Trenkakames'08.

El nom de la marxa d’aquest cap de setmana feia por. Què voleu que us digui: patia per les meves pobres cames!! Trencades ja sabia que no acabarien, però tenia clar que patirien de valent. No m’havien parlat molt bé i no ajudava molt preguntar-li a algú que les ha fetes totes aquest any (Josep) i que et digui: “Trenkakames? Ui, no, gràcies!!”. I la veritat és que al final no va tant ferotge com la pintaven ni tant dura com havíem arribat a sentir (“És com una Núria-Queralt”, vam escoltar algú que ho deia abans de sortir). On realment resideix la complicació de la prova és en la llargada de la mateixa. Són noranta-dos quilòmetres, i aquestes distàncies tant llargues sempre acabes patint.

Sobre un quart d’onze ja estaven al punt de partida (El Vendrell). Aquesta vegada la representació del GELS era reduïda i estava integrada per només quatre participants: en Xavi Sensei, en Jordi Atleta, la Txell i un servidor. També es va apuntar a última hora la Sol, que com que no està federada no puntua per la classificació general per equips. Quan vam arribar al pavelló, vaig començar a veure cares conegudes: el Xavier de la Floresta, en Juanito, en Joan, en Miquel i molts més amb els que vaig xerrar i intercanviar impressions diverses.

A les 11:10h es va donar la sortida als 186 participants disposats a arribar al mateix lloc passades una quantes (o moltes) hores. Els primers quilòmetres, com sempre, per entrar en calor i per petar la xerrada amb gent que et vas creuant. Després, cadascú agafa el seu ritme i es va col·locant al seu lloc.

La cursa es pot dividir (o la vam dividir) en dues parts:
a) Els primers quaranta quilòmetres, que són la part dura pel desnivell positiu que contenen.
b) Els darrers cinquanta quilòmetres, que són plans i amb baixada (exceptuant la pujada a El Castellot que és curta però molt exigent).

La primera part va ser francament bonica. El dia acompanyava: feia sol, però l’ambient era molt agradable per caminar. El nostre grup es va mantenir unit i vam anar fent via. Caminàvem, ja que, deixant de banda que era gairebé tot pujada, no volíem forçar la màquina, ja que anàvem a ulls clucs i no sabíem el que ens trobaríem. De totes maneres, vist els primer vint quilòmetres i comparant-t’ho amb el perfil ja em vaig aventurar a dir-los als companys que em semblava que no patiríem tant com havíem sentit.

Vam passar per Sant Antoni (quilòmetre tretze) i per Masarbonès (quilòmetre vint) a un ritme de sis quilòmetres per hora. Una mitjana no gens dolenta tenint en compte que no forçàvem la màquina. Allà vam omplir l’estómac amb entrepans, truita i meló (què bo que estava!) i vam continuar amb força.

A partir d’aquest punt el grup de cinc ja es va transformar en quatre, ja que la Sol va començar a tirar i no la vam veure més fins a l’arribada. Després d’un tram de lleugera pujada vam arribar a Mas d’en Bosc, on ens vam avituallar i vam preparar-nos per afrontar la part dura i complicada de la marxa: uns tretze quilòmetres on havíem de superar la Roca de l’Àliga, el Puig del Mig dia, el Puig de les Forques, la Creu i la Talaia del Montmell. Quin paisatge!! A mesura que afrontàvem els tobogans per anar superant els pics, els nostres ulls privilegiats anaven gaudint de les increïbles vistes que ens oferia la natura. Va ser, sens dubte, el tros més preciós de la travessa! I com que ens ho preníem amb relativa calma, la pujada no va ser tant dura. Vam arribar a la Talaia del Montmell (quilòmetre trenta-quatre i mig) sobre les set, i al fons ja veiem com el cel s’anava pintant d’un color rogenc. Ens quedava poc més d’una hora de llum.

Baixant tots teníem al cap una cosa: l’entrepà de botifarra que menjaríem a AiguaViva (quilòmetre quaranta-vuit). Allà vam arribar-hi de nit, a les nou del vespre. Just a l’hora de sopar. Ho havíem clavat!! Entaulats sota una carpa vam gaudir de valent de l’entrepà, gaudint de la simpatia de la gent de l’organització i amb patates chips d’acompanyament i meló de postres.

Sense entretenir-nos massa perquè sinó en hi haguéssim quedat, vam començar a caminar sota un fred intens i amb dos nous components: la meva ràdio per escoltar el Barça i l’anomenada Betty (un frontal que li havia deixat un biker al Xavi i que quan el va encendre semblava que fos de dia). Mica en mica vam entrar en calor (animats pel festival golejador del Barça), i vam anar fent camí. Ara ja afrontàvem la part segona part de la marxa, aquella que era de baixada. A molt bon pas anàvem devorant quilòmetres i quilòmetres.

En aquesta segona part vam patir un parell d’ensurts i una alegria molt gran. Els ensurts van ser dues pèrdues tontes però que ens va suposar relativament poc temps gràcies al nostre instint i a que vam adonar-nos relativament d’hora que no veiem cintes blanques penjades dels arbres. Vam adoptar la tàctica de que més val tornar enrere i assegurar el camí que no seguir i després adonar-nos-en que ens havíem equivocat i perdre molt temps. L’alegria molt gran va ser quan el GPS del Xavi marcava el quilòmetre seixanta-quatre i vam arribar al control de Torrent del Marmellar del quilòmetre setanta-u. Ostres!! Ens pensàvem que encara quedaven set quilòmetres i va ser que no, que ja els havíem fet! Sorpresa!!

Ara quedava superar El Castellot (última pujada per salvar uns dos-cents metres positius) i tot baixada fins El Vendrell. Eren uns vint-i-dos quilòmetres. I què llargs que es van fer. Caminàvem i caminàvem i no arribàvem mai. Les cames ja estaven cansades de l’esforç realitzat i la nit també ja començava a passar factura. Els darrers sis quilòmetres van ser els més pesats. Vèiem les llums dels pobles a la llunyania i no sabíem si eren o no les d’El Vendrell. Finalment, però, a les 5:07h de la matí entravem per la porta del pavelló cansats i feliços. Una altre més feta i al sac!!

Ah!! I el millor: la dutxa d’aigua calenta i reparadora del final. L’organització, pensant amb els participants, ens havia avisat d’aqueta possibilitat.

La tornada en cotxe cap a Barcelona va ser dura. El pobre Xavi va haver de conduir i portar-nos a tots cap a casa. Moltes gràcies!!

Si voleu veure les fotografies, podeu fer clicar aquí. El tros de la pujada a la Roca de l’Àliga, Puig del Mig dia, Puig de les Forques i Talaia del Montmell.

M’HA AGRADAT.
L’organització. Perfecte. Un deu. Els avituallament estaven francament bé (amb llaunes de cervesa incloses) i els voluntaris molt simpàtics.

El grup GELS es va mantenir unit i vam formar un molt bon equip: bromes i riures no van faltar durat les gairebé divuit hores que vam estar caminant.

NO M’HA AGRADAT.
Perdre el buf de Cavall del Vent. Em va saber molt greu. Vaig treure-me’l per la nit perquè se’m ventilés el cap i la veritat és que no sé quan se’m va caure o on el vaig deixar. Creuaré els dits i el dilluns enviaré un mail a l’organització per si hi ha sort i l’han trobat.

Potser hi havia algun lloc que estava mal senyalitzat, però res que no tingués remei amb una mica d’inspiració i la desfeta dels metres fets. Hi havia fletxes blanques al terra que no s’havien de seguir i que apuntaven a d’altres direccions i essent de nit confonia bastant.

Els pocs participants que van apuntar-s’hi, tenint en compte que l’organització i el paisatge mereixia la pena