A propòsit de lo bons que són els àrbitres.

Tot bé arran de la polèmica que han generat les declaracions de l’amic Pedja Mijatovic del diumenge després del partit contra l’Athlètic de Bilbao dient que el Madrid està patint últimament molt mals arbitratges. Ho respecto, una altra cosa és que ho comparteixi. Començaré dient que no ho dubto que són bons. Recordo quan a la meva àvia li comentaven pel carrer que jo feia cara de ser molt bon noi, ella sempre deia: “Sí, quan dorm”. Doncs més o menys el mateix. És a dir, que jo no dubto que siguin bons com a persones, a casa seva, amb les seves famílies, amics, a les seves respectives feines (perquè això de fer d’àrbitre és un afegit al que fan de dilluns a divendres)... Però el que és arbitrant, la veritat és que el nivell deixa bastant que desitjar. I per a mostra, no només un botó, sinó la merceria sencera, ja que durant aquestes vuit jornades que portem de Lliga ja se n’han vist de tots colors. Això ja tots ho sabem. Que d’on no n’hi ha no en pot rajar. O el que és el mateix i per posar-ho en boca d’un company de feina que quan haurà llegit això (que segur que ho ha llegit) haurà pensat: “Mi abuela en silla de ruedas arbitra mejor que esta panda”. Perquè ell de pensar, pensa així... (també pensa que la seva pobra àvia amb cadira de rodes fa les jugades que fa el Messi i marca els gols que marca l’Eto’o). I raó no li’n falta. D’opinar així dels àrbitres dic, no de pensar d’aquesta manera. Perquè la seva pobra àvia no crec que li faci molta gràcia ni que la comparin amb els àrbitres, ni amb en Messi ni amb l’Eto’o.

Però, és clar, que surti el senyor Villar (que cada vegada que parla puja el pa, però aquest ja és un altre tema) dient que els àrbitres són molt bons, la veritat és que sona a acudit dolent. A que se’n fot una mica de tots nosaltres. Només cal que comenci la frase amb “El saben aquel que diu que los árbitros son muy buenos...”. Tothom sap que el nivell de l’arbitratge espanyol és bastant pèssim i que sempre hi ha alguna que altre polèmica. I no crec que s’equivoquin amb intenció, perquè són persones, estan sotmesos a una gran pressió i han de decidir en dècimes de segon jugades que poden decidir un partit. I també tothom sap que en cas de dubte, lluny de consultar amb el farmacèutic, escombraran cap al rival més poderós, diguis Barça o Madrid.

De totes maneres, segurament que si els jugadors ajudessin i estiguessin més per jugar que no per llançar-se al terra per provocar penals i expulsions, la feina dels homes de negre (o de groc o de vermell, perquè ara s’han tornat molt fashions) segurament seria més planera. Però bé, aquest ja és un altre tema que potser en podria parlar en un altre post...