Quan el futbol és un art.

Això és el que ha passat avui a la primera part: partit per emmarcar amb quatre gols de color blaugrana (més un de propina a la segona), futbol espectacle, remenar de pilota i ocasions a dojo. I quins quatre gols! I quina passió! I com hem vibrat! I com hem cridat! I com hem alçat els braços! I com ens hem alçat de la cadira! I com hem deixat anar adrenalina! I és que el partit d’avui ha tingut tot el que se li pot demanar a una partit de Champions: bar a rebentar, ple de gent cridant i animant, l’equip del tot endollat i els gols que anaven caient del bàndol dels bons, dels que juguen a futbol, dels que la toquen, dels que només saben que fer art, crear i innovar amb una pilota als peus. Un recital de joc ofensiu que ja preveia el Profeta el dia abans: “Atacar, atacar i atacar”, pregonava. I així ha estat. Paraula d’en Pep. Amén! Els gols els definiria:

- Primer (minut 25): Márquez s’il·lumina d’entre les tenebres i fa una passada en profunditat que deixa a l’Enric (ja és com si fos dels nostres) sol davant el porter i només ha de col·locar-la on ell vol i olorar-se el canell a posteriori.

- Segon (minut 27): De nou Henry a centrada Xavi bat el porter i olorada de canell al canto.

- Tercer (minut 40): Messi ens fa aixecar a tots de la cadira amb una jugada de les seves per acabar introduint la pilota a la porteria de l’Olimpique. Gol d’embadaliment, eufòria i orgasme general.

- Quart (minut 43): el buscava amb afany i finalment Eto’o dintre de l’àrea afusella el porter francès (que jo li he trobat una mica de semblança, física només, al Casillas). Celebració curiosa: salutació marcial de soldat i dibuix d’un cor amb els dits índex d’ambdues mans per acabar assenyalant tot el camp. Gràcies Samuel! Nosaltres també t’estimem... quan no fas coses rares i et portes bé.

- Cinquè (minut 95): Keita, de contraatac, acaba arrodonint la maneta.

Si és que actualment ser del Barça és un orgull, un sentiment molt gran, per lluir arreu i davant de tothom. I no us penseu que a Lyon només és dediquen a fer lioneses (aquest és meu!) i no a jugar a futbol. L’Olimpique ha jugat el que li ha deixat el Barça, i els dos gols els ha fet quan els blaugrana estaven desendollats del partit, perquè la renta era escandalosa. Això també els ha d’ensenyar a que qualsevol badada a la Champions se sol pagar cara. I he patit abans i durant el partit, sobretot a la segona part quan veia que el rellotge no avançava, perquè els nervis estaven a flor de pell i el cor se’m sortia per la boca. Però beneït patiment, aquell que ens fa ser més forts, que ens colrem com a barcelonistes, que fa que siguem del Barça pels segles del segles, que anem amb aquest equip fins al final i fins a la final, a poder ser.

EN POSITIU.
L’Enric, que amb tres gols en el global de l’eliminatòria s’ha convertit en l’heroi per mèrits propis. Podria dir més noms com Xavi que avui ha estat excepcional, Touré que ha estat immens, Messi que s’ha deixat també veure, Piqué que no n’ha deixat passar ni una...

La classificació, sens dubte, i la imatge que s’ha donat a tota Europa. A hores d’ara els equips rivals deuen estar pregant perquè no els toqui el Barça.

El partit en general, que són dels que fan afició i dels que es recorden durant anys. Ha tingut tots els ingredients i no li ha faltat de res. Ara, però, el diumenge toca tornar a baixar a la terra i a picar pedra per jugar contra l’Almeria.

EN NEGATIU.
El no saber perdre de Juninho Pernambucano, que va acabar expulsat i no va parar de fer faltes a tort i a dret i amb mala intenció.

La consigna amb la que han sortit els jugadors de l’Olimpique a la segona part de frenar el Barça amb faltes continuades i dures amb la permissivitat arbitral, que no ha ensenyat targetes fins molt avançada la segona part.

LA FRASE.
Sens dubte, la que va dir el que narrava el partit per Canal Plus: “Otra falta de Juninho Pernambucano, ¡que es un cerdo!” (i això va ser a la primera part). Quan el van expulsar, ho va rematar amb un: “Digno final”.