Identitat.

Escrivia avui en un article al diari Sport l’Emilio Pérez de Rozas que ell si el Barça juga de la manera que va jugar el dissabte es borra i que prefereix “morir de peu que viure agenollat”. Sí, estem tots d’acord que aquest no és l’estil que, per història, ha escollit el Barça. No és la identitat que té l’equip. Sempre ha mostrat un bon gust pel futbol bonic i de cara a la galeria. Un futbol que ha enamorat a mitja Europa i part de l’altra recollint elogis allà on va. Però és que en època de vaques flaques, i com que d’on no n’hi ha no en pot rajar, crec que l’opció de desplegar un joc pràctic però poc vistós a fora de casa és, a hores d’ara, la millor opció que pot es pot escollir. Si pogués, m’agradaria fer-li la següent pregunta a l’Emilio: sacrifica el joc bonic (i ho dic en català no en brasiler, que de tant jogo bonito començo a estar-ne tip tenint paraules en el nostre idioma per dir el mateix) per un títol a final de temporada? Crec que el noranta per cent dels culés signaríem on fos, per molt que pensem, com ell, que aquest no és el nostre Barça, el que fa un parell de temporades ens feia trempar només sortir al terreny de joc.

En aquesta època on guanyar està per sobre de tot i on els segons no obtenen la glòria dels primers, el fi justifica els mitjans (com deia Maquiavel) i és important que tots ens mentalitzem que si, optem pel muscle en comptes de pel joc maco, encara podríem tenir una ínfima possibilitat d’alçar algun trofeu a final de temporada. I la que ve, aprofitant que tenim una bona fornada de joves del planter (Iniesta, Messi, Bojan, Valdés ...) començar a construir un equip guanyador que ens torni a enamorar a tots plegats i, d’aquesta manera, recuperar la nostra identitat.