Hospital i victòria.

Faltava un quart d’hora per començar el partit. Ja havia escoltat l’alineació: no jugava ni en Messi ni en Puyol (ni Xavi lesionat pel virus FIFA). La sorpresa que es guardava Guardiola a la màniga era la titularitat d’en Víctor Sánchez per fer jugar Iniesta d’extrem. I la sorpresa que em guardava el destí era la lesió de l’Alba al taló esquerra. Ja feia dies que li feia mal, però avui el dolor era insuportable. Així que cotxe i cap a l’hospital. Quan entràvem a urgències començava el partit del Barça... i el meu. El meu? Sí, ja que a la sala d’espera hi havia un televisor de pantalla planta amb la pel·lícula d’Antena 3 sintonitzat. L’inconvenient? Doncs que de les vuit persones que hi havia semblava que una estava mirant la televisió. Quina ràbia!! Hauria de conformar-me a seguir el partit per la radio. Així doncs, vaig concentrar-me en l’única missió que em quedava: aconseguir canviar de canal i posar TV3.

I ho vaig aconseguir, i tant que vaig aconseguir-ho! Aprofitant que la dona interessada en la televisió va extreure el seu mòbil de la bossa i va començar a toquetejar-lo i a jugar amb ell, vaig fer una incursió al mostrador de l’entrada i amablement vaig demanar-li a la recepcionista que si no hi havia cap inconvenient i la sala d’espera hi estava d’acord, podia canviar de canal, perquè, és clar, feien el Barça per la TV3 i aquestes alçades de temporada i jugant com estava jugant últimament el Barça (que més o menys feia goig i portava cinc partits seguits guanyant en Lliga, cosa que feia que el Guardiola ja els hagués de pagar un dinar als jugadors), un partit és un partit i, com que ara tots els donen en obert i sense pagar, doncs s’ha d’aprofitat l’avinentesa per veure’l... Tàctica Joaquim Nadal, en poques paraules. No dir res quan parles tot atabalant al teu interlocutor amb frases i més frases. Resumint, que vaig aconseguir el quòrum necessari entre la gent que esperava i la recepcionista va canviar de canal, preguntant-me i tot si volia que pugés el volum. Quin èxit d’operació!! (i no quirúrgica, sinó de talent per part meva). Així que quan quedaven cinc minuts per acabar la primera part van cridar a l’Alba cap a dintre (va tenir la delicadesa de dir-me que no l’acompanyés) i quan s’acabava la primera part ja era a fora amb un full a la mà amb el diagnòstic: fascitis plantar.

I la segona part de farmàcia en farmàcia fent recopil·lació de medicaments i taloneres varies que li va receptat el metge. I va arribar el gol d’Eto’o que vaig cridar com un posseït (perquè la cosa es començava ja a posar bastant coll amunt), cosa que va fer que l’Alba que era a la porta de la farmàcia tornés cap al cotxe per demanar novetats.

Vam arribar a casa quan quedaven cinc minuts per acabar. Vaig veure els minuts de les escorrialles i vaig alçar els braços quan l’àrbitre va xiular el final del partit. Una victòria més, i aquest important, en un camp on les coses sempre se li posen difícils al Barça. Aquest any sembla que la cosa va de cara i aquest són els partits que fan guanyar o perdre lligues. No creieu?

EN POSITIU.
La lesió de l’Alba no és tant greu. Fa mal, però no s’ha d’amputar.

La porteria del Barça va quedar a zero per primera vegada aquesta vegada en Lliga. I el que és més important per ell: amb dues o tres parades que van salvar gols i punts.

La reaparició de Hleb, després de la lesió que l’ha mantingut cinc setmanes apartat.

EN NEGATIU.
El partit va ser bastant dolent, d’aquells de quedar-te dormit al sofà (qui estigués al sofà, perquè a la sala d’espera les cadires no són molt còmodes).

La lesió d’en Seydou Keita (que imagino que Touré ho posaria en positiu, perquè ara tindrà més minuts).