Jo per a ser feliç vull un… camió??

Estimat Loquillo,

Aquest cap de setmana he pensat en tu (permet-me que et tutegi) i per proximitat en la teva cançó aquella que diu poca cosa més (ara que acabo de repassar la lletra) que yo-para-ser-feliz-quiero-un-camión-yo-para-ser-feliz-quiero-un-camión-escupir-a-los-urbanos-a-las-chicas-meter-mano-yo-para-ser-feliz-quiero-un-camión. Sisplau, busqueu la lletra per internet i veureu que estic carregat de raó.

M’explicaré: aquest cap de setmana (oju a la bomba), he portat un camió. Sí, sí, un d’aquets que no superen els 3.500 kg de p.m.a. (que no PMI que llavors estaríem parlant de sucs) i que, per tant, puc portar amb la meva llicència B (o com es digui perquè sé que fa temps que les van canviar). I com que una imatge val més que mil paraules, aquí va:

És el del fons, el de l’esquerra. Quin trasto eh! Francament, no sé què li trobes. Amb sinceritat, jo li trobo de tot. Defectes, vull dir: incòmode, lent, gran, insegur, ... És a dir, que a mi, posats a pensar que em deixessin tenir-ne un, no m’ompliria de felicitat, que diguem. Encara que suposo que tot és acostumar-s’hi.

Ara que m’ho preguntes, me’n vaig sortir prou bé. Els anys d’experiència acumulats al volant de turismes sense parangó, m’han permès adquirir una destresa tal que ni els camions em fan por. Bé, una mica al començament... El que sí que vaig trobar a faltar és un d’aquells clàxons que pengen del sostre i es fan sonar tot estirant la corda. Però bé, tot no es pot tenir!

Espero que si l’any vinent tornem a ser voluntaris de la Costa Brava Xtrem Running, segurament em tornarà a tocar portar camió (si no em treuen els galons de cap dels checkpoints). Així que tornarem amb l’experiència camionera de nou. Llavors serà quan provaré allò que diu d’escopir als urbans. Allò de fotre mà a les noies, ho deixarem amb a la noia, perquè com que l’Alba ve de copilot podria tenir problemes...

Apa, adéu siau i... a conduir! Mooooooooooooooc!

Cantar cap a dintre.

El mascle està sota l’aigua infernalment calenta de la dutxa. El lavabo és ple de baf. Però quan dic escric baf és baf del baf de tota la vida, d’aquell que sembla boira de primera hora de la zona de Berga. Si parem bé l’orella, sentirem que, com a mascle, té un art no gaire ocult que consisteix en emetre sons i entrellaçar-los talment com si fos una cançó (o quelcom que s’hi assembli).

De sobte uns cops a la porta i una veu:

-...antar ...dintre?

-Que si pots entrar dintre? Doncs sí, sí, endavant. Tot just acabo de començar.

El mascle es frega les mans (i es rasca el cul, que no li pica, però és símbol d’home pur i dur). La porta s’obre de bat a bat i ell intueix entre la “boira” de primera hora de la zona de Berga la figura d’ella. Sobtadament la cortina s’enretira i sí, efectivament, és ella (qui sinó perquè a casa no hi havia ningú més), que amb veu autoritària torna a la càrrega dialècticament parlant:

-Pots cantar cap a dintre?

-Espera un moment que tinc les orelles plenes d’aigua i he entès que m’has dit que si puc cantar cap a dintre...

-No, no, és que t’he dit si pots cantar cap a dintre.

Osti tu! Cap a dintre? I com coi es deu fer això? L’home viril flipava, per dir-ho així, en colors sabons! (no entrarem en si són sabons pel cap o sabons pel cos)

-Home, cap a dintre? I com es fa això?

-Tu sabràs! Però és que la veïna de sota m’ha dit que et sent cantar...

Apa aquí! I quin problema hi ha? Si és que quan jo m’hi poso m’hi poso, què carai!

- A mi m’agrada cantar a ple pulmó!

-Doncs fes-t’ho com vulguis però cap a dintre.

- Home, doncs si li agrada molt, molt, molt, digues-li que pot pujar a veure’m. Ja saps, cadireta del menjador aquí, entre el bidet i la tassa del lavabo, una coca-cola i sis euros d’entrada.

I és que sóc molt de cantar a la dutxa. M’agrada, que voleu que us faci! A més, tinc un do. Aquest do consisteix en operitzar qualsevol cançó. És a dir, puc convertir qualsevol melodia amb la seva lletra i tot en versió òpera. I és que quan un neix amb un do, l’ha d’explotar. Cançons tals com l’ai si eu ti pego o són fàcilment convertibles a òpera si passen per les meves cordes vocals. I on realment m’hi deixo la pell i la gargamella és en cançons estil Titànic, O sole mio, Morena de mi copla o aquella que fa (en desconec el nom i part de la lletra) “me cansé de rogarle, me cansé de decirle que nanananana que sin ti mueeeeroooo”, que són el meu punt fort. Un do, el que us deia al començament.

Esmorzars i telèfons.

Sé que feia molt de temps que no parlava d’ell. Sé que molts estàveu frisosos per saber coses d’ell. Sé alguns us pregunteu què se n’ha fet, d’ell. Us puc assegurar que, ell, segueix viu i ben viu. Donant guerra, com sempre. Amenitzant-nos els esmorzars amb anècdotes divertides i comentaris irònics. És un fix a la taula i té lloc reservat. Estic parlant, efectivament, del mític E.

Ahir tot esmorzant no sé com va sortir el tema (com gairebé sempre que surten els temes a la taula dels esmorzars) que l’E va explicar la següent anècdota: es veu que fa temps amb una noia que eren molt amics no paraven de trucar-se. Ara trucava un, ara trucava l’altre, ara trucava l’un, ara trucava l’altre. Dites converses eren una mica pujades de to. Picarones, es podria dir. Doncs bé, un dia imbuïts per aquesta voràgine de truques tu truco jo truques tu truco jo, l’E va despenjar el telèfon i sense esperar contestació va deixar anar: “¿De qué color llevas las braguitas?”. Immediatament es va sentir una veu masculina a l’altre banda del fil telefònic que va dir quelcom semblant a un: “¿Perdone?”. L’E, home de sortides ràpides i amb ingeni, va exclamar: “¿Usted ha escuchado lo mismo que he escuchado yo?”.

La taula, evidentment, es va venir a baix. Van esclafir tots a riure i es va emportar un gran aplaudiment (intern) per part de tots. Mestre, més que mestre!

Lligant caps.

(copets a la cara, suaus, fluixos, d’aquells per comprovar si reacciones o no)

Ei, estàs bé? Et trobes bé? Desperta, ei!

Mica en mica va recuperant-se i recordant...

Recordant... 

Recordant...

Recordant...

Pliplipliplipliplipliiiiiiiin (so d’aquells de sèrie de quan es recorda alguna cosa)

Sí, recorda una dona alta, prima, morena, potser? Sí, morena. Cabell llis i llarg. Vestida tota de blanc. Sí, de blanc. O era una bata d’aquelles de metgessa? Sí, una bata d’aquelles de metgessa! Quina memòria, per Déu! I, què més? Tinc el cap enterbolit, espès. Què més? Va, esforçat per recordar...  Espera! Sí, obre una porta i treu el cap. I llavors crida el meu nom en veu alta: Jordi Casanovas?. I jo dic sí, aquí, i m’alço i vaig cap allà i la dona (vestida amb la bata blanca d’aquelles de metgessa) em somriu i em diu que tal i jo bé, nerviós i ella tranquil que no serà res i jo vols dir?, que a mi aquestes coses no m’agraden, sóc molt, com se’n diu... aprensiu. Aprensiu?, tu, amb aquesta alçada i amb aquests cos tant fornit i musculós i amb aquests ulls tant macos que tens i aquestes mans i aquests cabells tant suaus... Perdó, ara m’estic anant del tema i m’estic imaginant altres coses que no han passat. Bé, com anava dient: aprensiu?, tu? hahaha doncs jo també ho sóc una mica em diu i jo li dic que ostres, com pot ser? I ella em respon que mira, que les coses són així, que ella es passa tot el dia fent-ho, però quan li han de fer a ella també li entren tots el mals i va, assenta’t aquí, no, espera, millor estira’t que estaràs més còmode, com que dius que ets aprensiu... I jo li dono (mil) gràcies i ella em fa estirar i em comença a xerrar perquè no pensi amb el que està fent d’esquenes a mi i em pregunta on treballo i ah! quina casualitat ella havia estudiat allà i encara està tot igual? i jo penso que no ho sé perquè tampoc no sé com estava quan ella hi havia estat estudiant, però li contesto que sí, que suposo que sí i em descriu la plaça de davant i jo, ja molt nerviós i a punt de fer la bogeria d’alçar-me i marxar corrents per la porta, li dic que té molt bona memòria i capacitat retentiva. Bonica construcció de paraules en una no bonica situació. I llavors ella es gira i jo giro el cap perquè sé que ara sí, ha arribat l’hora de la veritat. L’hora en que l’home que crec que sóc passa a la història perquè Mamaaaaaaaaaaa tinc por, que aquesta senyora em vol fer mal i porta (suposo perquè estic mirant cap a la paret) una xeringa a la mà i em... ai!! ja he notat la punxada. Suor freda, molt freda. No pensis amb res (suor) ment en blanc (més suor) la paret on miro és groga (molta més suor) com la de casa meva (encara molta més suor) bon gust dels que van dissenyar aquell cony de saleta on treuen sang per les fotudes revisions mèdiques de la feina...

D’intentar tocar el cel, al paradís.

I tot això en només una setmana. Sí, sí, en set (bé, vuit) dies de diferència. Fa dos dissabtes, és a dir, el passat 28 d’abril, vaig intentar pujar fins el cel. Tasca un tant complicada, com podreu veure a les fotografies preses a la via ferrada de les Baumes Corcades, al costat del poble de Centelles.

I com que amb això no en vaig tenir prou, ahir diumenge, vaig fer l’International Trail Roses-Cap de Creus. Quaranta-dos quilòmetres que transcorren per un autèntic paradís natural. Guaiteu, guaiteu:

Ara, això sí, si accepteu el repte, prepareu-vos a una bona sessió d’agulletes els dies posteriors.

“Jo confesso”, de Jaume Cabré.

Jo confesso que vaig estar a punt de pecar.

Jo confesso que vaig estar a punt de deixar de llegir-te a la pàgina quaranta.

Jo confesso que, fins aleshores, no em vas enganxar gens.

Jo confesso que, gràcies al Facebook, vaig continuar perquè va haver-hi persones que van animar-me.

Jo confesso que ha estat una de les millors decisions que he pres.

Jo confesso que, ostres tu!, com he xalat! Jo confesso que, renoi!, m’he vaig quedar-me atrapat.

Jo confesso que no volia que s’acabés mai. Jo confesso que al concloure la darrera pàgina vaig dibuixar un somriure trist.

Jo confesso que he llegit una obra d’art.

Jo confesso que “Jo confesso” és imprescindible.

Gràcies, Pep!

Benvolgut, permet-me suposar que malgrat no haguem gaudit de presentació oficial, més o menys així com jo, estàs assabentat de la meva existència, de les coses que faig. Això que tant bé canten els Manel, haguessin pogut ser les primeres paraules que hagués pronunciat en Pep en roda de premsa el dia que ens comunicava que marxava. El dia que deia adéu. Tant de bo no sigui un adéu per sempre i només un adéu per un instant, com diu la cançó d’esplai d’acomiadament per excel•lència. Tant de bo... I que algun dia proper, llunyà, remot, tant se val, tornis a ser entre nosaltres de nou, guiant-nos, marcant-nos amb el teu dit (tu sí) el camí. Perquè ara ens hem quedat mig orfes de pare, futbolísticament parlant. Alguna cosa mor a l’ànima quan un amic se’n va, canta aquella sevillana. I tu, malgrat no conèixer-te, has estat això, un amic, un company, un mestre, un model, un savi, o com a mi m’agradava dir-te, un profeta. Ara escrivint això, paraula! (els que em coneixen saben que no dic mentides), tinc un nus a la gola. El mateix nus que se’m va formar el president Rosell va dir “Bon dia a tothom. Us hem convocat avui aquí per anunciar-vos oficialment que Pep Guardiola no continuarà com a entrenador la pròxima temporada”. Curiós, oi? Com pot ser que sense haver parlat mai amb tu, pugui tenir aquest sentiment? Potser és que et sentia tant meu, potser és que m’has omplert molt (per això et deus sentir ara buit), potser és que senzillament no ho sé, que és el més probable. Per tot això i molt més, donar-te gràcies. Moltes gràcies. Milions de gràcies. Infinites gràcies. Hi ha quelcom més gran que l’infinit? Potser seria massa dir: sí, tu. Però això m’ho guardo per mi, no vull que ningú ho sàpiga.

Només manca acomiadar-me, i ho vull fer com he començat aquest petit, si em permets, homenatge. Amb una cançó d’aquelles que et posen el cor en un puny: que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat (si és que t’ha mancat alguna cosa). Ah! I que t’acaronin els estels.

Flagel·lació… i (mig) gaudi.

Dimecres 25 d’abril de 2012.

L’home està fotut. El dia després sempre costa. L’ànim està baix. Encén l’ordinador quan arriba a la feina i decideix, després de reflexionar-hi una estona, flagel·lar-se. No pot fer menys. És el que toca. Aguantar. Ser fort. I saber escoltar. Així doncs, obre el navegador d’internet amb les mans tremoloses, col·loca les mans sobre el teclat, escriu l’adreça universalment coneguda de http://www.youtube.com/. Les mans cada vegada li tremolen més, però ho ha de fer, ha de ser valent. Amb el ratolí busca posicionar-se sobre el requadre que et permet buscar vídeos. Uff, com li costa. Però s’ha de fer, es repeteix. Llavors escriu les paraules fatídiques:

 

I plora. Per dintre, però plora.

 Dijous 26 d’abril de 2012.

L’home ja no està tant fotut. És més, la nit passada va ser maca. Encara recordava la flagel·lació que s’havia autoimposat el dia abans i el desenllaç fantàstic que s’havia produït després. Quan va arribar a la feina va seguir els mateixos passos que el dia anterior. Ah! però aquesta vegada, després d’encendre l’ordinador, obrir una finestra del navegador, escriure l’adreça universalment coneguda del http://www.youtube.com/ (amb les mans tremoloses d’emoció continguda), llavors escriu dintre del requadre que permet buscar vídeos les paraules màgiques:

 

I somriu. Avui és un dia de (mig) gaudi. Encara dol, però, l’eliminació del dimarts.

P.D.: L’home ha sentit que la décima no existeix, que són els pares...

Collita de Sant Jordi’12.

Res, avui post curt. Només deixar la collita particular de llibres de casa aquest passat Sant Jordi.

Icarta.

Estimat Iphone de la punyeta, 

No puc amagar que l’altre dia vaig dir-te més que paraules. De fet et vaig titllar de mentider i et vaig dir, en poques paraules, que l’havies cagat. Espero que no t’ho prenguessis massa a la valenta. Des d’ara mateix, presentar-te les meves més sinceres disculpes i dir-te que de moment no es tornarà a repetir. De fet, crec que hem mig fet les paus, no? Perquè d’ençà d’aquell dia t’he utilitzat dos o tres vegades per consultar el bloc i jugar a aquell joc d’avions al que tant estic enganxant i on exerceixo (amb més o menys sort) de controlador aeri. 

Et proposo de començar una bonica història d’amistat. És per això escric aquesta Icarta. Icarta? Ho entens? Iphone... Icarta... hehehehe Si es que sóc molt de la broma, jo. Ja veuràs quan mica en mica ens anem coneixent més i millor, com de bé t’ho passaràs. A que ara et començo a caure una mica millor? Doncs espero que sigui així, ja que ara haurem de passar moltes hores junts (tot el dia, diria jo). Sí, no em miris amb aquestes icones com a plats. La culpable és la meva mare que me n’ha regalat un per Sant Jordi. Ah! I amb caràtula del Barça, per acabar-ho de rematar. 

M’acomiado esperant que les rancúnies quedin oblidades i la nostra relació sigui d’allò més fluida i estigui basada en la mútua confiança. Ja saps, tu no m’enganyes amb les prediccions meteorològiques, fas sonar el despertador a l’hora que hagi de sonar, no et quedes sense bateria en aquells moments crucials, ... i prometo ser un bon amo. Paraula de Banyera! 

Sempre teu (espero) i sempre meu (espero), 

 Jordi Casanovas “El Banyeres”.

Campiona!

Avui és un post dedicat, em permetreu la deferència. Dedicat a algú molt especial. Algú que m’estimo molt, com no. I és que avui ha estat un dia de superació personal. Un dia d’aquest en que ELLA ha demostrat que, malgrat el seu negativisme instal•lat (versió 32.0) dintre seu, una vegada més li ha servit de ben poc. Bé, m’atreviria a dir que de res. Perquè de vegades les coses no són tant de color negre com semblen. Amb esforç, dedicació i entrenament els reptes s’assoleixen. I avui ha estat el cas. Perquè avui, era el dia de la veritat. Perquè avui tot allò posat en pràctica des de fa un parell de mesos havia de sortir a la llum. Perquè avui era el dia D. Perquè avui era la prova de foc. Perquè avui era el DIA, amb paraules majúscules. I perquè avui, com jo ja portava dient-li durant aquest dos mesos durs d’esforç, ho aconseguiria. I així ha estat. Ha aconseguit acabar la seva primera cursa de 10 km! La cursa dels bombers.

F E L I C I T A T S    C A M P I O N A ! ! ! !

L’has ben cagada!

Ei tu! Sí, sí, tu! T’has equivocat!! Ja! L’has ben cagada! Hahahahaha. Mira com ric, amb la boca ben oberta i tirant el cap endarrere (allò per fer notar que ric amb ganes). I m’hi recreo. I m’hi pixo (amb tots els respectes). I t’assenyalo amb el dit perquè la gent sàpiga qui ha estat el que l’ha espifiada. Perquè tu has vingut al món a fer-me la vida impossible. Tu, tu, i només tu, que vas de llest, que et passeges per la vida presumint de perfecció, que sempre ho encertes tot, que tot ho saps. Però no, ai las!, ahir no. Hahahahaha Mira com torno a riure, amb la boca ben oberta i tirant el cap endarrere (allò per tornar a fer notar que ric encara amb moltes més ganes que abans). Mira’m als ulls, t’estic parlant. No m’ignoris, arrogant, més que arrogant. Què, com et sents ara que no ets infal•lible? Hahahahaaha No, no, no ho ets pas, per més que t’ho pensis. Et fa ràbia eh! Doncs llavors com et penses que jo em sento, senyor perfecte? Ja t’ho deia jo que algun dia cauries. I per fi, hahahaha, aquest dia va arribar, per glòria meva. Ahir. Què deies? Que havia de ploure a Barcelona, oi? Per la tarda a les set, si no recordo malament. Doncs no! La vas cagar ben cagada! Ni una sola gota, màquina endimoniada.

Com a a tota resposta es va escoltar un so de rebuda d’un essaemesssa.

Iphone de la punyeta! Ni quan la cagues em deixes tranquil!

El gronxador.

Una proposta de relats conjunts.

Hola! Em recordes? Sí, home, sí, fes memòria! Mira, ara em poso de costat. Què? Res? I d’esquenes? Iujuuuuuu!!!

(de fons) Fiuuuuu fiiiiuuuuu!!!

Gràcies! Tampoc? Ostres tu, quina poca memòria fotogràfica. A veure... i si et dic que abans era d’un altre color? No, ara no pensis amb el Michael Jackson i aquelles operacions per passar de black a white. A mi, amb una pinzell i una mica de pintura ja em pots canviar la cara. És cert, però, que ara no tinc cames, però abans en tenia quatre i tocava de peus a terra. Fa temps que me les van tallar i m’han deixat més penjat que un fuet, amb aquestes cadenes de ferro. Què, encara tampoc? Espero que amb aquetes pistes que et cito a continuació et vingui la inspiració:

- He sortit per la tele.

- Sóc el teu altre banc.

- El Matias s’assentava cada dia i xerrava durant pocs segons a la concurrència.

- Abans era de color taronja.

Què, encara no? I amb aquesta foto??

Senzillesa esparverant i sabó.

Com a home que sóc, rau en mi una senzillesa tal que esparvera. És a dir, a mode d’exemple, per mi existeix el color verd, el color blau, el color negre, .... Per tant, en tant que senzillesa que esparvera, em nego a acceptar que existeixi el color verd turquesa, magenta, salmó, i ja, per acabar-ho de rematar colors com verd-groc. Coi, o és verd o és groc, no fotem!

El mateix em passa amb el sabó. Per mi, gràcies oh senzillesa esparverant!, existeix el sabó del cos i el sabó del cap. Ho sento sóc així! Pobra Alba, sempre intenta ensenyar-me que el sabó del cap es diu xampú i el sabó del cos es diu gel. O al revés, no ho sé! Per més que ho intento no puc. És superior a mi. Impossible recordar-ho/memoritzar-ho.

Homes del món catosfèric (i d’altres galaxies), a que també us passa això? (sisplau, no em deixeu tirat i digueu que sí, que entre els homes ens hem de donar suport i a més a més, els que ho feu entrareu en un sorteig d’un cap de setmana amb la Carmen de Mairena) .

I ara em fastigueja perquè, com sempre, he acabar donant la raó a les dones, sàvies per naturalesa. Bé, és igual, ho he de fer. L’altre dia vaig anar a participar a una cursa amb els amics de sempre. Desconeixia que a l’arribada et podies dutxar. Com que vam quedar-nos a dormir a un hotel a la vora del lloc de sortida vaig arrambar amb els sobrets de sabó gentilesa de l’establiment. I us preguntareu? I la tovallola, què? També la va agafar de l’hotel? No! Com a home preparat que sóc i gràcies a que vam pujar amb el meu cotxe, sempre en porto una (no em pregunteu perquè) al maleter. Seguim. Quan va acabar la cursa, jo feliç i content per poder-me dutxar (és mitja vida), em despullo del tot al vestidor, entro a aquella mena d’habitació amb dutxes de presó (és a dir, dutxes a banda i banda de la paret sense separació ni històries, estil loft) més content que un gínjol perquè entre les meves mans tenia el meu petit tresor: els dos sobres de sabó que havia agafat de l’hotel. Doncs bé, una vegada que m’he ruixat ben ruixat d’aigua, agafo els sabons i... tatxan! en un d’ells escrit hi figura la paraula gel i a l’altre el mot xampú. Merda!, penso, i ara què? Bonica estampa, no? (no cal que us la imagineu, sisplau) servidor en pilota picada i sense saber quin sobre va al cap i quin sobre va al cos. Doncs, com que un és home i no s’avergonyeix, i pensant que què carai! que la resta que s’estaven dutxant també eren homes i no ho deurien saber, vaig decidir preguntar-ho en veu alt: Perdoneu, jo ja ho sé, però és per assegurar-me que vosaltres també ho sabeu: algú sap si el gel és pel cap o pel cos? (home espavilat que sóc, perquè amb una pregunta matava dos ocells d’un tret, ja que per eliminació sabria on havia d’aplicar l’altre sobre). La sorpresa va ser meva quan un em va respondre: el gel al cap. O va ser al revés, ara no me’n recordo perquè encara no he aconseguit retenir-ho al cervell, com ja us he explicat abans. Ostres tu, un home digne d’estudi!, vaig pensar (encara en pilotes, és clar). Li vaig donar les gràcies amb la veu molt d’home i vaig seguir amb la feina, que evidentment va ser intentar obrir els maleïts sobres sense prendre gaire mal... i intentar memoritzar novament l’àmbit d’aplicació del gel i del xampú.

Qui no té memòria...

Tot va començar aquí. Bé, qui diu aquí diu el post anterior. Servidor de vostès, en un moment de lluïdesa i on l’enginy i bon saber fluïa a dojo de neurona a neurona i tiro perquè em toca, va fer un, permeteu-me la medalla, més que meritori article on, rima en mà, vaig compondre una oda, o millor dit, vaig compondre’m una oda (reflexiu) perquè vaig ser capaç de menjar paella per dinar durant cinc dies seguits. No sé, modèstia a part, si és record Guiness, tampoc m’interessa. Bé, no és que no m’interessi, perquè si donessin diners o alguna mena de retribució en espècies m’interessaria i molt, ja us ho puc assegurar. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que era que vaig escriure una oda rima ABAB (que, casualitats de la vida si fos ABBA seria el nom d’un grup de música) i que si el meu professor de [modo castellano on]literatura castellana[modo castellano off] de vuitè d’EGB, franquista fins la medul·la, sabés que als meus trenta-quatre anys i mig he recuperat les seves lliçons i no només això, sinó que també les he utilitzades per saber quin coi de rima tenia un vers que he escrit, servidor de vostès, de ben segur em trauria tots els negatius que em va posar ([modo castellano on]punto rojo[modo castellano off], que deia ell) per algun comportament que per ell (i les seves orelles enormes) era més que dubtós i que entorpia el bon funcionament de la classe. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

.... que era que vaig escriure una oda. Doncs resulta que aquesta oda als cinc dies consecutius d’ingesta de paella de mar i muntanya els quatre primers dies (filla de la mateixa cocció) i marinera amb carxofes el darrer (per tranquil·litat de l'MBosch), meeeeec!! era, segons va avançar en primícia el XeXu repetició de post. No pot ésser! Però si jo recordo haver celebrat tres vegades la castanyada, però això de la paella... I al dotzè dia ressuscità comentari confirmà l’Assumpta la magnitud de la tragèdia dient això és cert. I jo, que la veritat, ni me’n recordava el més mínim del meu autoplagi, lluny de penedir-me, vaig posar-me dempeus i vaig aplaudir amb devoció beata a l’Assumpta i, per extensió, al treure la careta XeXu. Déu meu senyor misericordiós! Quina memòria! Aquest parell quan repartien cervell, neurones i per extensió (novament) memòria, es van posar quatre o cinc vegades a la cua. És clar, com és gratis... Cues de pansa, deia El porquet. Què? És que no sé si m’agradaran. És que es veu que van bé per la memòria. I macarrons?, preguntava la Clidice, volen reblar el clau. Ostres, macarrons... Per la memòria van bé? Jo és que me’ls menjo blancs i amb formatge. I de vegades... Al congelador!, bramava el joan gasull. No, sisplau, tingueu pietat que fa fred! Arròs covat, arròs covat! assegurava l'Alba passant de puntetes. I al lavabo ja vas bé després de tant d’arròs?, deixava anar la Yáiza com qui no vol la cosa. Miri, senyoreta, al lavabo sempre he anat bé. De fet, però, com que no tinc memòria no sóc capaç de recordar quina va ser la darrera vegada (XeXuuuuu, Assumptaaaaa, alguna pista?? Ho sabeu vosaltres???), però només diré que tinc una oferta dels d’Activia de Danone per fer el proper anunci. Pobre Coronado, sense feina! Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que era que vaig acabar pensant gràcies a la Levanah de buscar un soci capitalista per muntar una plana web d’intercanvi de carmanyoles els dies laborables. Canvio arròs versió mar i muntanya per estofat de vedella. O canvio bledes amb patates per còctel de gambes. I el joan va comentar-me no-sé-què-de-la-banyera-plena-d’arròs i jo vaig arrencar a córrer per assegurar-me que no era així, perquè com fos així, d’aquesta manera, vull dir, em veia menjant arròs per dinar in secula seculorum. Al que anàvem que era...

(torno a llegir el post des del començament per saber de què estava parlant)

... que després d’aquest pandemònium de comentaris amunt i avall vaig acabar pensant que qui no té memòria... ha de tenir seguidors de bloc.