"La vida sigue iguaaaaal"...

Si ells, els de la capital de les espanyes, tenen un pacte amb el diable i es van vendre la seva ànima fa temps (sinó no s’explica la manera com estan guanyant partit rere partit), nosaltres tenim un pacte amb Déu (sinó no s’explica la manera com estem guanyant partit rere partit). Ells juguen de pena, nosaltres juguem com els àngels. Ells guanyen els partit patint, nosaltres els guanyem gaudint. Ells es veuen afavorits pels àrbitres (ho sento Profeta Pep, però ho he de dir!!), nosaltres lluitem contra aquests. Ells juguen brut, nosaltres juguem net. Ells tenen un entrenador venut als jugadors, nosaltres tenim un Profeta, gurú del futbol, que parla clar i català. Ells juguen un futbol pobre en tot, nosaltres un futbol ric en més.

I és que ahir vam tornar a gaudir del futbol del bo, del de cinc estrelles, del de cinquanta quilats, del de traca i mocador, del de museu. El Barça ens va donar una nova exhibició de com s’ha de guanyar un partit i de com s’ha de jugar a futbol.

Al minut tres, quan encara no m’havia pogut assentar al sofà (la logística del sopar en té la culpa) que ja em trobava de genolls davant el televisor, intercalant els braços estesos i les mans al cap, cridant a intervals: “ooooohhh!! Quin golàs!!” i “Inieeeeesta! Inieeeesta!!”. Això ja és un costum, que el Barça marqui d’hora i deixi encarrilats els partits. I si no vols caldo, dues tasses perquè l’Eto’o va fer el mateix dotze minuts més tard. Quin concert del gran mestre Iniesta i la philarmònica blaugrana!! Com la tocava, com la remenava, com dirigia, com regatejava, com posava la pilota, en fa menor, en re major, en do... de pit! El Liceu barcelonista estava de sort, de nou per enèsima vegada aquesta temporada! Tornàvem a veure actuar els millors tenors! Al final, al Camp Nou, s’haurà d’anar amb frac.

I, per no fer-me llarg i pesat, entre exhibició i exhibició i tocar i remenar la pilota, guaitant el moment just per fer la passada, en que el jugador estigués en posició de marcar, en van arribar dos més a la segona part, com qui no vol la cosa. I llavors el gran tenor, l’Andrés, va ser substituït en mig d’una gran ovació que jo vaig seguir també des de casa, alçant-me del sofà i seguint els càntics del Camp Nou. Fi del primer acte!

Quan va acabar el partit vaig apagar el televisor, cofoi, amb un somriure als llavis, fregant-me les mans, i, si us he de ser sincer, vaig pensar si l’Òscar i la seva carn arrebossada hi tenien alguna cosa a veure...

Apa, Madrid, a dormir! Campió de què? Aquest any només hi ha un campió, apreneu-ho ja d’una vegada! Com diu la cançó del Julio Iglesias (madridista de pro), “La vida sigue iguaaaaal”...

EN POSITIU.
Tot.

EN NEGATIU.
Res.