Esmorzars i xinesos.

Avui l’E ha vingut amb un somriure als llavis a l’esmorzar, amb el cafè amb llet en got llarg, mirant a banda i banda de la taula i dient que tenia una exclusiva. “Hay un grupo de chinos rodando una película en las escaleras de entrada del edificio. Hay todo un conjunto de gente (de aquí y de allí) haciendo de extras, luego están los dos protagonistas y luego el co-chino, que es el que manda. O sea que por aquí se van a repartir ostias por doquier, como aparezca el Bruce Lee.”. Li hem intentat treure més coses, ja que per tots és sabut que ell s’assabenta de tot i sap fil per randa que li passa a l’un o què li passa a l’altre (radio Macuto, en poques paraules). “Se ve que es una producción de la TV3 con una productora china. Y hasta aquí puedo leer. No sé más. Ahora, si queréis salir en la película, a mi no me busquéis porque no tengo amigos dentro.”. Després ja ens ha explicat que si s’ha comprat una cafetera Nespresso i que li han portat a casa directament de la botiga (l’R ha expressat els seus dubtes de que hi hagi repartiment a domicili al Carmel) i que ha de passar a fer la primera compra de cartutxos perquè li han de donar un regal. De moment de la capsa de quinze cartutxos ja n’ha provat tres, i el seu objectiu és provar-los tots, però de franc, sense pagar res, per després poder decidir quin es queda.

I sí, la veritat és que l’E tenia raó amb això dels xinesos perquè, evidentment, quan hem acabat d’esmorzar jo m’he acostat a veure què feien. Hi havia dos xinesos que destacaven per sobre de la resta: un noi tot tocat i posat vestit de forma moderna amb ulleres de sol amb vidres grocs i una noia tota ben arreglada. Després tot el conjunt de càmeres i ajudants que no es perdien detall.

La cosa ha quedat aquí. De tant en tant, com que el nostre despatx està en una posició privilegiada, sortíem a una passarel·la (anomenada pont de comandament) per veure com anava el rodatge. I la cosa anava bé. Llums (bé no en calien), càmera i acció!

A les dotze i mitja han fet una pausa per dinar, i les escales de l’edifici eren un formiguer de gent menjant dempeus d’unes petites carmanyoles blanques amb forquilla. Uns es recolzaven a les baranes, els altres estaven asseguts a les escales. M’he adonat que hi havia un xinès amb màniga curta i amb xancletes. Aquest demà, segurament, agafarà la baixa per pulmonia.

Per la tarda ja hem anat desengranant més l’assumpte. Quan l’R ha arribat de dinar, s’ha acostat al pont de comandament. Sabia més coses: es una sèrie que s’emetrà per TV3 i és una coproducció amb una productora de Shangai. A mi se m’ha encès el llum, mentre veiem rodar una escena de la xina baixant d’un Mercedes negres aparcat a l’entrada de que podríem buscar-ho a internet. Quan han acabat de rodar l’escena on no s’ha produït un accident de miracle, ja que el Mercedes ha arrancat i de què es dona un cop amb un cotxe vermell que passava per allà, ho me buscat a internet. I sí, hem trobat la notícia publicada a El Periódico de Catalunya.

De totes maneres, li he preguntat a l’E si sortiria d’extra. M’ha mirat i m’ha dit que no amb el cap, que no hi havia prous diners per pagar la seva estel·lar actuació.

L'APUNT.
Abans de plegar he anat al lavabo i m'he trobat una munió de xinesos dintres. Puc constatar dues coses:
a) Pixen de peu, igual que nosaltres.
b) No es renten les mans (ni abans, ni després).