Està plovent, però em vull mullar.

Ahir feia un dia de gossos, però quan vaig plegar de treballar tenia una idea ben clara: sortir a córrer una mica per Collserola. Des del cap de setmana passat que no havia fet res i el cos ja m’ho demanava. Estava també l’afegit que aquest cap de setmana no havia de participar a cap prova, així que em serviria per entrenar-me una miqueta.

Quan vaig arribar a casa plovia una miqueta, però tenia ganes de mullar-me. “Està plovent, però em vull mullar”, com diu la cançó. Tenia ganes de sentir com les gotes de pluja queien sobre el meu cap, relliscaven per sobre els meus braços i m’acariciaven la cara. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades. Només tancar la portar vaig evitar creuar-me amb el sofà (no vaig aconseguir-ho perquè en un pis de cinquanta metres quadrats per més que vulguis evitar-lo sempre acabes topant amb ell), vaig posar-me els pantalons curts, la samarreta de màniga curta, les bambes i els auriculars a les orelles. Així que a ritme del nou disc d’en Melendi vaig començar la meva aventura passada per aigua. Plovia, però era una pluja fina d’aquelles que no molesta.

Vaig anar fent via fins a plantar-me a la carretera de les Aigües. Però quan vaig ser allà es va consumar la tragèdia: va començar a ploure a bots i barrals. Home!! Això no és el que havíem pactat!! Pluja fina sí, inclòs una mica més gruixuda també, però que plogui d’aquesta manera... Vaig estar esperant aixoplugat sota un arbre (és un dir perquè, de tota manera, em mullava igual), però com que la cosa no amainava, vaig donar la volta i vaig tornar tot corrents cap a casa sota l’aiguat i pel mig del carrer, moll de dalt a baix, davant les mirades de sorpresa dels vianants que buscaven com podien un lloc on resguardar-se de la forta pluja que queia. L’avinguda del Tibidabo s’havia convertit en un autèntic riu on l’aigua baixava molt ràpid i m’arribava ben bé fins els turmells. Els pocs cotxes que passaven m’esquitxaven, però tant m’era, vaig pensar: està plovent, però em vull mullar.