El meu particular Tourmalet.

Si el Barça té aquest mes el seu particular Tourmalet, etapa reina, etapa dels Pirineus, el Tour de Force, o digueu-li com voleu, consistent en que ha de jugar contra els que són en teoria els quatre rivals directes per la lluita pel títol (Sevilla, València, Madrid i Villareal) un darrere l’altre, jo aquest mes també l’he tingut. Però en aquest particular Tourmalet no he hagut d’enfrontar-me a ningú, ni lluitar per cap títol. Únicament he fet el ple de caps de setmana sortint i tancant discoteques. I segurament us preguntareu que quin mèrit té tot això. Doncs jo us respondré que molt, ja que feia molt de temps que no feia una marató d’aquestes: divendres, divendres, divendres i dissabte! I he aguantat com un autèntic campió, com fa deu anys enrere, quan tenia la vintena acabada de complir i érem tots plegats els reis de la nit i ens havíem de menjar el món, i acabàvem no menjant-nos ni una rosca divendres sí i divendres també. Quins temps!! I mira que li posàvem ganes. Però, és clar, d’on no n’hi ha no en pot rajar... Ara, però, com que no tinc la pressió aquesta a sobre d’haver-me de menjar rosques, doncs la cosa ja es veu diferent.

I pel que fa al segon Tourmalet que de moment estic duent a terme la cosa sembla que rutlla i va per bon camí. De moment porto anant a l’Ikea un parell de dissabtes seguits. Allà com un campió, puntual com un clau, sense perdre el ritme. Que si menjador per aquí, que si cuina per allà, que si estris de cuina per un altre cantó. Ja he provat la majoria de sofàs (vegis la fotografia annexada). No porto un mal ritme. No crec, de totes maneres, que arribi a fer quatre dissabtes consecutius. Seria ja massa per mi. I un rècord d’aquells que només em superaria el meu amic Alex, que té la targeta Ikea Family i tot. De fet quan entra a l’Ikea el ve a rebre l’encarregat de torn amb un got de cafè a la mà. Aquest sí que té mèrit! I el que té mèrit també és menjar-se un entrepà de frankfurt que val cinquanta cèntims que és pur plàstic. Si el vostre estómac ho resisteix (com va ser el meu cas), ja podeu menjar el que sigui sense patir!