La marxassa’08: Campiooooons, Campioooons, oé, oé, oé… i la nena.

La Marxassa ha estat el colofó final, la cirereta del pastís, el punt i final als patiments de si arribaria o no arribaria a aquest tercer objectiu que m’havia marcat per aquesta temporada (després de la UTMB i la MIUT). I sí, finalment, també l’he pogut assolir. I ara, amb tots els honors i totes les parafernàlies que voleu posar-hi, ja puc dir que he arribat als punts de la CCCR!! Sóc campió de la Copa Catalana!! I sí, tot això és molt maco, fantàstic, fabulós, magnífic i tots el qualificatius que em vinguin al cap, però es que ahir a la prova vaig estar a punt de retirar-me perquè vaig estar a punt de ser humiliat i de baixar al més dur dels inferns quan va aparèixer... la nena.

A dos quarts de cinc sortíem de Barcelona un grup bastant nombrós: el Xavi, el Jordi Atleta, la Txell, els dos germans Sampere (Enric i Marc), el Mikel i un servidor. Aconseguim aparcar una mica lluny del punt de sortida dels autocars i hi arribem amb el temps just. Allà ens trobem amb la resta de la colla: el Raul, el Jaume, el Josep i la Maria. L’expedició ja estava al complert!

Els autocars van deixar-nos cinc minuts abans de l’hora de la sortida (les set del matí) a Sant Martí del Montseny i allà com sempre els retrobaments amb els companys d’altres clubs coneguts d’altres marxes. Coincideixo amb el Sioux i amb el Lenski de corredors.cat. Com l’any passat, la sortida és lenta (fins un quart de set es pot dir que no vam començar a caminar), ja que tots els participants ens hem d’embotir per un corriol on només hi passa una persona. Per anar entrant en calor i escalfant l’ambient, comença ja el típic intercanvi de bromes i frases pujades de to sempre de bon rotllo (que si esteu vells, que avui no podreu amb nosaltres, que si ja esteu fent la goma, que si els de davant ja poden tirar que sembla que ja ens han agafat, ...) entre els membres del GELS (el nostre club) i els membres del futur CEI (encapçalats pel Xavier Floresta i el Miquel). No fa gens de fred (no com l’edició anterior) i la temperatura és molt agradable per anar fent, mica en mica, els primers quilòmetres de la marxa que són lents degut al corriol. Però quan entrem a la pista ample i la cosa comença a pujar, el grup de caminadors ja comença a estirar-se i cadascú va al seu ritme. La pujada aguantem bastant a la par amb els futurs CEIs. Ens avancem, però els tenim a tir de pedra (que per molta rivalitat simpàtica que hi hagi vam decidir no tirar-los-hi). La Txell, passant per un tram ple de castanyers, va obsequiar-nos amb una caiguda de morros (que jo em vaig perdre), però que no va suposar cap mal major i va poder continuar.

Vam arribar al centre d’informació Font Martina (control A - quilòmetre 11,6) quan faltaven cinc minuts per les nou. Allò era el paradís de l’esmorzar: donuts, xocolata, melindros, galetes, sucs, cafè amb llet, ... i de ben segur que em deixo alguna cosa. Mengem ràpid, no veiem ni al Marc ni a l’Enric que ja han passat per allà abans que nosaltres i el Josep i la Maria s’han quedat enrere.

Sense perdre més temps del necessari, enfilem la llarga baixada fins al següent control amb els del CEI trepitjant-nos els talons. Tots corríem a un ritme frenètic i tot el que havíem menjat estava a l’estómac fent la digestió com podia. Ningú donava treva i si no volies quedar-te enrere havies de tirar endavant com poguessis. Els del CEI definitivament ens passen. Jo m’anava queixant de que no anéssim tant forts, que ho acabaríem pagant!! Però ningú feia cas. El resultat va ser que jo vaig haver-me d’aguantar el flato com vaig poder per no perdre els companys i que el grup es va trencar. El Jaume va aprofitar que la Dolors ens va passar per tirar amb ella, nosaltres vam passar a l’Enric Sampere (ni rastre del Marc) i el Raul va quedar-se més enrere. Aquestes són les conseqüències de la velocitat...

Arribem a Sant Celoni (control B - quilòmetre 25,47) a les onze del matí. La mitja de velocitat no estava gens malament. Ara ens trobàvem al paradís del dolç: llaminadures (núvols, ossets de goma, ....), crispetes, algun donut, galetes, refrescos, sucs, ... A mi se m’anaven els ulls (i les mans) i m’hagués quedat allà menjant i menjant. Però així és la Copa, cruel i despietada, i vam haver de posar-nos en marxa de nou, molt al meu pesar. Sortint ens saludem amb el Rústic de corredors.cat que em pregunta pel Jaume.

Ara tocava de nou pujar, primer per asfalt i després per camí ample. El grup ja va quedar definitivament format pel Xavi, el Jordi Atleta, el Mikel (que aguantava com un campió), la Txell i un servidor. Junts fins al final! Aquí el ritme el vam baixar una mica i se’ns va afegir el Juanito. La pujada, sense ser forta, era constant i la panxa la teníem plena. Així que vam prendre’ns-ho amb relativa calma pensant (els repetidors d’altres edicions) el que ens esperava al proper control.

I us preguntareu què era, no? Doncs arribats al control de Sant Martí del Montnegre (quilòmetre trenta-quatre) ens esperava el paradís dels que els agrada fer el vermut: olives farcides, patates fregides, llonganissa, morro de porc, galetetes, quicos, refrescos, vermut (del de beure), ... En fi, per autèntics sibarites. Però de nou vam vèncer la temptació que ens animava a quedar-nos allà assaborint aquelles viandes i vam reprendre la marxa.

Després de liquidar la poca pujada que encara quedava, vam afrontar la baixada amb forces renovades. Ara quan no tirava del grup un, ho feia un altre i la baixada la vam fer a un ritme estratosfèric. Potser va ser el moment de la prova en que vaig trobar-me millor i només tenia ganes de córrer i córrer per tal d’anar devorant quilòmetres sota els meus peus.

Vam arribar al control de Vallgorguina (quilòmetre quaranta-tres) quan faltaven cinc minuts per un quart de tres. Ara tocava el paradís dels que els agrada el bon dinar: amanida de primer, entrepà de botifarra (maxi, per lo gran que era) de segon, iogurt o fruita de postres i cafè. Ah!! I entaulats i tot per fer petar la xerrada. Vaig acabar tip (i això que l’entrepà no vaig poder-me’l acabar).

Després dels estirament pertinents per tornar a posar tot a lloc, vam continuar el camí. Just a la sortida de Vallgorguina vam creuar-nos amb el Raul (ara era el seu torn de dinar). La fem petar uns breus instants i continuem fent camí. Les panxes pesaven i tocava de nou pujar, així que vam imposar-nos adoptar un ritme calmat. En aquesta part de la marxa, va ser quan va entrar en escena la nena. Es deia Carme, tenia dotze anys i participava a la marxa igual que nosaltres, des de la sortida. I com tirava la nena a les pujades. Corria i tot. “Es que aneu molt a poc a poc”, ens deia. I tots anàvem amb la llengua fora i patint. La meva excusa era que jo no corria perquè volia esperar als altres. Què havia de dir per no quedar malament... Vaig preguntar-li quin esport feia per estar tant en forma i si només era degut a la joventut que expirava per tots els seus porus de la pell. “Faig tenis”, va ser la seva resposta. Crec que per l’any vinent intentaré trobar una bona escola on m’ensenyin a jugar-hi i que em posin tant en forma com a ella. Encara que crec que serà una mica difícil, entres vosaltres i jo... I la nena no es cansava i tirava i tirava. I tenia la delicadesa de que quan feia corrents una pujada, es tombava a dalt de tot amb les mans als malucs per esperar-nos. Moltes gràcies Carme!! Tu el que vols és enfonsar-nos...

Vam arribar al control del Santuari del Corredor (la nena primer, evidentment). Paradís ara dels que els agrada la llimonada natural, feta amb llimona espremuda al moment i barrejada amb aigua i sucre. Deliciosa!! Per agafar forces per la llarga baixada que quedava fins a l’arribada.

Aprofitem un moment en que la nena està despistada per començar a tirar. Lleig, ja ho sé, però ja m’havia fet el propòsit d’arribar abans que ella. No em podia permetre que ella ho fes abans que jo. Per amor propi!! Havia d’evitar la humiliació. L’escena més curiosa d’aquest tros és la de la nena corrent davant de tot i un grup de vint marxadors darrera d’ella intentant agafar-la cames ajudeu-me. Evidentment, la vam agafar, però quan ella va frenar per baixar el ritme. Capitanejats per la nena vam anar fent camí, ara caminant, ara corrent (la nena s’avorria i deia que volia córrer). I quan el Xavi es quedava enrere traient el fetge i els pulmons, la nena deia “Pobret! Aneu tirant que jo ja em quedo a esperar-lo”. I llavors va arribar el moment en que la nena va assabentar-se que jo si acabava avui aconseguia els punts necessaris per la Copa. I va decidir que jo no havia d’acabar. Quins nassos!! Primer va intentar picar-me a córrer per veure si rebentava o patia una estrebada que provoqués el meu abandonament. Després es posava darrera meu per intentar trepitjar-me les sabates i fer-me caure (veure vídeo). Això ja no podia ser i vaig plantar-me per dir-li que sí, que si volia la deixaria entrar abans que jo però que amb això no es juga. Els pecats de joventut i la inexperiència, però, es paguen i la nena va acabar patint deshidratació i cinc butllofes als peus i es va anar quedant, segons ens va explicar la Txell que va agafar-nos més endavant després d’haver notat nosaltres que feia estona que no venien. Que consti, però, que amb la nena érem rivals però que vaig oferir-li aigua i en va veure abans de que succeís tot això, perquè nosaltres ja vam advertir-li que havia d’hidratar-se.

Quan vam arribar al control de Sant Martí de Mata (quilòmetre 58,34) vam dir al pare de la nena (ella ens havia dit que estava allà) que venia darrera nostre en no molt bon estat, però que no patís que Txell l’havia deixat a càrrec d’uns altres marxadors. Just quan abandonàvem el control vam veure que la nena pujava les escales de l’ermita sana i estàlvia. Ens en vam alegrar! Quin mèrit que tenia!

Ara ja només quedaven cinc quilòmetres de baixada i pla fins a Mataró. Sense tenir-ho en compte durant tota la marxa perquè no era el nostre objectiu, vam veure que podíem rebaixar el temps de l’any passat i vam decidir buidar-nos en el tram final. Entrant a Mataró ens vam creuar amb uns marxadors que ja havien arribat i van dir-nos que havíem d’anar fins a la platja, que era diferent de l’any passat. I corre que correràs i ja gaudint dels últims metres pels carrers de Mataró va començar a embargar-me l’emoció i a tenir aquell pessigolleig a la panxa de nervis. Ara sí que ja estava fet. Ja era campió!! I arribant al passeig marítim, amb la platja de teló de fons, amb el control a vint metres, vaig alçar els braços, vaig treure’m la samarreta, li vaig fer un petó, la vaig onejar al vent i li vaig tirar al Jaume que era allà des de feia una hora. “Més gent hauria d’arribar així, traient-se la samarreta”, ens diuen les dones que s’encarreguen del control. De totes maneres feia fred i li demano la samarreta al Jaume per tornar-me-la a posar. Tampoc no era qüestió de constipar-me!!

Allà ens retrobem amb el Marc que com un campió ja fa temps que espera. No deixarà mai de sorprendre’m! Des de la Travessa del Montseny que no havia fet res i mira-te’l. El felicito. No puc fer menys. Ens fem la foto d’arribada i el Xavi aprofita per ruixar-me amb aigua com es fa amb els campions. Dono gràcies que la idea de tirar-me vestit al mar l’ha desestimada!!

El temps total que vam emprar per recórrer els 63,3 quilòmetres de la marxa va ser de deu hores i cinquanta-sis minuts, que van servir per:
a) Sumar els onze punts.
b) Rebaixar el temps de l’edició passada.
c) Arribar abans que la nena. M’ho devia i ho havia de fer per mi mateix, per no decaure al més dur dels inferns i no quedar humiliat de per vida!

Ah!! Felicitar també al Mikel que va aguantar i aguantar amb nosaltres i va arribar al nostre grup.

Per acabar desitjar als companys de club (el Xavi, el Jordi Atleta, el Raul i la Txell) molta sort, perquè amb els punts de la Marxa del Garraf, ells també es proclamaran campions de la Copa. Endavant i que la sort us acompanyi!!

L’ACTE SOLIDARI.
Ara que està tant de moda el Facebook, hem decidit per majoria absoluta entre els membres del GELS en reunió extraordinària celebrada a l’autocar que per tal de donar ànims al David en aquests dies de tristesa i perquè es recuperi de la lesió el més aviat possible, crear-hi un grup que denominarem “Amics dels lesionats del trocanter i del piramidal”. Esteu tots convidats a afegir-vos-hi per donar suport a la causa.

M’HA AGRADAT.
L’organització és perfecte. La veritat que aquesta gent de l’Agrupació científico-excursionista de Mataró se’ls ha de felicitar amb tots els honors. Els avituallaments, sota la meva modesta opinió, són uns dels millors que es poden trobar a la Copa. On pots esmorzar, menjar dolços i llaminadures, fer el vermut i dinar d’aquesta manera? Moltes felicitats!!

El recorregut és fantàstic. Té de tot: camí ample, corriol i alguna trialera per fer corrents. I el paisatge és d’aquells que fa goig.

Després de l’esforç realitzat durant tota la temporada, què voleu que us digui, haver arribat als punts que em donen el dret de poder lluir a casa la placa (o el que sigui) que m’acredita com a campió! Perdoneu la modèstia...

És la primera vegada que faig una prova sense motxilla a l’esquena. I he anat molt còmode. Crec que repetiré.

Que la prova sigui en dissabte. Crec que és una cosa a tenir en compte i que se n’haurien de fer més aquest dia. Després tens tot el diumenge per descansar.

NO M’HA AGRADAT.
Per posar alguna cosa i no deixar l’espai buit, les corbes que agafem amb l’autocar des de Sant Esteve de Palautordera fins a Sant Martí del Montseny.