Del partit d’ahir nit contra l’Olympique de Lyon em quedo amb una cosa: la fi de l’agonia de Thierry Henry. M’explico: en molts moments del partit vaig veure al crack blaugrana bastant atabalat, amb cara de dir “vull marcar un gol”. La veritat és que encara no s’havia estrenat en partit oficial amb la samarreta del Barça, i això per un jugador de les seves característiques, que ha costat vint-i-quatre milions d’euros i del nivell mediàtic (paraula que tant s’ha posat de moda últimament) que té, és preocupant: per ell, per l’equip i pels seguidors. Aquest tipus de davanters que viuen contínuament pendents del gol, estar tants partits sense marcar és un veritable calvari per a ells. Portàvem tres partits de Lliga i el compte anotador d’Henry seguia 
estant a zero. I la veritat, pel que es veia en el transcurs del partit d’ahir, feia tota la pinta de que continués igual. De fet no va ser fins el minut noranta que va arribat el tant anhelat gol. Un gol oportunista, sí, però un gol. I com el va celebrar. Va tenir un gest molt maco i que l’honra: el va dedicar a tota la parròquia barcelonista que s’havia congregat al Camp Nou per veure el debut europeu de l’equip. Amb el dit alçat i senyalant al públic (foto de l'esquerra) va brindar el seu primer gol a tota la graderia.
És per això que aquest gol és molt important: treu pressió de sobre al crack blaugrana i fa que pugui sortir a jugar els partits més relaxat, si més no el proper, ja que no té aquesta urgència tant gran de voler marcar. I per un davanter la millor medicina que pot rebre són els gols. Són una injecció de moral molt gran. De fet, per això juguen i per això co
bren: per marcar. I si no ho fan, en seguida són discutits, es diguin Henry, es diguin Van Nistelroy, ..., juguin al Barça o juguin al Madrid, ...
He de confessar que, veient com anava el partit, les ocasions que va fallar (ahir el porter contrari va estar més que inspirat), els partits que duia sense marcar i la cara que posava de dir “no entenc res”, van aparèixer pel meu cap vells fantasmes que han desfilat pel Camp Nou els darrers anys com Meho Kodro o Sonny Anderson. Creuem els dits i esperem que només siguin això, vells fantasmes, i que la història no es repeteixi en la figura d’en Thierry.
Espero que aquest gol d’ahir sigui el primer de molts que han de venir, que no ho dubto. Té talent, classe i experiència. Una combinació perfecte que el pot dur a Can Barça a marcar molts gols i a fer història, ja que tenim una gran quantitat de jugadors bons que són capaços de donar l’última passada de gol. Està a les seves mans, o millor dit, als seus peus. La culerada l’idolatra i està al seu costat. Només que afini una mica la punteria i no s’obsessioni amb marcar, els gols no trigaran en arribar i Henry triomfarà vestint la samarreta del Barça. Sort!!
estant a zero. I la veritat, pel que es veia en el transcurs del partit d’ahir, feia tota la pinta de que continués igual. De fet no va ser fins el minut noranta que va arribat el tant anhelat gol. Un gol oportunista, sí, però un gol. I com el va celebrar. Va tenir un gest molt maco i que l’honra: el va dedicar a tota la parròquia barcelonista que s’havia congregat al Camp Nou per veure el debut europeu de l’equip. Amb el dit alçat i senyalant al públic (foto de l'esquerra) va brindar el seu primer gol a tota la graderia.És per això que aquest gol és molt important: treu pressió de sobre al crack blaugrana i fa que pugui sortir a jugar els partits més relaxat, si més no el proper, ja que no té aquesta urgència tant gran de voler marcar. I per un davanter la millor medicina que pot rebre són els gols. Són una injecció de moral molt gran. De fet, per això juguen i per això co
bren: per marcar. I si no ho fan, en seguida són discutits, es diguin Henry, es diguin Van Nistelroy, ..., juguin al Barça o juguin al Madrid, ...He de confessar que, veient com anava el partit, les ocasions que va fallar (ahir el porter contrari va estar més que inspirat), els partits que duia sense marcar i la cara que posava de dir “no entenc res”, van aparèixer pel meu cap vells fantasmes que han desfilat pel Camp Nou els darrers anys com Meho Kodro o Sonny Anderson. Creuem els dits i esperem que només siguin això, vells fantasmes, i que la història no es repeteixi en la figura d’en Thierry.
Espero que aquest gol d’ahir sigui el primer de molts que han de venir, que no ho dubto. Té talent, classe i experiència. Una combinació perfecte que el pot dur a Can Barça a marcar molts gols i a fer història, ja que tenim una gran quantitat de jugadors bons que són capaços de donar l’última passada de gol. Està a les seves mans, o millor dit, als seus peus. La culerada l’idolatra i està al seu costat. Només que afini una mica la punteria i no s’obsessioni amb marcar, els gols no trigaran en arribar i Henry triomfarà vestint la samarreta del Barça. Sort!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada