quaranta-cinc tampoc.

La segona part va començar amb el mateix tarannà. Es repetien els mateixos errors que a la primera i cada vegada veia més clar que aquest partit no diré no golejaríem, sinó que ja veuríem si el guanyàvem. Va ser el moment en que Guardiola es va aixecar de la banqueta i va tocar xafarranxo de combat: Xavi i Messi entren al camp a l’hora substituint a Víctor Sánchez i a Bojan respectivament. I res més lluny de la realitat: el partit va començar a guanyar en velocitat i als dos minuts dels canvis, després d’un teva-meva amb Henry, Messi va marca el gol del Barça.

(NOTA: segur que Mourinho o algun entrenador sobrat, hagués canviat a Messi després de fer el gol, ja que la feina, en teoria, estava feta).

El partit va tornar a entrar en una davalla on l’avorriment tornava a instal·lar-se entre la parròquia blaugrana. I va arribar la jugada que ho va capgirar tot: vam passar del remat de cap d’en Piqué al pal, a anar-nos-en a pique pel pal rebut pel gol del Basilea. Un empat merescut pels mèrits fets pels uns i altres. Així que, de nou, us dono la benvinguda a tots al planeta terra, on les golejades cada jornada no són possibles.

EN POSITIU.
El Barça, gràcies a la victòria ahir de l’Sporting de Portugal, ja té la classificació assegurada. El primer lloc, però, s’haurà de suar i no perdre la jornada que ve al camp portuguès. Per tant, l’empat és un mal menor.

EN NEGATIU.
La lesió d’Iniesta. Sis setmanes!! Farà que es perdi els partits “importants” de la Lliga: Sevilla, Madrid, València, ... En fi, que algú que jo sé ens agafi confessats.

El joc, que no va ser el dels darrers partits. Va faltar de tot.

L’assistència a l’estadi segueix sent de les més baixes. Què redimonis passa?

Fi a la ratxa d'onze partits consecutius guanyant.