Millor, impossible!

Perdoneu-me que comenci citant el títol d’aquesta pel·lícula (que no he vist), però és que m’ha semblat molt apropiat. El sorteig pels interessos blaugranes no ha pogut anar millor. Ens ha toca, a priori, el rival més dèbil (mira, com el programa aquell de televisió...) dels quatre que ens podien tocar. A saber a part del designat Olympique de Lyo: Chelsea, Inter de Milà (amb Mourinho de director d’orquestra per si li tocava venir de nou al teatre) i Arsenal. I és que quan les coses et van de cara, la sort sempre et somriu, siguis on siguis. I com que diuen que va per barris, s’ha quedat instal·lada al de les Corts, perquè allà a Chamartín ja poden tremolar que els ha tocar el Liverpool (amb Beatles inclosos i cd de regal) amb el partit de tornada a Anfield. Laporta també haurà ballat alguna cançó d’aquest conegut quartet quan ha conegut la designació? Així doncs, us prego ja que comenceu a resar unes petites oracions pel difunt Reial Madrid que en breu (pels volts de febrer) deixarà de ser equip europeu per centrar-se única i exclusivament en el seu objectiu d’aquesta temporada: aconseguir una plaça per anar a la UEFA l’any vinent.

De totes maneres, tornant a mirar els aparellaments (que no oblidem que parlem de vuitens de final i no de semifinals ni quarts...) que la deessa fortuna ha dictat, ens trobem amb un Manchester United – Inter de Milà, o millor dit, dos dels possibles finalistes es troben ja a vuitens i un d’ells dirà adéu. I també un Chelsea – Juventus, per tremolar... I per contrapartida, trobem que equips com el Panatinaikos poden passar a quarts si guanyen al Vilareal. En fi, tot un al·licient... Resumint, que hi ha eliminatòries més fortes a vuitens que les que podem trobar-nos a quarts! A mi, particularment i mirant-m’ho des del punt de vista culé, ja m’està bé! A l’espectacle i al morbo, ja és un altra cosa...