Manifest d’enaltiment barcelonista abans del derbi.

Companys i amics barcelonistes. És el meu deure com a blaugrana de pro encoratjar-vos a tots i a totes a que no perdeu la fe, a que tingueu esperança en aquest Barça, que guanyarem segur per molt canvi d’entrenador que s’hagi produït a les files blanques, que són els que són i que venen els que venen i nosaltres el dissabte en serem 100.000 contra trenta, i això es notarà. No en va, he declarat aquest blog “pro-humiliació als blancs!! Per una golejada justa.” Perquè se la mereixen. Perquè l’han d’encaixar, perquè aquest és el seu destí des de que va començar aquesta temporada. Una golejada que aquest Barça ens la deu des de l’any passat on més d’un es va esborrar i va passar de tot (per sort crec que només en queda un d’aquests i està totalment recuperat).

Podria dir que Al loro!, que no estem tant malament. Que els guanyarem de carrer perquè hi ha molta gent que diu que és del Barça i no ho és. Perquè sinó ni els llegiria ni els escoltaria ningú. Però no ho diré, encara que us sembli haver-ho llegit. Tot són il·lusions de la ment, que de vegades juga males passades. Però no us preocupeu, perquè si torneu a llegir aquest paràgraf us semblarà tornar-ho a llegir, però qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

He vist els ulls de Xavi quan ha parlat aquesta setmana en roda de premsa i m’han dit que sí, que realment la cosa va seriosament. Són ulls amb foc, ràbia i ganes de passar full tot el que significa l’era del vedetisme. M’han dit que es volen prendre la revenja de l’any passat. Volen tornar-los el passadís, el 4-1 i canviar aquella cara del Raúl celebrant com un possés els gols que ens van marcar (i els que es van quedar amb les ganes de marcar-nos) per una de total abatiment. Aquells crits de l’afició blanca demanant als seus una maneta de gols. És clar, que després també he mirat els ulls i he sentit les declaracions del Márquez (que no té sang, que té orxata) i no m’han semblat el mateix, però que faré com a la mili i li posaré un “se le supone” i li mantindré la presumpció d’innocencia . Per no parlar de l’Eto’o, que de ben segur ha de tenir una fam terrible de guanyar al Madrid. Són jugadors que s’hi deixaran la pell, no ho dubteu. Com en Puyol, un altre dels nostres i que ho sent. Perquè en aquest tipus de derbis no només cal ser del Barça, sinó també sentir els color i saber què significa humiliar a l’etern rival. En definitiva, viure en blaugrana i respirar barcelonisme per tots els porus de la pell.

Sé sobradament que la lluita serà dura. No serà fàcil i no ens ho posaran fàcil. Però estem suficientment capacitats per aconseguir la proesa de marcar-ne, com a mínim, cinc. Per això, quan el jutge d’aquesta lluita sense quarter xiuli en començament i xoquin les espases, quan el fragor de la batalla estigui en el punt més àlgid, només un crit valent forjat dintre de les nostres goles des de fa segles podrà ajudar als nostres i només la comunió perfecte entre equip i afició ens conduirà a la victòria final. I quan el rellotge marqui gairebé les dotze de la nit del dissabte/diumenge i veiem l’enemic abatut, sortint capcot de l’escenari de la batalla, sense esma i amb cara de pomes agres pel dolor que els haurem infringit, una alegria immensa i desbordant ens farà aparèixer un gran somriure a la cara i, probablement, alguna que altre llàgrima de felicitat culé regalimarà per la galta de més d’un aficionat patidor i sentimental procedent d’uns ulls brillants i plens de vida. No defalliu, sisplau. Creieu-hi! Perquè si la fe mou muntanyes, no serà capaç d’ajudar a marcar la maneta màgica que desitgem tots? Al loro!! (ops!, se m’ha escapat...)

P.D.: A la porra de la feina he posat un 3-0... No vull crítiques!!