Castellsapera i Turó de les tres creus.

Aquest passat dimarts (diada de l’onze de setembre) vam afrontar la pujada a dos 100 cims més: Castellsapera i el Turó de les tres creus. Vam sortir sobre les 6:15 de Barcelona el Xavi, el Jordi, l’Alba i jo. Ens havíem de trobar amb el Jaume per Terrassa i, després d’esperar-lo una estona i de confessar-nos que s’havia dormit una miqueta, vam completar el grup i vàrem dirigir-nos cap al punt de sortida. Un punt de sortida, que segons teníem marcat a la ressenya que portàvem de la FEEC era l’aparcament de La barata. Com que desconeixíem el lloc i era fosc, vam passar-nos-el i vam acabar aparcant molt més amunt, al coll d’Estenalles. Val a dir que d’això vam adonar-nos al final de la ruta, quan vam arribar al punt on havíem d’acabar.

Sobre les 7:30 h del matí ens posàrem a caminar. Feia una bona temperatura, uns catorze graus. Estàvem descol·locats, ja que com que miràvem la ressenya que portàvem impresa i no ens quadrava ni el camí ni el lloc. Vam intentar orientar-nos mirant un mapa que hi havia penjat per allà, i finalment, i seguint les instruccions i la intuïció del Sensei Senglar Xavi, vam endinsar-nos per camins, corriols i per la boira fins que, gràcies al destí (o, molts pensem, a l’intervenció del Sensei que va fer aparèixer l’home en el moment adequat al lloc adequat) va sortir del no res un home que va indicar-nos el camí. Des d’aquí agrair la inestimable col·laboració del Jordi Atleta que amb paraules com “dics del bos”, “Cap de por” o d’altres mots sense sentit va intentar guiar-nos i dur-nos a bon port.

El primer 100 cims que vam conquerir va ser el Turó de les tres creus. Arribant a un dipòsit d’aigua que utilitzen els helicòpters per carregar aigua en cas d’incendi, vam enfilar per un camí estret muntanya amunt fins a anar a parar a dalt de tot del turó. Des d’allà la vista era maca, llàstima de la boira que ens va fer la punyeta i no ens deixava gaudir de l’entorn.

Un cop al dipòsit vam seguir camí avall buscant l’ascensió al Castellsapera. Vam aconseguir-ho voltant la muntanya per sota fins a trobar un camí de pujada bastant forta que duia fins al cim. M’agradaria destacar la duresa d’aquesta ascensió, però no per dura deixava de ser bonica. Va ser necessari utilitzar les mans en més d’una ocasió per superar roques i arbres que hi havia pel camí. Un cop a dalt, i tot parlant amb uns homes que ens vam trobar van dir-nos que la muntanya es podia pujar per un dels costats. Això sí, utilitzant mans, peus i el que fes falta, ja que s’havia d’escalar. La boira aquí dalt també va fer de les seves, malgrat que havia escampat una mica i ens deixava veure el Turó de les tres creus.

El camí de baixada el vam fer tot corrents fins anar a parar a l’Alzina del Sal·lari, on vam adonar-nos que realment ens havíem equivocat i vam haver de remuntar la carretera asfaltada durant uns quatre quilòmetres aproximadament tot corrent de forma suau.

El temps invertit va ser de tres hores i 20 minuts per superar un desnivell positiu de 468 metres i una distància de tretze quilòmetres. Era més del que ens havíem plantejat al començament, però crec que l’excursió va estar prou bé.