En Juli.

En Juli fa anys que treballa al mateix lloc. Horari de tarda. Plega a les deu de la nit. Pocs homes queden ja com ell: servicial, amable, discret. Sempre ben vestit: americana i pantalons foscos, llisos i a joc, camisa blava i corbata també blava, sense extravagàncies. Com a molt algun punt groc o probablement vermell, de cortesia. Lluint un bigoti sota el nas, ample i uns cabells blancs que denoten que ja és a prop la jubilació. El temps no passa en va per ningú, i en Juli no és una excepció. Les ulleres sempre netes i una mica caigudes per esguardar tot el que l’envolta. Per no perdre’s detall. Un professional com en queden pocs. Les espatlles caigudes cap endavant. La panxa prominent que penja per damunt del cinturó.

Jo, quan m’espero, últimament la fem petar. De forma discreta, tal com és ell. Amb el seu posat, les mans sempre a les butxaques, que només les ensenya per gesticular, pendent de tot. De qui entra, de qui surt. De la porta, dels ascensors. Fa poc, però que hem agafat confiança. Abans m’estava a baix, escoltant la ràdio o llegint un llibre. Fent temps. Intercanviàvem salutacions i mirades. Ja n’hi havia prou.

Ara, però, parlem. Li agrada el futbol. A mi també. És culé, dels antics, dels de tota la vida. Diu que el futbol d’abans sí que era futbol. No entén com ara un jugador falla les ocasions que falla. Que no pot ser, que ho fa expressament. Pensa que l’esport per antonomàsia està polititzat. Hi ha masses interessos i hi ha una mà amagada que fa guanyar i perdre partits. I quan l’equip perd, pateix massa. No pot. Ha d’apagar la ràdio i abstraure’s.

Avui, quan he entrat, m’ha regalat un somriure irònic i m’ha preguntat pel partit d’ahir, pel cinc a dos. Com hi anaven. Com van jugar. Però només un però, els hi va posar. Amb el segon gol d’ells (perquè els diu així, ells) va patir, com jo. Però finalment, quan va sortir l’ofici i s’hi van posar, o a defensar, sinó a tornar a atacar, perquè de defensar el nostre Barça no en sap, la cosa ja va agafar un altre tarannà.

Després m’ha mirat de reüll, ha somrigut una miqueta i m’ha preguntat si sabia perquè als del Madrid els deien els Beatles. Jo ja ho sabia, però m’he fet l’orni, perquè ell tenia ganes de fer-me riure, d’explicar-me un acudit. Li he dit que no, que per què. Ell ha respòs que pels quatre de Liverpool. Hem esclafit a riure. Ell per sota del bigoti, mostrant les dents blanques. I finalment ha deixat anar la sentència: se les empesquen totes!

Als equips anglesos, però, no els vol veure ni en pintura al sorteig del proper divendres. Juguen molt bé, hi van a totes. Segons el seu humil parer de culé dels antics, respectable i honorable opinió, em guinya l’ullet i em diu: “Per mi que beuen molt whisky. Per això juguen així!”. Però després es fa enrera. És valent. Diu que prefereix enfrontar-se al millor. Total, també l’haurem de guanyar a la final.

Finalment arriba l’hora de marxar. Ens acomiadem, fins la propera, que també la farem petar. De ben segur de futbol. Repassarem l’actualitat del Barça, del Madrid i de qui faci falta. Verament, el que importa, és parlar.