Ressonància magnètica.

Anava una mica esporuguit, amb por, nerviós, impacient, neguitós, ... en poques paraules, acollonit. La conversa que havia mantingut el dia anterior tot sopant amb la meva mare no m’havia ajudat gens: et posaran a dintre d’un tub, tot tu, de cos sencer, ja ho veuràs, hi ha gent que té fins i tot claustrofòbia, a la meva cosina Montse li van tenir que fer (ara no recordo què va dir-me) perquè estava molt nerviosa, i jo, quan em vaig fer aquesta prova, vaig tancar els ulls abans d’entrar i els vaig obrir quan vaig tornar a ser fora... però hi ha gent que hi fa becaines i tot, s’adorm, no pateixis, que no ha de passar res.

Doncs amb aquests antecedents em presentava avui a tres quarts de quatre a la clínica. La recepcionista del mostrador ja em coneixia i m’ha somrigut. Vinc a fer-me la ressonància. Sí, sí, ja et recordo. Jordi, no?

Després de llegir-me un full de dalt a baix on t’explicaven què et farien, els sorolls que sentiries, el que et podia passar i deu preguntes de contestar si o no a coses com si portes marcapassos, etc, etc... m’he assegut a la sala d’espera.

A les quatre en punt, una noia jove ha vingut allà, m’ha cridat pel meu nom (amb veu d’estar mig espantada, no sé per què) i som-hi doncs, cap a dintre que comenci el show. Entrem a la sala i veig el vestidor. Deixa aquí tot el que portis metàl·lic, claus, monedes targetes, rellotges, et treus les sabates i cap dintre. No m’he de treure els pantalons ni res, li he etzibat a l’infermera. No, no cal. Doncs res, mala sort per ella, jo que venia amb ganes de mostrar a la ciència el meu cos serrà concebut a parts iguals pel meu pare i la meva mare, m’he quedat amb les ganes. M’ha preguntat l’edat. Trenta-u. El pes. Setanta-u i mig. I quan ja em disposava a dir-li dígit a dígit el meu número de telèfon, m’ha dit que ja podia estirar-me a la màquina.

Després d’aposentar-me com millor he pogut i de rebre els advertiments de que no em podia moure durant els vint minuts que durava la prova, m’ha entregat uns cascs per les orelles semblants als que utilitzen els paletes a l’obra. Me’ls he posat i ella ha seguit parlat. Com que no la sentia, he anat dient si a tot i llavors un motoret s’ha posat en marxa i m’ha introduït dintre del tub fins a l’alçada del pit i ha començat el pandemònium de sorolls.

Els he dividit en sorolls de pre-cançó i la cançó pròpiament dita.

De sorolls de pre-cançó, n’hi havia que semblaven:
- Cops d’escombra al sostre.
- Trucs a l’intèrfon (al primer que he sentit els he dit ben fort què mana?, però com que no m’han contestat he imaginat que no manaven res).
- Ràfegues de dispars de metralladora.
- Trucs a la porta efectuats amb els artells de les mans.
- Sirenes de l’estil de passem a defcon 2 de les pel·lícules americanes o de fuga radioactiva de submarí rus.

Després d’aquest sorolls, tres o quatre d’índole diferent combinats, a la màquina s’engegava un led fent el compte enrere del temps i començava ja la cançó pròpiament dita (els primers compassos d’una van semblar-me els del Saturday Night ririri rarirararaaaaaa, però finalment va ser una falsa alarma). Riu-te’n del Sònar i de qualsevol concert de música electrònica. Queda curt al costat d’allò. De totes maneres he fet el que faria en qualsevol concert d’aquests: no moure’m. Hi ha hagut un moment que he estat a punt de demanar un JB amb Coca-cola a l’infermera i preguntar-li aquell típic “Estudies o treballes”.

Més o menys quan portava uns cinc minuts, he vist precipitar-se del sostre en direcció a la meva cara un mosquit petit. He resat, he suplicat, he demanat, he implorat que em deixés estar i que jo no fos el seu objectiu, ja que no podia moure’m sota amenaça de tornar un altre dia i passar pel mateix calvari. El destí s’ha comportat, el bitxo ha passat de llarg i jo he seguit concentrat en les meves picors a tot arreu (sempre apareixen quan et diuen que no pots moure’t) i en no fer absolutament cap moviment.

Quan els sorolls han parat, ha entrat una altra infermera, m’ha dit que ja s’havia acabat i jo li he dit que ara entenia com no m’agradava ni la música electrònica ni la música màquina. Ha rigut. He rigut. Hem rigut. Li he entregat els cascs. M’he aixecat. M’he canviat. Puc passar a buscar el resultat el proper dijous per la tarda. Adéu. Adéu i molt agraït per tot (només faltava la Lina Morgan cantant la cancó agradecida y emocionada, solamente puedo decir gracias por veniiiiir, tot un clàssic). I cap a casa que és tard i vol ploure (bé, no era tard, i ja havia començat feia estona a caure un plugim empipador).