Marxa del Garraf'07.

En aquesta marxa ens podem permetre algun que altre luxe. El primer: l’hora del despertador. Podem aixecar-nos més tard. La sortida és a Gavà a dos quarts de set, tot just a poc menys de mitra hora en cotxe des de Barcelona. Hem quedat a dos quarts de sis al lloc de sempre. Aquesta vegada el grup el formem cinc: el Miquel (que sembla que li ha agafat el gust a això de caminar i de nou repeteix després de l’experiència de la Matagalls), el “Sensei” Xavi, el Jordi “Atleta”, el David i un servidor (que per aquelles hores estava bastant dormit, segons va poder comprovar el Miquel quan vam veure’ns) .

Al voltant de les sis arribem a Gavà i aparquem a la primera en una explanada que para a cinc minuts del lloc de sortida. Segon luxe del dia, ja que tenint en compte les peripècies que vam haver de passar per poder estacionar el cotxe a La Marxassa, això és d’agrair.

A la línia de sortida em creu-ho amb la Maria, que per segona marxa consecutiva ens la tornem a trobar. Fa tard i després de fer-me una parell de petons se’n va tot a corre-cuita cap a l’entrega de dorsals i samarretes. A qui no trobo, per més que busco, és el Josep, que avui, en principi, completarà el ple de marxes del campionat de la copa catalana. Vull felicitar-lo per la fita, però no hi ha hagut sort. Així que si llegeixes aquest blog, et pots donar per felicitat.

A les 6:35, després de fer una mica de cua (segon l’organització s’han apuntat 860 persones) aconseguim que el lector ens llegeixi el codi de barres de la targeta que ens han donat i ens posem en marxa. Recordo haver passat molt fred. La temperatura era de vuit graus i mig quan hem abandonat el cotxe i jo no he estat capaç de deixar el meu forro polar. Malgrat això, ja començo a entrar en calor de seguida, ja que els primers quilòmetres els fem corrents. És encara fosc i el pobre Miquel no pot esquivar un toll gran d’aigua i cau dintre tot esquitxant a tota la gent que hi havia al voltant. No s’ha fet mal però s’ha embrutat una mica: contratemps superat!!

A uns tres quilòmetres de la sortida ja ve la pujada forta. Hem d’enfilar-los des de quasi el nivell del mar fins a poc més de cinc-cents metres. Ja clareja. La pujada no és molt dura, però el que realment fa mal, i mai millor dit, són els arbusts i matolls de molt poca alçada amb punxes que fan encara més estret el sender i que a cada pas que avancem ens emportem una rascada a la cama. Sento una coïssor bastant forta a les extremitats inferiors, però és inútil gratar-se ja que saps que la següent passa que donem ens tornarem a rascar amb alguna altre fulla.

Arribats al primer control del Pla de Querol, omplim la panxa. En el meu cas, tres donuts i mig i un glop d’aigua són suficients per fer-me passar la gana. Encarem ara tota la baixada a molt bon ritme fins al poble del Garraf. El descens és preciós, ja que el camí baixa serpentejant per la muntanya sense deixar de veure el poble coster de fons. La imatge és molt bonica i potser ara ho recordo com el millor tros de la marxa. El control segon és arran de mar, on ens esperen uns entrepans, aigua i vi per qui vulgui. Són les nou i vint del matí i ja hem fet una mica més de setze quilòmetres.

Reprenem la marxa tot bordejant la platja i afrontem una altra pujada fins la cota dels tres-cents metres. No és dura (només les primeres rampes), però sí constant, deixant les “fantàstiques” vistes d’una cantera que va devorant la muntanya fins que, al cap d’uns anys puc arribar a imaginar que no en quedarà res.

Arribo tot sol al control 3 situat a la Collada de Vallgrassa (quilòmetre quasi vint-i-tres) i he d’esperar uns deu minuts a que arribin els meus companys. Li he pegat una mica de canya en aquest tros, ja que ens hem trobat un tros de baixada per una pista que permetia fer-ho.

Una vegada agrupats de nou comencem a caminar pista avall buscant el control següent, el número 4, situat a Carxol. Aquest tros no té molta història, ja que, si bé hi ha pujades i baixades, no deixem de moure’ns en la mateixa alçada. Arribem al control a dos quarts i cinc de dotze i dinem. Sí, sí: dinem!! Un entrepà de botifarra i daus de formatge que estaven la mar de bons.

Sota el lema: “Marxem d’aquí o ens acabarem tot el formatge.”, comencem la pujada amb la panxa massa plena a La Morella (100 cims!!). El camí no té una pendent exagerada, però el fet d’acabar de dinar passa factura. Una vegada arribats a dalt de tot de La Morella i després d’haver fet les fotos pertinents, comencem el descens cap al control 5, on arribem a dos quarts de dues.

Sense parar-nos gaire estona reprenem la marxa. Queden tot just nou quilòmetres per a finalitzar i podem fer un temps bastant bo. Ara sí que tot és baixada fins a l’arribada i s’ha d’aprofitar per a recuperar temps i pujar la mitja de velocitat. Entre les entrebancades i els moments Iker Jiménez de l’Atleta en una hora ens plantem al darrer control situat a La Senitu.

Aquí la parada és fugaç i decideixo fer corrents els últims tres quilòmetres que ens separen de la meta i ho faig saber als meus companys. Vull fer una bona marca i si pot ser baixar de les vuit hores i mitja de cursa.

Finalment arribo a la meta aturant el cronòmetre en vuit hores i setze minuts. No està gens malament. La distància total a cobrir ha estat d’una mica més de quaranta-cinc quilòmetres amb un desnivell de 3.292 metres i surt una velocitat mitja de 5,6. Acceptable!! Però si prenem com a referència el temps fet a La Marxassa, bastant millorable.

Al cap d’aproximadament deu minuts arriben els meus companys. Fem el darrer mos (que ara no sé si es correspon amb el berenar, el sopar o el resopó) remullat amb coca-cola o cervesa gentilesa de l’organització i ens acomiadem amb el regust de saber que abaixem el teló d’aquesta temporada pel que fa al campionat de marxes de resistència organitzat per la FEEC. Fins finals de febrer de l’any que bé, res de res, a no ser que ens busquem altres proves...