Pels camins dels Matxos'09.

Ara ja sé d’on li ve el nom. Aquest nom tant curiós, tant particular, tant sobtat! Només quan has negociat les pujades i baixades, quan has trepitjat aquell fang, quan t’has despenjat literalment per trossos on has de fer servir corda per anar cap avall, quan el teu cos han patit pluja, quan les teves cames han sofert la duresa del camí, quan el teu genoll et demanava de plegar i no t’has rendit, quan els teus peus s’ha trepitjat barreges de fang, merda i pixats de vaca, quan has creuat rius i l’aigua t’ha arribat per l’alçada del genoll... només llavors, mirant al cel i obrint els braços pots exclamar ben fort que ja saps perquè se li diu dels matxos, perquè tu, des d’aquell moment, ja te’n pots considerar un, de matxo.

La marxa comença a dos quarts de set del matí a Torelló. Allà saludem als de costum, a més a més de gent que feia molt que no veia com el Joan Iborra i el Xavier Martorell. Cinc minuts abans, però, un dels organitzadors de la marxa, enfilat a una escala i micròfon en mà, ens adverteix que els camins no estan molt bé degut a les fortes pluges d’aquests dies i, cas de ploure, es plantejaran segons quins recorreguts. Només sortir no hi ha treva. La cosa ja enfila cap amunt i els grupets es van fent. De moment caminem plegats els quatre del club que hi participem: la Maria, la Belén, el Raül i un servidor. Mentre vas pujant, les vistes dels voltants son fantàstiques i es poden veure el núvols baixos que tapen els pobles i les valls del voltant, i el Pedraforca, lluny, tot nevat.
I seguies pujant i veies les muntanyes al fons nevades, tot verd, fang per tot arreu i gent i més gent gaudint de la prova, i el camí, pujant i pujant cap amunt, enfilant-se, fins al Bellmunt on reposem forces, reunim de nou el grup i, sense temps perquè m’havia quedat una mica enrederit amb el Raül que s’havia torçat el turmell, agafa formatge, una llesca de pa i sense temps, cap avall per no perdre als companys. Ara se’ns han afegit (o ens hem afegit) amb el Xavi “Floresta” i el seu fill, el Jordi. Gran grup! Grans bromes! Grans moments! Grans persones! El patiment, amb grup, es suporta millor.

Vaig anar un tros amb la Maria baixant (es va trencar el grup), però durant uns minuts vaig començar a córrer i la vaig perdre. Trobant-me sol, vaig decidir anar a pel grup format per la família “Floresta”. Les paraules d’alè d’un caminador, no em van animar molt a assolir el meu objectiu: “Uy, tus amigos están bastante adelante. ¿Te va a costar cogerlos!”. Gràcies home, una mica d’ànims, no? Finalment, després d’un ritme bastant frenètic, ho vaig aconseguir i els vaig enganxar. No m’agrada anar sol (us remeto a l’última frase del paràgraf anterior).

La pujada al Puigsacalm la vam fer plegats. L’organització va tenir la brillant idea d’anar enganxant cartellets d’ànim amb frases curioses i que feien riure. Un deu per ells!! En moments de patiment, un somriure s’agraeix molt i la veritat és que ho van aconseguir. El Xavier, coneixedor del camí, ens anava dient on eren els punts forts i fluixos (o no tant forts, millor dit!). Les vistes tot pujant eren formidables, envoltats de muntanyes plenes de neu i de prats d’un verd increïble, ens ajudaven a tirar amunt. Quan vam assolir el cim, va ser fantàstic. La gent de l’organització donant-te l’últim alè i aplaudint de valent.
Sortint del Puigsacalm i abans de baixar, encara ens esperava un altre cim petit, el Tossell, que oferia una panoràmica increïble.
La baixada del Puigsacalm és d’aquestes que es recorden tota la vida! És un punt i a part en totes les baixades que es fan i es desfan. I més amb les condicions en que es trobava el terreny. Pendents molt fortes, humides, relliscoses i amb fang. Sort dels pals que, com sempre dic, són com dos cames més i ajuden a tenir més punts de recolzament. A part, el genoll ja em començava a fer bastant la guitza i s’estava ja convertint en un handicap. En vam sortir vius, que és important i no va haver-hi cap contratemps.

Arribats a l’avituallament d’El Prat (control 5 – quilòmetre trenta-tres i mig) ja tenia clar que, com l’opció estava, em saltava la pujada al Cabrera (deu quilòmetres addicionals). El genoll no es mereixia més que el patiment estrictament necessari. El Jordi, que també anava amb mi i també estava tocat del genoll, va fer-me costat, i així va ser com vam endrapar l’entrepà de botifarra (amb formatge) els dos junts i junts vam prosseguir el camí sota uns núvols negres que amenaçaven pluja. Quedaven ara vint quilòmetres per acabar.

I així va ser, a la poca estona de començar a caminar, van caure quatre gotes, però va sortir el sol. Ara només quedava una pujada forta (o exigent), que la vam fer amb regal: abans de començar a pujar, enmig del camí ens vam trobar vaques. La sorpresa era que el camí estava format per una pasta barreja de terra, fang i cagades i pixades de vaca. Tot ben tou, formant una pasta realment fastigosa. Vam enfonsar les bambes fins gairebé els turmells.

Arribats a dalt de tot de la pujada, ara tot era cap avall. I quin cap avall!! Crec que no vam fer cap baixada fàcil, en aquesta prova. Quan no anàvem per senders estrets i relliscosos, ho fèiem per pistes que baixaven de valent, plenes de fang acumulat i, de vegades, esquiàvem i baixàvem sense caminar, perquè us en feu un idea. Els pals van fer feina, molta, i els braços es van portar com uns campions de tant aguantar.
Pel que fa a les bambes, no patiu, que vam quedar netes. Ens van fer creuar un parell de rius que anaven plens d’aigua fins dalt. El primer va ser un tast d’aigua glaçada on el calçat va quedar net. El segon, ja ens hi vam posar de peus i cames dintre, per refrescar-nos una miqueta. L’aigua baixava ràpid i amb una força considerable.
Però no només ens vam mullar de genolls cap avall, sinó que en els darrers quilòmetres, que van portar-nos a fer una volta per les afores de Torelló, fins agafar el començament del camí que havíem pres de pujada hores abans, va començar a ploure de valent. Ara ja, però, no importava una mica de pluja. Torelló era a tocar.

Vam arribar a la meta completament xops i remullats, onze hores i cinquanta-sis minuts després d’haver sortit. La distància va ser de cinquanta-tres quilòmetres i el desnivell acumulat de 5.130 metres. No estava gens malament!

Allà, el Juanjo va deixar-me roba d’abric: uns guants i una jaqueta. Mil gràcies! Tenia fred...

Si voleu veure les fotos, punxeu aquí i el vídeo gravat des del Puigsacalm, aquí.

M’HA AGRADAT.
La samarreta. Senzillament genial. Una Salomon vermella (per nois) d’aquelles que et senten com un guant.

L’organització perfecte, ben senyalitzada. Els llocs per on es passa són realment espectaculars i preciosos.

NO M’HA AGRADAT.
Potser en algun avituallament vaig trobar a faltar una mica més de menjar, comparat amb la duresa de la prova.