Ja feia temps que li havia proposat a l’Ivan si volia acompanyar-me a pujar al Pedraforca. Així que sortejant compromisos i causes majors vam acordar que el dilluns dia de la Mercè (vint-i-quatre de setembre) seria l’escollit. Bé, havia de ser el dissabte anterior, però en Tomàs Molina va anunciar pluges arreu de Catalunya i vam decidir no arriscar-nos.Massa puntual va passar-me a recollir. Havíem quedat a les set del matí a casa meva i a menys deu ja m’estava trucant. A corre cuita vaig acabar de fer les quatre coses que em faltaven i puntuals ens posàvem en camí.
Vam arribar a les nou al mirador d’en Gressolet, on esmorzàrem coca de former comprada a Saldes i on vam contemplar l’espectacular paisatge que es pot veure des d’allà dalt. A banda i banda hi havia muntanyes, i a la nostra esquerra es trobava el nostre objectiu del dia: el Pedraforca.
A dos quarts de deu ens vam posar en camí, no sense abans haver preguntat si fins al refugi Lluís Estassen es podia arribar en cotxe. Ens van dir que no i vam començar a pujar carretera amunt, com si sabéssim de sobre on estava el refugi. Al cap d’uns moments, ens avisen: “És per allà!!” indicant amb el dit la direcció contrària que havíem pres. Quin ridícul més espantós!!
Arribats al refugi vam preguntar-li a l’encarregada quin camí havíem d’agafar per pujar de la 
manera més fàcil al Pedraforca. Per la cara que va posar i l’”uff” que va deixar anar, crec que la pregunta correctament formulada era: quin camí era el menys complicat per pujar-hi. Va dir-nos que pel coll de Verdet, que com havia plogut estava complicat i que anéssim amb molt de compte. L’Ivan i jo ens vam mirar amb cara de què caram estem fent aquí, però com que havíem matinat, pagat nou euros de peatges i empleat dues hores en cotxe per arribar-hi, no ens podíem fer enrere. Així doncs, vam agafar el camí de la dreta seguint les marques grogues o grogues i blanques.
manera més fàcil al Pedraforca. Per la cara que va posar i l’”uff” que va deixar anar, crec que la pregunta correctament formulada era: quin camí era el menys complicat per pujar-hi. Va dir-nos que pel coll de Verdet, que com havia plogut estava complicat i que anéssim amb molt de compte. L’Ivan i jo ens vam mirar amb cara de què caram estem fent aquí, però com que havíem matinat, pagat nou euros de peatges i empleat dues hores en cotxe per arribar-hi, no ens podíem fer enrere. Així doncs, vam agafar el camí de la dreta seguint les marques grogues o grogues i blanques.La primera part del és preciosa. Discorre entre una verdor màgica i uns grans rocs a banda i banda que de tant en tant s’han d’anar sortejant co
m pots. Arriba un moment en que el camí fa una forta pendent per encarar el Pedraforca des de la dreta. És una pujada bastant dura on si vas mirant enrere gaudeixes d’una vista impressionant i vas adonant-te de que portes pujat (que és molt).
m pots. Arriba un moment en que el camí fa una forta pendent per encarar el Pedraforca des de la dreta. És una pujada bastant dura on si vas mirant enrere gaudeixes d’una vista impressionant i vas adonant-te de que portes pujat (que és molt).Arriba un moment que el camí s’acaba i no hi ha més remei que utilitzar les mans i les cames per continuar pujant. Potser aquest primer tros que grimpant et porta fins la part de dalt de tot és la més dura. Recordo que va haver-hi un moment que vaig quedar-me clavat sense saber per on tirar. La roca era bastant llisa i no et donava opció a agafar-te per enlloc. “On t’has posat!”, vaig pensar i fins i tot, he de reconèixer que vaig estar a punt de dir-li a l’Ivan de girar cua. Una 
vegada superat aquest obstacle, uns quants metres més amunt, arribàrem a dalt. Però les marques grogues continuaven i no es veia cap punt geodèsic, així doncs que vam seguir endavant. Després de superar dos pics més on tant a les baixades com a les pujades havíem d’emprar les mans (els pals ja feia estona que els havíem desat a la bossa) vam arribar al Pollegó Superior. Renoi, quines vistes!! Hi havia boira no molt densa. Una boira que es movia amb rapidesa i que feia que un tros estigués completament tapat i al cap d’uns instants tornessis a mirar i hagués desaparegut. Eren les dotze i vint. Havíem trigat quasi tres hores en arribar-hi. No estava gens malament. Vam estar parlant amb tres persones més que hi havia a dalt. El que entenia més va recomanar-nos baixar fins l’enforcadura i des d’allà tirar pel dret per la tartera. Ens va aconsellar que per evitar relliscades baixéssim mig corrent i amb el cos endavant.
vegada superat aquest obstacle, uns quants metres més amunt, arribàrem a dalt. Però les marques grogues continuaven i no es veia cap punt geodèsic, així doncs que vam seguir endavant. Després de superar dos pics més on tant a les baixades com a les pujades havíem d’emprar les mans (els pals ja feia estona que els havíem desat a la bossa) vam arribar al Pollegó Superior. Renoi, quines vistes!! Hi havia boira no molt densa. Una boira que es movia amb rapidesa i que feia que un tros estigués completament tapat i al cap d’uns instants tornessis a mirar i hagués desaparegut. Eren les dotze i vint. Havíem trigat quasi tres hores en arribar-hi. No estava gens malament. Vam estar parlant amb tres persones més que hi havia a dalt. El que entenia més va recomanar-nos baixar fins l’enforcadura i des d’allà tirar pel dret per la tartera. Ens va aconsellar que per evitar relliscades baixéssim mig corrent i amb el cos endavant.Després de menjar-nos el merescut entrepà (que no sé si era per esmorzar o per dinar) a tres quarts menys cinc d’una vam enfilar la baixada fins a l’enforcadura. Des d’allà vam començar a descendir per la tartera. El primer tros era fàcil,
però a mesura que avançàvem les pedres anaven fent acte de presència massivament i la veritat és que més d’un tram vaig haver de fer-lo tocant amb el cul a terra per evitar relliscades perilloses. Ni el pal et garantia estabilitat!! Vam acabar fins als nassos de pedres i caigudes, i la veritat és que els quàdriceps ja començaven a protestar a causa de la tensió de frenar constantment.Va arribar un moment on les marques grogues i blanques van fer-nos agafar un camí a mà esquerra. Estàvem salvats!! S’acabaven les maleïdes pedres!! La sensació de començar a caminar pel sender va ser molt estranya. Acostumats a la forta pendent amb pedres i a anar frenant amb les cames, ara en comptes de caminar semblava com si anéssim botant (com els astronautes quan caminen per sobre la lluna). Aquest camí ens va dur directament al refugi Lluís Estassen on vam desfer el camí que havíem fet a primera hora i que va dur-nos fins al mirador de Gressolet on teníem el cotxe. Eres dos quarts menys cinc de tres. Ens esperaven dues hores de cotxe fins a casa. Estàvem cansats, però crec que realment l’esforç va valer la pena. No, Ivan?
però a mesura que avançàvem les pedres anaven fent acte de presència massivament i la veritat és que més d’un tram vaig haver de fer-lo tocant amb el cul a terra per evitar relliscades perilloses. Ni el pal et garantia estabilitat!! Vam acabar fins als nassos de pedres i caigudes, i la veritat és que els quàdriceps ja començaven a protestar a causa de la tensió de frenar constantment.Va arribar un moment on les marques grogues i blanques van fer-nos agafar un camí a mà esquerra. Estàvem salvats!! S’acabaven les maleïdes pedres!! La sensació de començar a caminar pel sender va ser molt estranya. Acostumats a la forta pendent amb pedres i a anar frenant amb les cames, ara en comptes de caminar semblava com si anéssim botant (com els astronautes quan caminen per sobre la lluna). Aquest camí ens va dur directament al refugi Lluís Estassen on vam desfer el camí que havíem fet a primera hora i que va dur-nos fins al mirador de Gressolet on teníem el cotxe. Eres dos quarts menys cinc de tres. Ens esperaven dues hores de cotxe fins a casa. Estàvem cansats, però crec que realment l’esforç va valer la pena. No, Ivan?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada