Dia 8: Ventas de Narón - Melide.

De nou queda establerta com a hora oficial d’aixecar-nos les 5:00 h. He descansat bastant. Això de poder disposar d’un matalàs de molles per jeure i dormir és una garantia descans (i que consti que no em paga cap marca publicitària). Després de fer la bossa i estendre els calçotets i els mitjons que encara estan xops darrera la motxilla surto a fora. Quina sorpresa la meva al veure que hi ha boira!! Com es nota que hem entrat a Galicia. Si això li sumem que és negra nit, farà que les condicions per caminar a primera hora siguin dures. Comencem a caminar a les 5:30 h.

Passats uns quilòmetres el Miquel, crec que amb bon criteri, decideix parlar amb la Irene i l’Edurne del tema d’ahir, per dir-los que tan ell com la Tere es van trobar sols. Bàsicament anava d’això i van estar una bona estona xerrant. No vaig voler posar-me a la conversa, però crec que tenia raó i que aquestes coses s’han de parlar. No accepten molt bé aquesta petita reprimenda. El que em temia, el grup es va desfent a marxes forçades. De totes maneres, si ahir no tenia clar el bàndol en el que estava, ara sí que ja el sé. Crec que som un grup i com a tal hem d’arribar el cinc a Santiago, posant per davant el col·lectiu a les individualitats.

Tot esmorzant a Palas de Rei, xerrem amb una parella que també està omplint el pap. La noia ens comenta que avui volen arribar a Arzúa. Han dormit al mateix lloc que nosaltres i han pogut reservar lloc a un alberg per dormir-hi avui, per això faran aquesta tirada tant llarga de quaranta quilòmetres. La noia es sincera i ens diu que passant per una oficina de correus, ha facturat cap a casa seva el sac i més coses que no necessitava per tal de dur menys pes. Ostres, la gent se les pensa totes, i a grans mals grans remeis!! A mi no se m’hauria acudit mai això. Em trec el barret!!

Passant per Melide fem parella d’asos: ens trobem a l’holandès i al Pier Ángelo. Et fa il·lusió anar trobant gent que has anat coneixent pel camí i xerrar una estona amb ells. La indumentària que porta l’italo-brasiler és molt curiosa: un mallot de ciclista amb tirants, barret, ulleres esportives i la motxilla penjada a l’esquena. Això sí, quan ens veu es posa molt content i ens ensenya a tort i a dret el forat que té a la dentadura on li falta la dent. També té una manera de caminar peculiar: no sé si el mallot que porta té alguna cosa a veure o no, però camina com si pedalés. M’explico: va donant saltets, però perquè decanta el cos a esquerra i dreta com si accionés els pedals de la bicicleta. No us perdeu el detall de la foto que adjunto d’ell perquè, sense saber-ho, apareix a sobre el seu cap un cartell de clínica dental.

Només ressenyar que un dels pobles pels que passem es diu Casanova. Fa gràcia això de passar per un poble que es diu igual que el teu cognom... El que passa que s’han deixat la essa final.

Arribant a Furelo, la Irene i l’Edurne ens estaven esperant a la parròquia per segellar la credencial. La Tere anava molt malament i li feien molt mal els peus, així que hem dut un ritme bastant lent i ja deu fer estona que s’esperen. He de dir que a mi m’ha deixat una mica rebentat anar tant a poc a poc, però sempre hem d’estar al costat del que va més malament que tu i no em sap gens de greu fer-ho. Només arribar l’Edune ens comenta que per elles mirarien de tirar més. Ostres!! Jo salto amb un rotund “NO!!”. És impensable que proposin això sabent com saben que hi ha persones que van molt malament. Els dic, de tot cor, que si elles volen tirar que ho facin i que ja ens trobarem a Santiago. Jo faré nit a Melide (tal i com teníem previst al itinerari de ruta) per raons obvies, amb la Tere i el Miquel.

Seguim caminant cap a Melide, que ja ho tenim a tocar. M’avanço a parlar amb elles sobre aquesta petita picabaralla que hem tingut. Els dic que com és que proposen això sabent com van de malament els altres i també els retrec l’actitud que van tenir ahir de no esperar. Em diuen que a Barcelona vam quedar d’aquesta manera: cadascú que tirés el que pogués, que no es va acordar anar esperant a la gent i que qui pogués tirar que tirés. Ostres!! Això si que em sap greu sentir-ho. Si organitzes un viatge cinc persones lo normal es que vagis les cinc i no dos per una banda i tres per un altre. De totes maneres no vull opinar més. Només vull deixar constància dels fets. Ara sí que m’havia quedat clar amb aquesta conversa que el grup quedava definitivament trencat en dos bàndols. Quina llàstima!!

Sobre les 12:40 h arribem a Melide. Caram!! Avui l’etapa s’ha fet curta. Arribem a l’alberg públic per reservar lloc. Encara no han obert. Ho fan a la 13:00 h. La gent està fent cua. Bé, més que la gent, les motxilles. És la meva primera cua a la que asisteixo. Des de la porta d’entrada surt una filera de motxilles que arribar fins bastant lluny. Quan un peregrí arriba, el que fa és deixar la motxilla darrera l’última que han deixat. Curiós, però efectiu!!

Entrem a comprar-nos quelcom per dinar a un supermercat i em passa una cosa molt curiosa: entro saludant a tothom: “Hola” per aquí, “Buenas tardes” per allà, fins que me n’adono que tots em miren amb cara d’estranyats. Ostres, tant acostumat estic a saludar sempre que passem pels pobles, ara que estic a una ciutat encara no he canviat el xip. Es com si a Barcelona anés saludant a tots els que em trobo pel carrer. Prometo no fer-ho més!!

Una vegada acabats de dinar, el Miquel, la Tere i un servidor decidim fer una reparadora migdiada. La primera en tot el cami!! La Irene i l’Edurne prefereixen anar a donar una volta pel poble. Quan ens despertem ja ens retrobarem i anirem a donar una volta i a sopar.

Em llevo de la migdiada després d’estar dormir unes dues hores aproximadament. M’acabo de dutxar. El Miquel m’ha indicat en quina dutxa ho havia de fer. M’ha dit que anés en compte que feia una olor una mica forat i li ha fet fàstic. Fàstic? Crec que aquesta paraula ja l’he esborrada del meu vocabulari o, per lo menys, ara tinc un concepte diferent del que és. Vaig a donar una volta tot prenent una Cola-Cola i em sento en un banc a reflexionar sobre la fragmentació del grup. Estic bastant fotut i em sap molt greu!! A la tornada em trobo a la porta de l’alberg a la dona que va dormir ahir amb nosaltres, la madrilenya que va sola des de Roncesvalles i petem la xerrada una estona.

Ens retrobem amb el grup per sopar. Han decidit fer-ho a la Pulpería Ezequiel. Allà veiem a l’entrada com fan el pop a unes olles grans i com el tallen amb tisores per servir-lo. Tenen una traça que sembla que ho hagin fet tota la vida!! Tenen uns bidons molt grans plens de pops que pel que sembla no duraran gaire, ja que no paren de coure aquests animalons de tentacles. Ens assentem a una taula llarga i al cap d’una estona, com que hi havia lloc, també ho fa madrilenya i un matrimoni de brasilers. Parlant amb tots tres, aconsegueixo saber que la dona de Madrid es diu Cruz i que s’ha agafat un mes i mig de vacances “para liberar la mente”. Parlo de tot una mica amb ells: les relacions Madrid-Barcelona, la venta del Vicente Calderón, els preus dels pisos, el camií de Santiago...

Una vegada sopats, el sector masculí ens retirem a l’alberg i el femení se’n van a fer un cafè. Són les 21:50 h i sóc estirat al llit. Penso en l’etapa d’avui, que la dividiria en dues parts: abans d’esmorzar i després d’esmorzar. Abans d’esmorzar hem devorat els quilòmetres a pas ràpid. Imagino que la boira i el poc fred que feia ens ha ajudat. Una dada curiosa: a partir del poble on hem dormir, els trossos de carretera asfaltats estan marcats amb una línia groga continua que només s’ha de seguir. Imagino que deu ser per la boira que deu haver-hi sempre. A la segona part, la de després d’esmorzar, les forces han començat a fallar i m’he quedat a la cua per estar amb els que no anaven tant bé. Ara ja toca anar a dormir, que demà serà un dia dur. Són vora trenta cinc quilòmetres, i tal com anem es faran mooooolt durs...

FRASE DEL DIA:

Em quedo amb la que em va comentar la Tere parlant sobre el tema dels problemes del grup: “El ritme del grup sempre el marca el més dèbil.”. Quina raó que té!! És una gran veritat.

FOTO DEL DIA:
Arribant a Melide, ens trobem aquesta pedra al camí que va posar-me els pels de punta, per raons òbvies.