La salut és el que importa.

Crec que és la frase que s’ha repetit més avui per la geografia catalana. I no ho ha dit ni cap metge ni cap pacient. Precedida de la interrogació “Què ens ha tocat quelcom a la loteria?” i la resposta “No!”, era quan recorríem al refranyer popular (apartat respostes per la loteria de Nadal) i deixàvem anar aquesta frase tant recorrent després de la negativa de sempre. Ven mirat, ja la podríem dir directament i estalviant-nos els prolegòmens (tant necessaris per altres coses).

Avui, mirant la televisió, concretament els telenotícies nacionals i de fora, tot eren imatges de felicitat, cava i nens de Sant Ildefonso cridant xifres i quantitats de diners amb aquella cantarella tant particular que se’t fot al cap i que no te la treus en dies. Bé, escoltant RAC1 una estona per matar el cuc del meu setè dia de vacances, ha estat cantant els números un noi que estava fent el canvi de veu i que el seu to era més proper al de la Carmen de Mairena que la dels nens de l’escolania de Montserrat. I seguint amb les imatges televisives, sortia gent botant i cridant consignes com “Sí, sí, sí, la grossa ja està aquí!” i “Ese Pepe, ese Pepe, eh! eh!”. I aquell Pepe, ebri mig de felicitat i mig d’alcohol, que tal com pronosticava l’anunci del calb de la loteria la sort li havia acompanyat, intentava saltar compassat amb els dos companys que l’abraçaven pel flanc dret i el flanc esquerra mig ajudant-lo a fer el saltironet gloriós que l’havia de fer aparèixer a totes les portades dels telenotícies de les espanyes.

I jo em mirava tot aquest espectacle, només comparable a la consecució d’algun títol d’algun equip de futbol, amb la fotocòpia dels dos únics dècims que he jugat i que m’he partit amb un company de feina: 33.439 i 84.104. Res de res! Bé, no he mirat la pedrera, però he respirat fort, he tret l’aire, he fet un parell d’estiraments de cames i braços i he comprovat que tinc una salut de ferro... si no fos pel mig atac de lumbàlgia del costat dret.