Primer acte de la tragèdia blanca.

Apoteòsic! I sobre mullat, que ahir no va parar de ploure durant tot el partit. Ara, jugant amb l’avantatge de que sé què ha passat perquè ja ha acabat el clàssic, què voleu que us digui... Crec que no canvio la golejada o la maneta que demanava pel que va passar ahir. Perquè ahir el Barça va ser cruel, va ser dolent, com aquells personatges malvats de les tragèdies gregues. Els vam estar donant esperances, els vam estar posant la mel als llavis durant gairebé tot el partit, fent-los creure que podrien treure un resultat positiu i digne del Camp Nou. Ha! Creieu-vos-ho, insensats! Feu-vos il·lusions i castells a l’aire. Toqueu el cel, gaudiu del moment, perquè a l’hora de la veritat, res de res. La glòria només esta reservada pels millors, els campions, els autèntics números u. La davallada a l’infern és més dura quan has tingut el cel a tocar. Els protagonistes del desenllaç fatídic blanc van ser el malvat Eto’o, que s’hi va recrear fallant un penal (minut setanta), per esmenar el seu error marcant un gol de córner (minut vuitanta-tres) i Messi, que ahir tot sigui dit no va estar gens fi, posant a tots al seu lloc amb un tros de gol (minut noranta-u).

A mi m’agrada sempre dir les coses com són, i aquest Madrid tant acabat, que va venir amb els efectius que va venir (vuit o nou baixes), que tothom donava per golejat i mort, que el Barça havia de guanyar sense baixar de l’autocar, va fer un partit molt seriós en defensa. El plantejament, però, va ser d’equip petit: tancats darrere, perdent tot el temps del mon i esperant que el Barça perdés la pilota per sortir al contraatac. Això sí, l’àrbitre també va afavorir aquesta tàctica blanca essent molt permissiu i no ensenyant targetes per la quantitat de faltes (alguna d’elles pujada de to) que van fer.

I ahir vam veure un bon partit (la primera i la segona part se’m van passar volant!), on el Barça va ser qui va portar tot el pes del joc (possessió gairebé del setanta per cent) i on el Madrid va disposar m’atreviria a dir de les ocasions més perilloses del partit (a banda dels gols i el penal) mercès a, si no em descompto, un parell d’ocasions claríssimes per avançar-se al marcador, fruit de dos contraatacs. Però un gran Valdés va impedir-ho. I és de justícia situar al porter blaugrana on es mereix, a dalt de tot. Perquè segurament si el Barça va guanyar ahir va ser gràcies a ell i a les seves parades. No vull pensar què hagués passat si el Madrid s’hagués avançat al marcador.

Què he après? Doncs que potser l’eufòria no és bona, perquè ahir vaig veure a un Barça que va jugar bastant precipitat a la primera part, amb aquella ànsia d’anar a buscar el primer, perquè tothom sabia que si el primer queia aviat, segurament el segon, i el tercer i ves a saber quants més en podrien caure. Però no va ser així. I recordant al mític Casaus, no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. De totes maneres, ja són dotze punts que el Barça li treu al Madrid, o el que és el mateix, quatre partits de distància quan tot just s’han disputat quinze jornades de lliga. Impactant la dada.

EN POSITIU.
Malgrat que el joc del Barça no va ser del millor que s’ha vist aquesta temporada, vam veure un partit molt distret i emocionant. D’aquells que fan afició.

Sens dubte, el Madrid se’n va tocat del Camp Nou.

Víctor Valdés ahir va salvar al Barça i va tenir una nit molt inspirada. Dedicat a tots els seus crítics, imagino!

EN NEGATIU.
Gudjohnsen no em va agradar gens. Va perdre pilotes al mig del camp bastant perilloses que van suposar algun que altre contraatac blanc. Però ja sabem que tècnicament és limitat i, d’on no n’hi ha no en pot rajar... Ai, bacallà!!

Messi, malgrat el gol, va fer un partit molt discret.

L’àrbitre, lluny d’escombrar cap a casa, va posar a més d’un culé (entre els que m’incloc) els nervis de punta. No em va agradar gens l’arbitratge. Raser diferent pels dos equips.

Això de que els dos equips surtin a l’hora al començament del partit, no m’agrada. Trobo a faltar aquelles escridassades que rebia el Madrid fa anys. Encara sento els xiulets al traïdor quan va trepitjar el Camp Nou per primera vegada amb la samarreta blanca (jo estava al camp!).