En Vicente (gran home i millor persona).

Aquest passat dimecres i dijous he estat de curs. La formació sempre és bona i encara que no sigui de la teva especialitat tècnica, sempre és d’agrair. El curs es titulava Comunicació II (entenent que fa un parell d’anys ja havia fet el de Comunicació I). Interessant tot plegat. El dimecres, quan la de personal ens va acompanyar a la sala on faríem el curs ens va dir que la taula per dinar (que estava inclòs en el curs, detall de l’empresa) la teníem reservada a tres quarts de dues i que preguntéssim pel Vicente. Aquesta va ser la primera vegada que vaig sentir aquest nom, perquè tant dimecres com dijous ens hem fet un fart de pronunciar-lo. La veritat és que quan us expliqui, ja sabreu el perquè és. Ah!! També ens va dir la noia de personal que anéssim en compte amb el tema de la taula que en Vicente, home despistat, ja els havia jugat alguna que altra mala passada.

En Vicente, gran home i millor persona, regenta un parells de bars/restaurants l’explotació dels quals les ha guanyat en un concurs públic per un període determinat renovable per concurs cada ics anys. És el típic petit empresari que a base d’esforç i treball ha tirat endavant el seu negoci. Té una clientela que hi va cada dia a esmorzar i dinar i el seu servei de cambrers que, amb més o menys gràcia, netegen les taules i s’encarreguen de servir les comandes a la barra. N’hi ha un d’ells que perd una mica d’oli i que es mira a l’E amb respecte, a l’R amb admiració i, de fet, a tot home que entri per la porta amb molt bons ulls (a mi m’ha arribat a portar el diari i m’ha deixat anar un toma rey, para que lo leas...). És conegut també per tenir un promig de tres coma tres període tasses trencades per dia. També n’hi ha un altre que es dedica únicament a fer cafès. Aquest és el bar que anomenarem V.

A l’altre restaurant que regenta en Vicente, gran home i millor persona, que l’anomenarem IC, un servidor no hi havia estat mai, i curiosament la taula que havia encarregat l’empresa era en aquest local. A l’hora de dinar, afamats, vam dirigir-nos els set components de l’empresa que fèiem el curs i el professor a reposar energies i endrapar el que se’ns posés per davant. Van tenir la gentilesa de reservar-nos una habitació on estaríem sols i no ens molestaria ningú (llevat que el cambrer sempre es deixi la porta oberta, com era el cas, que arriba el soroll de la xerrameca pujada de to de la resta de taules).

Un cop acomodats, va venir el cambrer a dir-nos el menú. De primer espàrrecs gratinats amb gambes. I què més?, va preguntar tothom. La resposta va ser que era plat únic, que no es podia escollir. Cares de sorpresa entre els comensals i indignació en més d’un. Preguntem si pot ser alguna amanida en comptes dels espàrrecs perquè 1) un és al·lèrgic al marisc 2) a un no li agrada el formatge i 3) a un servidor els espàrrecs ni li emocionen ni els pensa menjar. Comenta que ho preguntarà, però que mentrestant li triem entre lubina al horno o entrecot. Érem vuit persones i tres van triar peix i cinc carn. Me perdonarán, pero tienen que ser quatro lubinas y cuatro entrecots. Més cares de sorpresa, més mirades còmplices i més indignació en més d’un i de dos. El nostre professor, que ja havia anat altres vegades, va saltar i va dir que no, que allò no podia ser i que altres vegades, els havien deixat triar entres dos plats de primer i dos de segon. Jo vaig comentar que si no podia ser una amanida de primer, que em portessin dos entrecots de segon, si podia ser (més que res per si entre la confusió colava). Va marxar el cambrer i va arribar passat un minut en Vicente, gran home i millor persona. Amb gest ferm va dir que no, que no podia ser el que demanàvem: espàrrecs per tothom de primer i dels segons no va dir res. El professor va dir que per aquí no passava i que demà ni vindríem ni comptés amb ell cap vegada més. La cosa es va suavitzar després d’un minuts de crispada discussió. En Vicente, gran home i millor persona, va argumentar que sempre era així, que el primer era únic per tothom i el segon a escollir, cosa que el professor negava. Finalment vam poder aconseguir tres amanides de primer i cinc espàrrecs gratinats amb gambes de segon. La quantitat de gambes, després d’un recompte general era de cinc mini-gambes per plat per acompanyar a cinc espàrrecs amb formatge fos al forn. L’amanida, bastant complerta i sense ceba, cosa que vaig agrair emocionadament.

De postres ens van donar a escollir entre un crocant i un pastís de-no-sé-què. Jo vaig demanar un iogurt, amb por, però amb fermesa, i la meva moció va ser secundada per dues persones més. No s’hi van negar.

El citat Vicente, gran home i millor persona, mentre dinàvem des de fora la sala anava mirant a través del vidre si havíem acabat o no. Quan vam aixecar-nos per marxar, al moment va entrar a la sala i li va dir al professor si podia parlar amb ell. Evidentment. No faltava més.

Vam sortir tots del restaurant i quan el professor va ser fora ens va dir que en Vicente, gran home i millor persona, li havia tirat en cara tot el que havia dit i que allò no funcionava de la manera que ell deia i que sempre donaven un primer únic i patatim i patatam... Vam retornar a l’aula on fèiem la classe discutint sobre el tema i jo vaig deixar anar aquella frase comodí que sempre queda bé quan no saps què dir o no li trobes sentit a alguna cosa: “Es que Vicente es muy suyo”. Tots van estar d’acord i van aplaudir la meva (neutre) aportació. Vam recordar de nou els espàrrecs i les cinc mini-gambes, vam fer bromes sobre la paritat de la carn i el peix i no vam parar de fer bromes sobre en Vicente, gran home i millor persona, durant tota la tarda (i tot el dia següent).

El dijous, al començar la classe, el professor ens va comentar que havia parlat amb la gent de personal de la nostra empresa i que havien canviat el lloc de dinar. Ens va explicar que la companya de personal li havia dit que havia pactat quan va reservar la taula dos primers i dos segons i diversos postres. Caram!! Com canvien les coses. En Vicente, gran home i millor persona, ens volia aixecar la camisa a tots! No podia ser. Home honrat, treballador, pare de família (el fill porta el restaurant que abans he anomenat V). Un primer en comptes de dos, només quatre plats de carn i quatre de peix a repartir i de postres per escollir nedàvem en abundància (dos).

Vam encetar un diàleg sobre el què seria més adequat: si fer-li una visita per deixar les coses clares o passar de tot. Jo, lluny de fugir d’estudi, m’he inclinat per la primera opció, però finalment el seny ha guanyat a la rauxa i ens hem estalviat la confrontació.

Ara ja entenia com m’havien arribat llegendes urbanes a les que, abans, no donava crèdit sobre el Vicente, gran home i millor persona, i les seves arts com a humil director del restaurant que regenta. La primera era que amb l’aigua sobrant de les botelles de grans d’aigua reomplia d’altres ampolles per tornar-les a posar a les taules l’endemà (he tingut malsons amb això per la nit i m’he despertat amarat de suor més d’una vegada) i la segona resava sobre uns espagueti que si posaves el plat cap per avall, no queien.

Però jo encara segueixo pensant que en Vicente és un bon home i millor persona...