Objectiu de la nit: fotre-li la nit enlaire al pijo.

Ahir, seguint amb el Tourmalet particular i completant ja cinc setmanes seguides sortint i tancant discoteca (com va deu anys enrere), em vaig trobar amb una missió que complir. I crec que la vaig portar a terme amb molta professionalitat i dignitat. Va anar dedicat a la memòria de tots aquells que ens considerem que estem aquí a la terra perquè hi ha d’haver de tot, per omplir l’expedient i mira, no serem (suposadament) tant agraciats físicament, ni tindrem tants diners, ni tindrem un Audi A3 aparcat al pàrking del costat durant quatre o cinc hores (amb la morterada de diners que suposa retirar-lo), ni direm osea, o portarem roba Hilfiger... Us explico. Al començament de la nit i mentre un servidor i els meus companys ens trobàvem ballant en mig de la pista al costat d’un grup de noies (que l’atzar i la seva pròpia voluntat les havien situades allà), vaig veure atansar-se cap a la nostra zona el típic pijo equipat amb la seva camisa blanca, el seu jersei de pic a ratlles i unes ulleres que es veien d’una hora lluny. Aquell caminar de sobrat, amb la mirada al davant, desafiant, sense veure als costats, apartant a qui fos... En definitiva, que no em va caure bé des del començament. I ja va acabar de vessar el got quan, es plantifica al meu costat, em dona una empenta poc dissimulada i es posa a parlar amb una de les noies del grup que teníem al costat. No es que jo volgués lligar amb elles ni res semblant (Déu me’n guardi), i si ho hagués intentat fer hagués estat pels meus dos companys de grup, però aquella empenta em va tocar la moral. Home, que som persones! I ja sé que ell segurament podia convidar a tota la discoteca amb els calés que portava a la butxaca (o amb els que tenia a la targeta de crèdit), però som éssers humans i l’educació és el que prima per sobre de tot. A mi si m’ho demana educadament, jo m’aparto i cap problema. Però aquelles maneres de fer, aquell tarannà, aquella forma d’actuar ...

Des d’aquell moment vaig saber quin seria el meu objectiu de la nit: fastiguejar al pijo i que aquest no lligués. Quina era la tàctica a seguir? Doncs no sé com se’m va ocórrer, no m’ho pregunteu. Només sé que en un moment donat, quan ell estava intentant parlar amb la noia, jo em vaig atansar per darrera d’ella, i li vaig deixar anar: “A aquest no li facis ni cas que m’ha tirat els trastos fins i tot a mi”. La noia es va girar, em va mirar i es va posar a riure. Sembla que allò va funcionar! I és clar, imaginació al poder, i cada vegada que veia que el pijo s’acostava pels meus voltants i es presentava a una noia, utilitzava la mateixa tàctica. I crec que ho vaig fer prou bé, perquè quan ja marxàvem cap a casa, vam deixar el noi recollint l’abric, amb cara de pomes agres i més sol que un mussol. Bé, acompanyat pel seu altre amic que era igual d’inaguantable (a la vista) que ell...