De Karaoke.

Gran nit la del divendres! Cada quatre mesos més o menys ens reunim amb uns companys que vam estudiar junts fa molts anys i, com no, festa, festa i més festa.. Després de sopar i de les pertinents copes de rigor per anar una mica entonats, vam anar a una discoteca amb karaoke. La manera de poder pujar a cantar a dalt de l’escenari és la següent: no tenir vergonya (ajuda bastant el desinhibidor universal anomenat alcohol) i demanar alguna cosa a la barra perquè t’entreguin un tiquet. A continuació, d’una de les carpetes que va de taula en taula, has d’escollir un cançó. Érem cinc companys en total (la nit sempre fa la seva selecció natural abans d’entrar a la disco i les dones d’alguns sempre pesen més que els teus antics amics de classe) i tres només complien una de les condicions per poder pujar a cantar a l’escenari: demanaven coses a la barra per aconseguir tiquet. El tema de la vergonya no el portaven molt bé i no volien acompanyar-nos a cantar. Ens deixaven sols davant el perill. Per tant, només hi havia dos voluntaris per fer un cara a cara amb el micròfon: l’R i un servidor.

La primera cançó, després de triar i remenar, va ser una poc clàssica en el món dels karaokes, però que m’agrada molt: “20 de abril”, de Celtas Cortos. Vam fer animar una mica la parròquia asseguda als sofàs. Gràcia i salero en plena fusió de moviments i posada en escena. No ens va quedar malament, sincerament. De fet, la tornada de la cançó la cantàvem un tros jo i un tros ell. No estàvem nominats!! Quan la música va parar, vaig arrancar-me amb una cançó que s’ha esdevingut un clàssic als nostres sopars: “Porque tu te ves bonitaaaa tu te pones orgullosa, ni más ni menos, ni más ni menos...” i la gent va xalar bastant, perquè no dir-ho. Curt, però intens. Va sonar alguna que altra ovació...

Va ser llavors, quan vam treure la nostra vena aflamencada i canyí, que vam decidir cantar,a proposta de l’R, el mític “Toro guapo” del Fary (ja sabeu “que se lleven aqueeeeel, toro del aguaaaaa, que se lleven aqueeeeel toro del río...”). Però després d’una recerca infructuosa al llibre, l’encarregat de punxar els discos va dir-nos que no estava. Què hi farem! Però n’havíem de cantar una de ponent. De sobte, l’R va dir-me: “Ja la tinc!”, assenyalant una línia del full. La zarzamora. Apa aquí! Val, perquè no, vaig contestar-li, però jo només em sé la tornada, per tant la resta és tota teva i l ‘hauràs de fer sol. Hi va estar d’acord.

Quan van cridar-nos i va sortir el títol de la cançó el públic amb cara astorada, va començar a aplaudir-nos tímidament. Som-hi, R, tot teu, li vaig dir. Recorda, jo només la tornada! I sí, sí, com un autèntic campió, i amb la veu i el to de tonadillera (per cert, cançonetista en català, segons un traductor d’internet) adaptat per l’ocasió, va arrancar!! Quin art, sisplau! Evidentment, vam triomfar, com no podia ser d’una altra manera. La originalitat al poder! Ens vam endur els aplaudiments del respectable. Seguint la tradició, quan va acabar la música, vaig arrencar-me amb un altre tros de la cançó d’abans: “Vente mi siana guana, vente mi siana, mi siana guana, vente mi siana, mi siana guana que yo te quierooooo...”.

Animats com estàvem, encara teníem un altre tret a la recambra: ens quedava l’últim paper que ens donava el dret a tornar a enfilar-nos a dalt de la palestra. I estàvem disposats a utilitzar-lo. Vam agafar de nou el llibre i vam començar a mirar cançons. El meu top two era: “América” de Nino Bravo i “La donna e mobile”, no necessàriament per aquest ordre. Essent sincer, la segona cançó quedava altament desaconsellada degut a la meva veu amairenada (veure Carmen de Mairena) que segurament faria que destrossés de dalt a baix aquest clàssic. Finalment, com que a l’R li feia molta il·lusió i contra això no es pot lluitar, vam decidir tancar la nostra gran actuació amb la cançó “Por la raja de tu falda” d’Estopa.

Resultat de la nit: bon sopar, després del quart JB amb cola ja vaig perdre el compte (però crec que no en va venir cap més) i la veu la tinc igual que abans d’home molt home.