Tres maneres d’analitzar l’empat.

Vagi per endavant que el punt sumant ahir contra el València és molt important i que estic segur que avui el Madrid no guanyarà. Quelcom a dintre meu m’ho assegura. És un pressentiment. Per si de cas, però, també analitzaré el que hem de fer si el Madrid s’emporta els tres punts del Sánchez Pijuán.

SI EL MADRID GUANYA.
No patim, si aquest fet improbable es produís, no passem ànsia. Només la justa i necessària que un bon culé ha de patir. Acollonim-nos només en aquells instants d’avorriment, però tampoc no li donen més voltes. Està prohibit pensar que la Lliga ja la tenim perduda, perquè no és així. Som infinitament superiors que l’equip blanc i ho demostrarem. L’altre dia em va enviar un correu electrònic un fanàtic barcelonista de la fenia. Havia fet números. Empatant tots els partits que queden fora i guanyant els de casa, matemàticament som campions. Així que anem bé! Ah! Cas de perdre al Bernabéu (sigui el resultat que sigui i es perdi de la quantitat de gols que es perdi), el Barça segueix depenent d’ell mateix per acabar sent campió. No podrem proclamar-nos campions de Lliga allà al seu estadi, però ho podrem fer al nostre. I què hi ha més maco que guanyar-la al temple barcelonista (a part de fer-ho al Bernabéu, és clar...)?

SI EL MADRID EMPATA.
Tot queda igual que fa unes quantes jornades enrere, però amb un partit menys. Així que adoptem la mateixa actitud que hem pres durant aquest darrers dies, perquè la cosa segueix igual. Seguim pensant amb les mateixes energies que la Lliga serà blaugrana. Només s’endarrereix una mica la celebració.

SI EL MADRID PERD.

Companys, si aquest fet es produís, ja podem començar a remenar l’armari, els calaixos o on sigui que tinguem la bufanda, el barret, la samarreta, la trompeta, l’impermeable, la barretina, els pantalons, la motxilla, els coberts, la vaixella, els llibres, els calçotets, els mitjons i els pins del Barça. Amb molta cura, deixem-ho a sobre una cadira ven plegat, que faci goig veure-ho (si cal planxar la samarreta, es fa). Agafem un tros de guix, anem cap a Canaletes i dibuixem al terra una circumferència amb el nostre nom (no molt gran, perquè hi ha de cabre molta gent i prohibit fer-ho a sobre un dels fanals, que això ja seria un acte vandàlic) per reservar el tros que ocuparem el cap de setmana següent o l’altre quan ens proclamem campions de Lliga. Cada dia, pel matí quan anem a la feina, per la tarda quan tornem cap a casa, a la dutxa, mentre anem a comprar, ja podem anar entonant baixet, però afinant càntics com:
- Tenim un nom i el sap tothom, Barça, Barça, Baaaaaarça!
- Olelé, olalá, ser del Barça és, el millor que hi haaaaa.
- Madrid, la Copa, se mira y no se toca.
- Qué se quema? Madrid! Qué se quema? Madrid!! Madrid se quemaaaa, se quema Madriiiiid, ... (a poder ser imitant la veu del Roberto Dueñas).
- Éeeees la Morenetaaaa, la fe del poble catalàaaaaa... o el Rosa d’abril morena de la seeeerraaaaa.
- Visca el Barça i visca Catalunya! (lliure)
- Madrid, cabrón, saluda al campeón! (amb deix de Samuel Eto’o).
- Seria bo trobar, on sigui, el Ziga-zaga Ziga-Zaga perquè el Profeta del futbol s’ho mereix.
- Càntics com “Michel, Míchel, Míchel maricooooon”, queden obsolets.

NOTA: Que els del museu de cera i els del museu del Barça vagin prenent les mides a l’Henry per fer una figura seva perquè el gol que va marcar ahir va ser molt important. Crucial. Transcendental. Vital. Futures generacions li rendiran cultes, ja ho veureu!