Adéu a la ratxa!

Vint partits sense conèixer la derrota són molts. Una ratxa d’aquestes que costar tornar a arribar-hi. I avui, amb la derrota contra el Shakhtar Donestk (que sí, que d’on est aquest equip perquè ni jo ho sé...), s’ha posat fi a una estadística història d’aquelles que fan enveja. De totes maneres aquesta derrota ja es veia a venir. Era d’aquelles que es palpava a l’ambient per tot: poca tensió, partit intranscendent, un Barça ple de suplents, la classificació a la butxaca com a primers de grup des de la jornada passada, Camp Nou no buit, desert (crec que hi havia més gent al bar on el vaig veure que al camp, que en un plano general del realitzador em va donar temps a comptar-los a tots) ... Tot un seguit de factors que et fan pensar que és una mica trist que un partit de Champions, amb la de diners que mou, es vegi un espectacle tant patètic com el d’ahir. En definitiva, que d’espectacle (“se le supone”, quan sents la musiqueta de la Champions) res de res, només avorriment i sopor. Ni Xavi, ni Messi, ni Puyol, ni Valdés, ni Touré, ni Abidal, ni Henry, ni Eto’o, ni Márquez, ni Alves, ... ni el bacallà (sí, sí, reservat a la banqueta!)... Amb tot això ens trobàvem davant d’un partit de competició europea que feia olor a semifinal/final de la Copa Catalunya. Només us diré que el moment més divertit de la nit va ser quan el cambrer va dir a tota la parròquia: “Si hago un streaptease, ¿estaremos más divertidos?”. Jo li vaig dir que sí, que endavant, però que no ho fes allà davant del projector. Més que res per si, per un casual dels casuals, el Barça marcava poguéssim veure les dues coses.

La cronologia del partit i dels meus pensaments va anar de la següent manera:
- 0-1, minut 30 => Vinga nois, no passa res!
- 0-2, minut 57 => ai, ai, ai, que encara no guanyarem...
- 1-2, minut 59 => Hi ha temps, som-hi!
- 1-3, minut 76 => cagun-la-mare-que-els-va-parir-a-tots-hòstia-puta-colla-d’arrossegats!
- 2-3, minut 84 => ostres, encara farem alguna cosa!
- Final => Ja t’ho deia jo que avui, res de res! (encara que no ho hagués dit, però sempre queda bé).

Destacar només una gran jugada del meu Pedroooooo, que com si fos un Romario qualsevol, va fer un gran malabarisme dintre de l’àrea a les acaballes de la primera part que una mica més fa pujar l’empat al marcador: un dribling, dos, tres, la toca d’esperó, l’ensenya i l ‘amaga (la pilota) i fa un centre/xut que es per fora... Quina llàstima!!

EN POSITIU.
Amb tot, la derrota és intranscendent, com el partit. És un luxe reservat només als millors arribar a l’última jornada sense jugar-te res.

Hleb ahir va fer un gran partit. I sí (crec que era el Garrofaire qui ho deia últimament), en alguns moments, però de resquitllada i quan l’enfocaven d’esquenes, em va recordar tímida, molt tímidament, al Laudrup.

No sé de qui és responsabilitat, si dels propis jugadors, del tècnic o és fruit un acord no escrit entre tots dos, però va agradar-me molt veure als no convocats veient el partit des de la grada per transmetre ànims als companys que sí jugaven. I parlo de Puyol, Alves, Messi, Eto’o, Touré i companyia. Algú sap l’adreça del Ronaldinho a Milà per enviar-li una fotografia?

EN NEGATIU.
El joc en general i la poca trempera que desperten els teòrics suplents. Dic teòrics pels que pensen que en un equip gran no hi ha ni titular ni suplents, una de les grans mentides del futbol actual.

Ho sento, és la nineta dels meus ulls, però Bojan, que ahir no es va trobar en cap moment sobre el camp.

I Víctor Vazquez, que molt nerviós, es va mostrar molt imprecís.

EL DOBLE.
A mi que l’entrenador del Shakhtar, Lucescu, va recordar-me al Moncho, aquell cantant de boleros en català.