D'espectador al Camp Nou.

Aprofitant que les entrades per veure el Barça estan relativament barates aquests dies (el Laporta deu tenir febre o remordiments d’alguna mena) ahir vam anar al Camp Nou a veure l’equip blaugrana. Ah!! I vam anar-hi amb el quinze des de la feina de l’Alba (després d’haver-nos proveït de porqueries varies per anar devorant mentre veiem com – alguns – jugadors es deixaven la pell al camp). Quin suplici, renoi!! Per passar el tram de Travessera de les Corts vam estar més de quinze minuts. Però això sí, va valer la pena perquè va deixar-nos just davant de l’entrada del l’estadi.

Només entrar ja vam tenir problemes. Les entrades les havíem tret pel Servicaixa (de la Caixa, evidentment) amb una “ínfima i ridícula” comissió de dos euros per entrada per temes de gestions i més, que penses que quines gestions et fan quan les vaig comprar per Internet i les vaig anar a recollir a un terminal d’aquest grocs , és a dir, que tota la feina bruta – i neta – la vaig fer jo o el que vulgarment s’anomena Juan Palomo yo me lo guiso yo me lo como). Doncs bé, a les entrades hi havia imprès el número d’accés, la boca, la fila i el seient, però no hi figurava la porta per la que havíem d’accedir, cosa important perquè l’entrada va amb codi de barres i si no entres per la porta que et toca, el torn no s’obre i no pots passar. Després de perdre temps valuós a l’oficina d’atenció al soci, que no va privar-nos de veure els jugadors escalfant encara que fos cinc minuts, vam sortir amb dues entrades noves (pels mateixos llocs) i vam poder accedir al camp.

Quins records!! Sempre que trepitjo el santuari blaugrana em ve al cap quan era petit i el meu avi, barcelonista de tota la vida i fins a la medul·la, em portava a veure els partits. Estàvem darrera una de les porteries, però no importava. El que prevalia per sobre de tot era que estava al camp i que podia veure als meus ídols com jugaven, movien la pilota d’un cantó a l’altre i marcaven gols (si tenia sort a la porteria darrera de la que estava).

La primera part va transcórrer sense pena ni glòria. Avorrida, però quan estàs al camp els minuts passen volant: menges porqueries, sents a un que parla darrera teu, et distreus mirant com s’aixeca l’entrenador o com el del teu davant murmura frases inconnexes i sense sentit per esbroncar al jugador de torn (que normalment sempre li toca el rebre al mateix), fas tres fotografies, xerres amb algú altre, ...

Arribada la mitja part, comença el ritual: entrepà de pernil (gentilesa de la meva mare) i Coca-cola. Com a bon culé no pot faltar fer un mos entre part i part i comentar la jugada. I seguint el costum dels darrers partits, missatge del Ramón al mòbil: “Tienes frío bufas?” (sobrenom que m’ha posat perquè sempre porto bufanda). I tant si en tenia!! Quin fred que feia!! Anava ben abrigat (amb la bufanda, evidentment), però el fred era d’aquells que se’t posava dintre els ossos.

La segona part van ser quaranta-cinc minuts de patiment constant: el Sevilla si ens marcava un gol ens eliminava i això es palpava a l’ambient. El Barça no estava jugant bé, amb un partit pràctic i amb molt de coratge es limitava a resistir les poques escomeses del rival. Les dos ovacions de la nit se les van emportar Bojan i Deco quan van substituir Gudjohnsen i Giovani dos Santos. El xiulet de l’àrbitre quan passava ja el temps reglamentari va posar fi al patiment culé i la parròquia blaugrana va poder tornar a casa amb un somriure als llavis per la classificació però descontents pel joc exhibit i pel sofriment constant al que havia estat sotmès.

I per acabar us deixo amb una panoràmica que vaig fer del Camp Nou buit. Impressiona, no?