diumenge, 26 d’octubre del 2008

La marxassa’08: Campiooooons, Campioooons, oé, oé, oé… i la nena.

La Marxassa ha estat el colofó final, la cirereta del pastís, el punt i final als patiments de si arribaria o no arribaria a aquest tercer objectiu que m’havia marcat per aquesta temporada (després de la UTMB i la MIUT). I sí, finalment, també l’he pogut assolir. I ara, amb tots els honors i totes les parafernàlies que voleu posar-hi, ja puc dir que he arribat als punts de la CCCR!! Sóc campió de la Copa Catalana!! I sí, tot això és molt maco, fantàstic, fabulós, magnífic i tots el qualificatius que em vinguin al cap, però es que ahir a la prova vaig estar a punt de retirar-me perquè vaig estar a punt de ser humiliat i de baixar al més dur dels inferns quan va aparèixer... la nena.

A dos quarts de cinc sortíem de Barcelona un grup bastant nombrós: el Xavi, el Jordi Atleta, la Txell, els dos germans Sampere (Enric i Marc), el Mikel i un servidor. Aconseguim aparcar una mica lluny del punt de sortida dels autocars i hi arribem amb el temps just. Allà ens trobem amb la resta de la colla: el Raul, el Jaume, el Josep i la Maria. L’expedició ja estava al complert!

Els autocars van deixar-nos cinc minuts abans de l’hora de la sortida (les set del matí) a Sant Martí del Montseny i allà com sempre els retrobaments amb els companys d’altres clubs coneguts d’altres marxes. Coincideixo amb el Sioux i amb el Lenski de corredors.cat. Com l’any passat, la sortida és lenta (fins un quart de set es pot dir que no vam començar a caminar), ja que tots els participants ens hem d’embotir per un corriol on només hi passa una persona. Per anar entrant en calor i escalfant l’ambient, comença ja el típic intercanvi de bromes i frases pujades de to sempre de bon rotllo (que si esteu vells, que avui no podreu amb nosaltres, que si ja esteu fent la goma, que si els de davant ja poden tirar que sembla que ja ens han agafat, ...) entre els membres del GELS (el nostre club) i els membres del futur CEI (encapçalats pel Xavier Floresta i el Miquel). No fa gens de fred (no com l’edició anterior) i la temperatura és molt agradable per anar fent, mica en mica, els primers quilòmetres de la marxa que són lents degut al corriol. Però quan entrem a la pista ample i la cosa comença a pujar, el grup de caminadors ja comença a estirar-se i cadascú va al seu ritme. La pujada aguantem bastant a la par amb els futurs CEIs. Ens avancem, però els tenim a tir de pedra (que per molta rivalitat simpàtica que hi hagi vam decidir no tirar-los-hi). La Txell, passant per un tram ple de castanyers, va obsequiar-nos amb una caiguda de morros (que jo em vaig perdre), però que no va suposar cap mal major i va poder continuar.

Vam arribar al centre d’informació Font Martina (control A - quilòmetre 11,6) quan faltaven cinc minuts per les nou. Allò era el paradís de l’esmorzar: donuts, xocolata, melindros, galetes, sucs, cafè amb llet, ... i de ben segur que em deixo alguna cosa. Mengem ràpid, no veiem ni al Marc ni a l’Enric que ja han passat per allà abans que nosaltres i el Josep i la Maria s’han quedat enrere.

Sense perdre més temps del necessari, enfilem la llarga baixada fins al següent control amb els del CEI trepitjant-nos els talons. Tots corríem a un ritme frenètic i tot el que havíem menjat estava a l’estómac fent la digestió com podia. Ningú donava treva i si no volies quedar-te enrere havies de tirar endavant com poguessis. Els del CEI definitivament ens passen. Jo m’anava queixant de que no anéssim tant forts, que ho acabaríem pagant!! Però ningú feia cas. El resultat va ser que jo vaig haver-me d’aguantar el flato com vaig poder per no perdre els companys i que el grup es va trencar. El Jaume va aprofitar que la Dolors ens va passar per tirar amb ella, nosaltres vam passar a l’Enric Sampere (ni rastre del Marc) i el Raul va quedar-se més enrere. Aquestes són les conseqüències de la velocitat...

Arribem a Sant Celoni (control B - quilòmetre 25,47) a les onze del matí. La mitja de velocitat no estava gens malament. Ara ens trobàvem al paradís del dolç: llaminadures (núvols, ossets de goma, ....), crispetes, algun donut, galetes, refrescos, sucs, ... A mi se m’anaven els ulls (i les mans) i m’hagués quedat allà menjant i menjant. Però així és la Copa, cruel i despietada, i vam haver de posar-nos en marxa de nou, molt al meu pesar. Sortint ens saludem amb el Rústic de corredors.cat que em pregunta pel Jaume.

Ara tocava de nou pujar, primer per asfalt i després per camí ample. El grup ja va quedar definitivament format pel Xavi, el Jordi Atleta, el Mikel (que aguantava com un campió), la Txell i un servidor. Junts fins al final! Aquí el ritme el vam baixar una mica i se’ns va afegir el Juanito. La pujada, sense ser forta, era constant i la panxa la teníem plena. Així que vam prendre’ns-ho amb relativa calma pensant (els repetidors d’altres edicions) el que ens esperava al proper control.

I us preguntareu què era, no? Doncs arribats al control de Sant Martí del Montnegre (quilòmetre trenta-quatre) ens esperava el paradís dels que els agrada fer el vermut: olives farcides, patates fregides, llonganissa, morro de porc, galetetes, quicos, refrescos, vermut (del de beure), ... En fi, per autèntics sibarites. Però de nou vam vèncer la temptació que ens animava a quedar-nos allà assaborint aquelles viandes i vam reprendre la marxa.

Després de liquidar la poca pujada que encara quedava, vam afrontar la baixada amb forces renovades. Ara quan no tirava del grup un, ho feia un altre i la baixada la vam fer a un ritme estratosfèric. Potser va ser el moment de la prova en que vaig trobar-me millor i només tenia ganes de córrer i córrer per tal d’anar devorant quilòmetres sota els meus peus.

Vam arribar al control de Vallgorguina (quilòmetre quaranta-tres) quan faltaven cinc minuts per un quart de tres. Ara tocava el paradís dels que els agrada el bon dinar: amanida de primer, entrepà de botifarra (maxi, per lo gran que era) de segon, iogurt o fruita de postres i cafè. Ah!! I entaulats i tot per fer petar la xerrada. Vaig acabar tip (i això que l’entrepà no vaig poder-me’l acabar).

Després dels estirament pertinents per tornar a posar tot a lloc, vam continuar el camí. Just a la sortida de Vallgorguina vam creuar-nos amb el Raul (ara era el seu torn de dinar). La fem petar uns breus instants i continuem fent camí. Les panxes pesaven i tocava de nou pujar, així que vam imposar-nos adoptar un ritme calmat. En aquesta part de la marxa, va ser quan va entrar en escena la nena. Es deia Carme, tenia dotze anys i participava a la marxa igual que nosaltres, des de la sortida. I com tirava la nena a les pujades. Corria i tot. “Es que aneu molt a poc a poc”, ens deia. I tots anàvem amb la llengua fora i patint. La meva excusa era que jo no corria perquè volia esperar als altres. Què havia de dir per no quedar malament... Vaig preguntar-li quin esport feia per estar tant en forma i si només era degut a la joventut que expirava per tots els seus porus de la pell. “Faig tenis”, va ser la seva resposta. Crec que per l’any vinent intentaré trobar una bona escola on m’ensenyin a jugar-hi i que em posin tant en forma com a ella. Encara que crec que serà una mica difícil, entres vosaltres i jo... I la nena no es cansava i tirava i tirava. I tenia la delicadesa de que quan feia corrents una pujada, es tombava a dalt de tot amb les mans als malucs per esperar-nos. Moltes gràcies Carme!! Tu el que vols és enfonsar-nos...

Vam arribar al control del Santuari del Corredor (la nena primer, evidentment). Paradís ara dels que els agrada la llimonada natural, feta amb llimona espremuda al moment i barrejada amb aigua i sucre. Deliciosa!! Per agafar forces per la llarga baixada que quedava fins a l’arribada.

Aprofitem un moment en que la nena està despistada per començar a tirar. Lleig, ja ho sé, però ja m’havia fet el propòsit d’arribar abans que ella. No em podia permetre que ella ho fes abans que jo. Per amor propi!! Havia d’evitar la humiliació. L’escena més curiosa d’aquest tros és la de la nena corrent davant de tot i un grup de vint marxadors darrera d’ella intentant agafar-la cames ajudeu-me. Evidentment, la vam agafar, però quan ella va frenar per baixar el ritme. Capitanejats per la nena vam anar fent camí, ara caminant, ara corrent (la nena s’avorria i deia que volia córrer). I quan el Xavi es quedava enrere traient el fetge i els pulmons, la nena deia “Pobret! Aneu tirant que jo ja em quedo a esperar-lo”. I llavors va arribar el moment en que la nena va assabentar-se que jo si acabava avui aconseguia els punts necessaris per la Copa. I va decidir que jo no havia d’acabar. Quins nassos!! Primer va intentar picar-me a córrer per veure si rebentava o patia una estrebada que provoqués el meu abandonament. Després es posava darrera meu per intentar trepitjar-me les sabates i fer-me caure (veure vídeo). Això ja no podia ser i vaig plantar-me per dir-li que sí, que si volia la deixaria entrar abans que jo però que amb això no es juga. Els pecats de joventut i la inexperiència, però, es paguen i la nena va acabar patint deshidratació i cinc butllofes als peus i es va anar quedant, segons ens va explicar la Txell que va agafar-nos més endavant després d’haver notat nosaltres que feia estona que no venien. Que consti, però, que amb la nena érem rivals però que vaig oferir-li aigua i en va veure abans de que succeís tot això, perquè nosaltres ja vam advertir-li que havia d’hidratar-se.

Quan vam arribar al control de Sant Martí de Mata (quilòmetre 58,34) vam dir al pare de la nena (ella ens havia dit que estava allà) que venia darrera nostre en no molt bon estat, però que no patís que Txell l’havia deixat a càrrec d’uns altres marxadors. Just quan abandonàvem el control vam veure que la nena pujava les escales de l’ermita sana i estàlvia. Ens en vam alegrar! Quin mèrit que tenia!

Ara ja només quedaven cinc quilòmetres de baixada i pla fins a Mataró. Sense tenir-ho en compte durant tota la marxa perquè no era el nostre objectiu, vam veure que podíem rebaixar el temps de l’any passat i vam decidir buidar-nos en el tram final. Entrant a Mataró ens vam creuar amb uns marxadors que ja havien arribat i van dir-nos que havíem d’anar fins a la platja, que era diferent de l’any passat. I corre que correràs i ja gaudint dels últims metres pels carrers de Mataró va començar a embargar-me l’emoció i a tenir aquell pessigolleig a la panxa de nervis. Ara sí que ja estava fet. Ja era campió!! I arribant al passeig marítim, amb la platja de teló de fons, amb el control a vint metres, vaig alçar els braços, vaig treure’m la samarreta, li vaig fer un petó, la vaig onejar al vent i li vaig tirar al Jaume que era allà des de feia una hora. “Més gent hauria d’arribar així, traient-se la samarreta”, ens diuen les dones que s’encarreguen del control. De totes maneres feia fred i li demano la samarreta al Jaume per tornar-me-la a posar. Tampoc no era qüestió de constipar-me!!

Allà ens retrobem amb el Marc que com un campió ja fa temps que espera. No deixarà mai de sorprendre’m! Des de la Travessa del Montseny que no havia fet res i mira-te’l. El felicito. No puc fer menys. Ens fem la foto d’arribada i el Xavi aprofita per ruixar-me amb aigua com es fa amb els campions. Dono gràcies que la idea de tirar-me vestit al mar l’ha desestimada!!

El temps total que vam emprar per recórrer els 63,3 quilòmetres de la marxa va ser de deu hores i cinquanta-sis minuts, que van servir per:
a) Sumar els onze punts.
b) Rebaixar el temps de l’edició passada.
c) Arribar abans que la nena. M’ho devia i ho havia de fer per mi mateix, per no decaure al més dur dels inferns i no quedar humiliat de per vida!

Ah!! Felicitar també al Mikel que va aguantar i aguantar amb nosaltres i va arribar al nostre grup.

Per acabar desitjar als companys de club (el Xavi, el Jordi Atleta, el Raul i la Txell) molta sort, perquè amb els punts de la Marxa del Garraf, ells també es proclamaran campions de la Copa. Endavant i que la sort us acompanyi!!

L’ACTE SOLIDARI.
Ara que està tant de moda el Facebook, hem decidit per majoria absoluta entre els membres del GELS en reunió extraordinària celebrada a l’autocar que per tal de donar ànims al David en aquests dies de tristesa i perquè es recuperi de la lesió el més aviat possible, crear-hi un grup que denominarem “Amics dels lesionats del trocanter i del piramidal”. Esteu tots convidats a afegir-vos-hi per donar suport a la causa.

M’HA AGRADAT.
L’organització és perfecte. La veritat que aquesta gent de l’Agrupació científico-excursionista de Mataró se’ls ha de felicitar amb tots els honors. Els avituallaments, sota la meva modesta opinió, són uns dels millors que es poden trobar a la Copa. On pots esmorzar, menjar dolços i llaminadures, fer el vermut i dinar d’aquesta manera? Moltes felicitats!!

El recorregut és fantàstic. Té de tot: camí ample, corriol i alguna trialera per fer corrents. I el paisatge és d’aquells que fa goig.

Després de l’esforç realitzat durant tota la temporada, què voleu que us digui, haver arribat als punts que em donen el dret de poder lluir a casa la placa (o el que sigui) que m’acredita com a campió! Perdoneu la modèstia...

És la primera vegada que faig una prova sense motxilla a l’esquena. I he anat molt còmode. Crec que repetiré.

Que la prova sigui en dissabte. Crec que és una cosa a tenir en compte i que se n’haurien de fer més aquest dia. Després tens tot el diumenge per descansar.

NO M’HA AGRADAT.
Per posar alguna cosa i no deixar l’espai buit, les corbes que agafem amb l’autocar des de Sant Esteve de Palautordera fins a Sant Martí del Montseny.

24 comentaris:

Anònim ha dit...

Felicitats !
Per la copa i pel bon rotllo que sembla que es respira en aquestes marxes.
Els controls, de luxe, no ? a mi últimament aigua i prou... haure de fer algo menys runner.
No descarto la Taradell-Rupit... me l'aconselles ?

Jaume ha dit...

Jordi ha estat un autentic plaer acompanyar-te en tots aquets reptes del 2008. Espero que fixem ben aviat els del 2009.

Kafres, S.A.

Anònim ha dit...

FELICITATS!!!

Per ser campió de la "copa catalana 08" i per haver guanyat a la "NENA"

Petons,

mama

Anònim ha dit...

Felicitaaats Jordi, a més d'aconseguir-ho, ho has fent passant-ho bé.

Ah i tingueu pietat de la canalla, encara que ells no en tinguin de vosaltres, caritat !

segonpal ha dit...

FELICITATS!!!!

Anònim ha dit...

Felicitats, company, ja ets campio´!! Grandíssima temporada!
Per cert, vaig adelantar la nena als ultims 2 km!!! Quina màquina!
Raül

Jordi ha dit...

Malfieten: Gràcies!! Sí, de totes totes!! És molt maca! Segurament nosaltres la farem. Així que si no tens a ningú amb qui anar, pots unir-te.

Jaume: igualment, kafre!! Ah!! Quin pes que vaig treure'm de sobre quan vas trobar els pals!!

Mama: Gràcies!! Ara no sé que em fa més il·lusió, si la nena o la Copa...

Xavier: Gràcies!! Ja veus que la canalla puja forta!!

Garrofaire: Gràcies! Ah!! I felicitats a tu també pel tema aquell del color de les lletres, que finalment ho vas aconseguir!!

Raül: Gràcies!! Ara us toca a vosaltres la setmana que ve. Lo de la nena no té nom!! Com t'haguessis sentit si hagués arribat ella abans que tu? Ah!! I tu no vas haver de patir el que et digués que anaves molt lent i que s'avorria si no corria!

Anònim ha dit...

Ei Jordi! Sóc l'Albert.
Bona crònica!
Ara bé, una petita "regañina", el meu particular NO M'AGRADAT:
Vaig ser jo qui va acompanyar la nena fins al control de Sant Martí de Mata, i la pobre anava llagada i deshidratada.
Per molt que t'ho agafessis com un petit "pique" particular (que ya te vale, per cert), no deixeu mai sola a una nena de 12 anys, ja que li podia haver passat qualsevol cosa. No costava gens anar amb ella fins al pròxim control i després tivar, com vaig fer jo. Total, per 20 minutets...

Ei, aquest Barça... no hi ha qui ens pari!

Una abraçada
Albert Torrent

Alex. ha dit...

Amic Jordi!

Llegint la crònica, per un moment he pensat que estava al Circuit Ricardo Tormo de València aquest diumenge i que la "nena" era el Valentino Rossi.

Felicitats!!!

Anònim ha dit...

Jordi Encantat de conèixer-te.

Segur que coincidirem més endavant. Si bé la prova del Garraf esta molt prop,visc en Gava-Mar, no se segur si la faré ja que he de fer volum amb la bici per al Duatlon de Muntanya de Viladecavalls.

En qualsevol cas ens veurem. Amb el teu permís t'agafo unes fotos per a la meva crònica.

Quan em passi les fotos que em falten Sioux us passo el link de la meva cronica cachona al post de la Marxassa de Corredorscat

Lensky

Jordi ha dit...

Albert: accepto la reganyina, però tinc coses a dir. Una companya nostra va quedar-se amb ella xerrant i nosaltres vam anar tirant. Quan vam adonar-nos-en ja no les veiem. Després va arribar aquesta companya nostra dient que havia deixat a la nena amb un altre grup. Per això vam tirar.
Sí, ja sé que ja em val picar-me amb una nena, però tot entra dintre de la broma de la crònica. Ostres, tant de bo hagués arribat la nena abans que jo i ens hagués donat un repàs a tots!!
I sí, el Barça aquest any ens donarà alegries!!

Alex: No era el Valentino Rossi, però poc li faltava. Li regalaré una samarreta si la torno a vere que losi "La enfermera" en lloc de "Il doctore".

Lenski: cap problema, pots agafar-les. Ja passaràs el link del teu blog per llegir la crònica. I ja ens anirem veient!

Anònim ha dit...

Ei Jordi! La Txell no la va deixar amb un altre grup, sino amb mi! Ella va marxar perquè us volia atrapar...
Bé, en tot cas no va passar res. Lo únic que li preocupava era que no li diguessim a son pare que anava llagada, jeje.

A veure si amb el Benidorm sumem la desena victòria.

Una abraçada
Albert

Jordi ha dit...

La nena estava forta!! Un company m'ha comentat, però, que al final va continuar i que la va avançar quan faltaven dos quilòmetres pel final. O sigui que la dono per arribada! Tota una gesta la campiona!

Dubtes que sumarem la desena victòria? Pobre butxaca del Guardidola... tants sopars que haurà de pagar...

joan ha dit...

Quin espant!
Per un moment quan has parlat de la "nena" em pensava que es tractava de la "niña de Rajoy". Encara sort que no era ella!
En tot cas, MOLTES, MOLTES FELICITATS!
Ets tant bo que només et falta ser del CEI per aconseguir la perfecció!
Una abraçada!

Txell ha dit...

Hola campio!!

Digues que se sent desprès de tans kilometres a les cames per a assolir el titol de campio de la copa catalana!!

Disfruta del titol que t'has ben guanyat!!

Txell

Alex. ha dit...

Jordi, "la enfermera"???? uyuyuyuyuy... això, la protectora d'estructures t'ho tira pels Tribunals per masclista!

Al Garraf, espere'm a l'arribada.

Què explica l'E?

Jordi ha dit...

Joan: no, no era la nena de Rajoy, però era una máquina!! Li espera un bon futur!! Ostres, no m'afalaguis d'aquesta manera que em poso vermell i penso en canviar de club i després em peguen bronca!!

Txell: Sento que com no em cridin per entregar-me el títol em fotré a cridar!!

Alex: Ja ha aparegut la figura de la Protectora d'estructures? Caram, no triguen gens en crear-se nous càrrecs!!
Aniràs a fer la del Garraf? Ostres, a veure si ens veiem!! Ah!! I no busquis bolets que no se'n fan per aquelles terres!!
L'E avui parlava del bicing i les bicicletes. Diu que l'altre dia va ajudar a aixecar-se del terra a una senyora gran que havia caigut i que ha agafat lumbalgia. El metge li ha receptat que no torni a ajudar a ninguna àvia més a aixecar-se!!

Fran ha dit...

:-)))) L'E no canvia...
Moltes felicitats pel campionat assolit, has fet una boníssima temporada, tota plena d'èxits, de nou, moltes felicitats...
He vist xuxes com a avituallament en alguna foto, oi?

Anònim ha dit...

Jeje, moltes gràcies pel club dedicat... espero que no estigui format per ningú més si només hi poden pertànyer gent lesionada. Aquesta setmana tinc la ressonància i la gammagrafia, ja us diré el què em diuen...
Estic esperant anb ganes el calendari de l'any vinent, per començar a planificar!

Felicitats a tots els campions!

Anònim ha dit...

Hola figura, felicitats por la copa catalana y por conseguir todos tus objetivos, quien los busca los consigue y la verdad es que fue muy emocionante verte llegar a la meta. Enorabuena Jordi.
Per cert me encantó la travesia me lo pasé muy bien y me encontré muy bien fisicamente aunke hubo algunos momentos delicados pero gracias a vosotros los superé con creces. Ahora a por la del Garraf,
Un saludico
Mikel

Jordi ha dit...

Fran: Gràcies!! Síiiii: nuves, quicos, crispetes... Jo m'hagués quedat allà!! jejeje

Dave: va ser per quorum!! Conyes a part, esperem tots que mica en mica vagis millorant i tornar a veure'ns l'any vinent! Ha de ser una putada per tu tot això!

Mikel: (lágrimas) Yo también te quiero macho!! jejejeje Gràcias! Nos vemos en la del Garraf, a poder ser secos... no como el año pasado...

Anònim ha dit...

I la llimonada... tremenda

Jordi ha dit...

Anònim, boníssima!! I natural, que encara té més mèrit!

Txell ha dit...

Hola de nou,

La nena, Carme, de la qual parleu si de cas la vaig deixar jo tirada.

De fet no anabem xerrant mentres el grup amb el que jo anaba veiem com s'allunyaba sino que les llages i la deshidratació no la deixaben anar més depresa. Jo a més duia la camelbac buida i no li podia donar aigua, només li deia que en res arribariem al control on hi habia son pare. Volia també arribar el més aviat possible al control per a dir-li a son pare com anaba la seva filla i que sino fés per on per anar-la a recollir. La vaig deixar en bona companyia, Albert.

Txell